Celebrem a Sant Antoni, Abat.

La festa que el poble de Canals celebra en honor al seu patró Sant Antoni, abat, trascendeix l'espai merament local. Quan vaig comunicar als meus amics que venia com rector a Canals, quasi tots coincidien al ressaltar la importància de les festes i de la Foguera. Entre Sant Antoni i Canals s'ha produït com una espècie de simbiosi, que En Josep Maria Sarrió sintetitzà amb aquesta frase Sant Antoni de Canals i amb aquest desig Canals de Sant Antoni. Aneu a permetre' m una breu reflexió sobre el sentit cristià de la festa i sobre Sant Antoni. L'home del segle vint s'ha esforçat per dominar l'espai. Els mitjans de transport i comunicació, els vols espacials, han acurtat les distàncies, ens han fet físicament més prop uns als altres i han possibilitat el coneixement d'altres cultures, religions i formes de vida. Però aquest mateix home, dominador de l'espai, es sent dominat pel temps. L'ansietat per la manca de temps ens angoixa perquè... hi han tantes coses que fer. El temps el dediquem a fer, a produir. Fem coses per omplir l'espai L. en el fons ens trobem buits.   Celebrar la festa és donar-li altre sentit al temps. És descobrir que l'home no s'esgota en la seua capacitat productiva, sinò que pel contrari és la seua dimensió celebrativa la més plenament humana. Pel cristia la festa és la celebració de la Vida. El cristià no ignora el mal, ni el dolor, ni el sofriment, ni la mort, però li nega el seu caràcter definitiu. El definitiu és la vida. I aquesta convicció la fonamente en la seua fe en la resurrecció de Jesús, el qual ens descobreix que Déu no és un Déu de morts sinò de vius i que l'home està cridat a viure definitivament en Déu. El sentit cristià de la festa és viure en esperança allò definitiu ja, ara i ací.   Per altra banda, vullguera dir-vos que Sant Antoni, abat, és un home d'una actualitat impressionant. Algú ha dit que el nostre món necessita homes que vinguen del desert. En els moments de crisi, en la qual estan caiguent ideologies, creences i valors que han configurat la vida de moltes persones, la gent es sent insegura, desorientada. Entrar en el desert és possar­se en situació de reflexió i discerniment. Es la busca d'allò fonamental i l'abandó d'allòsuperflu. El desert és el lloc de l'esforç, de la lluïta, de la renúncia, perquè es tracta de sobreviure. Al desert l'home va forjant la seua personalitat afrontant i superant les dificultats. Sense esforç i lluïta la voluntat es debilita. Sense reflexió i decisió el caprici pot esdevenir en la màscara de la llibertat. Deguem de crear moments de desert en la nostra vida per trobar-mos amb nosaltres mateix. Recordem les paraules d'Isaïes: en el desert, prepareu els camins al Senyor. En aquestos moments, a les portes del segle XXI, necessitem persones que vinguen del desert i ens òbriguen camins nous d'esperança. Aquest és per a mi el meravellós testimoni del nostre Sant, l'home del desert.   Vos desitge de tot cor salut i gràcia en aquestes festes, i com diria En Josep Maria Sarrió, per' primera vegada: VÍTOL I VÍTOL AL NOSTRE PATRÓ DEL POBLE! Antonio Santiago i García      Rector de Canals

[Imprimix esta pàgina]