Ricardo va nàixer en Aiacor, en les proximitats de Canals (València), el 7 de setembre de 1952, i es va iniciar molt jove en el món de les carreres. Es va formar entre cantons i fanals, patejant-se els nombrosos circuits urbans valencians de l’època, acumulant triomfs en totes les proves en què participava: Cullera, Xàtiva, Carcaixent, Alzira, Castelló, Gandia,… Passats uns anys es va consagrar com un dels millors pilots de 50 de tots els temps, però no va fer fàstics a cap categoria. Corria tant en 50 com en 250, participant igualment en les categories de 75 i 125 de la seua època júnior.
Però els seus inicis no van ser gens fàcils. La seua afició a les motos va arribar molt prompte. El seu tio Pascual tenia un taller mecànic i Ricardo es va aficionar promptament a muntar i desmuntar motors. No en va, eixos coneixements tècnics li serien molt útils en el futur, convertint-se en un bon preparador. La veritat és que un dia en 1969 va presenciar per primera vegada una carreres de motos a Xàtiva, i des de llavors va prendre la decisió de ser pilot. Va haver de lluitar contra l’oposició familiar, però animat pel seu amic Vicent Mallol va decidir traure’s la llicència. La bona mà de Vicent va falsificar la firma del pare de Ricardo, amb la qual cosa este es va convertir en pilot. La seua primera carrera va ser en Cullera, en 1971, participant en la categoria Júnior 75 amb una Derbi cinc velocitats cuidadosament preparada per ell mateix.
Per a no alçar sospites per la seu intempestiva matinada va dir en sa casa que se n’anava a buscar bolets amb els seus amics… El seu debut no va poder ser millor. Va quedar segon, però ací van començar les complicacions. No podia tornar a casa amb la copa perquè es descobriria l’engany, així que li la va confiar al seu amic Vicent. No obstant això, son pare es va assabentar dels resultats de les carreres a través de la ràdio, i a l’arribar a casa Ricardo es va trobar amb una baralla monumental. El senyor Ricardo va trencar la llicència del seu fill i li va prohibir córrer la resta de la temporada. A poc a poc va aconseguir aplacar els ànims de son pare i convéncer sa mare, de manera que en 1972 va aconseguir traure’s la llicència amb el beneplàcit de la seua família, participant en les carreres que esguitaven la geografia llevantina, acumulant un gran nombre de triomfs.
En 1973 va passar a la categoria súper. Amb més decisió que mitjans va fer front als grans dominadors de l’època: Nieto, Grau i Derbi. Participava amb distinta sort en 50, 125, i 250, però en la menor de les cilindrades, amb una de les noves Derbi RAN 50, va aconseguir la seua primera victòria absoluta en una prova del Campionat d’Espanya. A partir d’eixe moment es va col·locar sempre entre els millors del Nacional.
En 1974 va aconseguir un nou triomf en 50, alhora que aconseguia posicions destacades en 125 i 250 a lloms d’una Derbi i una Ossa, respectivament. El suport de Ferrys resultaria fonamental per a la consolidació dels resultats. L’any següent va iniciar la seua arrancada definitiva, aconseguint victòries en 50 i 125 i nombrosos podis en 250 a lloms d’una Bultaco cedida pel senyor Paco Bultó, que ja s’havia fixat en el bon fer de Tormo. No obstant això, un greu accident a Guadalajara, una de les últimes proves de la temporada, va fer témer per la seua carrera esportiva. Per fortuna, Tormo es va recuperar de les lesions, i en 1976 es va concentrar exclusivament en la categoria de 50 a lloms de la Kreidler-Ferrys, amb la que a més va aconseguir els seus primers punts en el Mundial. No obstant això, el binomi Nieto-Derbi continuava sent infranquejable. Tant sacrifici acabaria donant els seus fruits, perquè Bultaco el contractava per al seu acabat de crear equip oficial, la qual cosa li obria les portes del Mundial.
En 1977 va complir a la perfecció amb la labor encomanada per Bultaco, servint de fidel escuder al campeoníssim Nieto, a més d’acabar tercer en el Mundial, aconseguir la seua primera victòria en un Gran Premi – Suècia, davall un ruixat torrencial- i el seu primer títol nacional en la categoria de 50. Nieto estava decidit a deixar definitivament la menor de les cilindrades, la qual cosa deixava el camí preparat per a Ricardo, que no va desaprofitar l’oportunitat, aconseguint en 1978 el seu primer títol mundial amb una superioritat indiscutible.
Però en 1979 es van invertir les tornes. La Bultaco 50 es trencava carrera rere carrera i només va poder acabar una prova en una discreta quinta posició. Per contra, va aconseguir la seua primera victòria en 125, en la humida Finlàndia a lloms d’una Bultaco 125 bicilíndrica que tants maldecaps va donar a Nieto. Esta facilitat per a córrer en aigua quedaria posada de manifest en nombroses ocasions, consagrant a Ricardo com un especialista sobre el líquid element. Mentrestant continuava acumulant èxits en el Campionat d’Espanya. Campió de 50 en 1978, aconseguia el doblet en 1979, resquitant-se així de la seua mala fortuna mundialista.
En 1980 torna a l’assalt en 50 i 125. Disposa d’una Kreidler 50 oficial i una MBA 125 privada, però els problemes mecànics d’una i les discretes possibilitats de l’altra li tanquen les portes al títol en les dos categories. En el Nacional torna a aconseguir el doblet, però la situació és molt falaguera de cara a 1981. Gràcies al suport d’una sèrie de patrocinadors compra a Bultaco les motos que li van fer campió en 1978, i amb l’ajuda d’un reduït però fidel equip es llança a l’aventura del Mundial. Després d’un frustrant debut, la resta de la temporada es mostra intractable, guanyant el seu segon títol. En 125 el contracta Sanvenero a mitat de temporada, i tanca l’any amb una victòria a Suècia. En eixa carrera pren contacte amb la categoria de 250, corrent amb la moto desenrotllada per l’enginyer austríac Harald Bartol. D’eixe contacte va nàixer una excel·lent relació que es va traduir en la construcció de la Tormobartol 250 – popularment coneguda com “Bartola” – amb la que Ricardo va córrer el Nacional de 250 en 1982.
Després d’aquell any triomfal, Tormo es prepara per a l’assalt a les dos categories. El seu modest equip creix. La vella furgoneta que l’acompanyava la temporada ’81 donà pas al Tormobús, un flamant autobús transformat en vivenda-taller. Kreidler li assegura material oficial en 50, i Sanvenero li oferix la seua millor moto en 125. Però les Kreidler oficials ixen per la porta falsa de la fàbrica i Ricardo ha de repescar les velles Bultaco 59 que tanta glòria li havien donat. Però ja era demanar molt a aquelles motos, que estaven clarament desfasades enfront de les Kreidler. En 125 tampoc va haver-hi molta sort, i Sanvenero poc va poder fer front al potencial de l’equip Garelli de Nieto i Lazzarini. Ricardo, almenys, va tindre la satisfacció de guanyar el Gran Premi de Bèlgica.
En 1983 es concentra exclusivament en 125. Corre amb MBA i comença l’any guanyant el Gran Premi de França. Després els alts i baixos mecànics no li permeten disputar el triomf final, que seria novament per a Nieto. A pesar d’alguns fregaments que va tindre amb el zamorano en algun determinat moment, la relació entre els dos sempre va ser cordial. Per això quan Garelli va buscar un pilot que ajudara a Lazzarini en 50, Nieto no va dubtar a recolzar la candidatura de Tormo. Va córrer només tres carreres, i va complir a la perfecció. Va tancar l’any guanyant en San Marino l’última carrera de 50cc de la història del Mundial. La seua última victòria en un G.P.
En l’hivern de 1993 Derbi va anunciar el seu retorn al mundial dins de la nova categoria de 80. Amb Nieto concentrat en 125 i Garelli, Tormo es va convertir en el número 1 de l’equip, i va insistir en el fet que el segon pilot fora “Aspar”. Era un equip guanyador, un pilot per al present i un altre per al futur. Durant eixos mesos es va treballar sense parar. Els resultats en les primeres carreres van ser immillorables. Tormo i “Aspar” van copar les dos primeres posicions en Cullera, en el debut del Nacional, i unes setmanes més tard repetien posició en l’Europeu celebrat en el Jarama.
El primer Gran Premi va ser a Itàlia, en Misano, però una avaria li va impedir acabar la carrera. Però ningú es va desanimar. En Derbi van continuar perseverant i treballant per a millorar. La següent cita del Mundial era en el Jarama, i estaven obligats a guanyar. Amb eixe ànim van continuar treballant, provant noves solucions. El 24 d’abril van acabar unes millores en la moto, i van aprofitar les últimes llums de la vesprada per a fer carburació en un polígon industrial pròxim a la fàbrica en què a penes hi havia tràfic. Van fer diverses passades, i en una d’elles Ricardo es va trobar un cotxe entrant en el carrer per la qual ell circulava a 160 km./h. L’impacte va ser brutal en tots els sentits. Per a ell va ser un calvari que va durar massa anys, ja que després de la seua recuperació li van diagnosticar leucèmia, encara que Ricardo, amb eixa forma de ser tan seua, llevant ferro a l’assumpte, va afrontar amb una enteresa digna d’elogi. Ens quedem amb eixe record, amb la imatge del lluitador incansable. Amb la del campió. Et recordarem sempre Ricardo.
Sé el primero en comentar