Club Papelo, Crònica del Desafio Lurbel Aitana-Puig Campana

Ací transcric la crònica de Tovi Martín Flor:

Tot comença a les 4:15 hores, Fernando Catalá m’arreplega i ens anem cap a Finestrat, per davant 85 Km i 11.000 m de desnivell, com diu Jose María “el desafío de los pijos”, la temperatura ideal, 15°C i un poc emboiregat, fins arribar a Benissa que es posa a xispejar, en Altea ja era pluja i en Benidorm ja era molta aigua… Fernando em deia –no llevo xubasquero, daban buen tiempo, esto serà pasajero, dèiem els dos.


Arrepleguem els dorsals i em done comte que això era un ultra amb tota regla, revisió de material, jo perfecte, la motxilla pesa 2 Kg, al de darrere li demanen malla llarga i diu que la té al cotxe, don ja saps o la dús o no eixes, de ahí al corralito i puntualment a les set en punt l’eixida, fora nervis i a córrer, desde el primer moment no mire a ningú i agafe el meu ritme còmode, péro sense parar; primera pujada Serra Cortina, dura péro còmoda, és la primera i no s’ha d’ apretar, vaig posicionant-me en la cursa, en el primer control Km12, porte 1:51h i quasi 900m+, passe el 100 i poc, mire cap a dalt i pense, el Puig Campana, un vertical de 1.030m en tan sols 3Km, el puje més o menys còmode i em sorprèn!. 2º pas de control 3:14h en 17 km i primer pas complicat fet i jo genial, continuem baixant i al Panoitx, següent pas 4:12h, de la pluja pareix Ski Runner, desde el Km 22 fins el 33 tot perfecte, els desnivells no son molt llargs, amb una puja fina que refresca, després del Km 33 ja era un diluvi, em fique el impermeable, que ja anem calats, passem per la Penya Roc, les vistes encara les tinc gravades en les retines i en la ment fins sempre IMPRESIONANTS; de ahí a la Font de Partagat, dine molt ben dinat amb pasta i caldo calent i cap a l’ Aitana, segon pas complicat de la cursa, al final va ser pitjor en la pujà el fred i l’aire que la plutja. Fins ací una carrera, ara comença l’altra, primera baixà i primera rampa en la cama “OSTIA”, em faig el magnesi líquid i vaig recuperant-me, torne a córrer, tot “perfecte”, recupere posicions, després d’una baixà de 700m en 2Km. Sella, punt de vida, menje i en canvie les esportives, descanse i torne a la marxa… en eixe moment km 57 trac comtes i pense, en 15 hores en Finestrat, (ignorant) en la muntanya no es pot donar tot vençut, i comença el meu calvari, 2,5 Km després em done comte que en les esportives no porte el chip, sí el maleit chip, pense Òstia que faig, seguisc i m’ arrisque que en descalifiquen o torne i vaig segur, al final prenc la decisió de tornar a pel chip, a mí no em lleva un maleit chip la meua medalla de finisher jejeje, en 10min maleint-me i apretant el ritme torne a Sella, l’arreplegue i torne a seguir el ritme que portava, pero ja era impossible, en 2h faig fer tan sols 10 kmi uns 700+ amb dolors en cames i turmells, malestar físic péro positiu de ment, pensava en que era l’aniversari de la mort de mon pare i del naixement del meu nebot abans de temps, ho tenia que fer per ells; vaig fer la serra d’Orxeta, el pitjor vertical que he fet mai, ni Alfondenguilla, un mur que amb 5km puja 500+ i els baixa sense cap treking, el dolor es insuportable, queden els últims 5km i caminant, per dir algo, els vaig acabar,quan vaig passar la meta era el tio més feliç del planeta, mai he tingut la mateixa sensació d’alegria i dolor al mateix temps, i di- me SOC EL PUTO AMO jejeje. I bé, desafio pijo aconseguit amb 17 hores.

10665157_10204941410356305_2069799297132579301_n[1]

Comenta la noticia

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.