La Costera |
||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||
Limitada al nord pel massís del Caroig i les estribacions de la serra de Corbera i al sud per la Serra Grossa, és una comarca travessada pel riu Canyoles. Encara que és de caràcter bàsicament agrícola, també té una indústria tèxtil que es concentra a Xàtiva, Canals i l'Alcúdia de Crespins. El conreu de regadiu es basa en els cítrics; mentre que en el de secà abunden el raïm i l'olivera. Xàtiva -la capital de la comarca- té una gran activitat agrícola, tèxtil, química i de la fusta. Canals i l'Alcúdia de Crespins, que formen una conurbació, estan especialitzats en els gèneres de punt.
L'ALCÚDIA DE CRESPINS.- Antiga alqueria islàmica, coneguda com a Torre de l'Alcúdia o Alcudieta. Darrere de la conquesta per Jaume I, va quedar integrada en el reialenc de Xàtiva. Fou segregada el 1.353 per a ser venuda a Berenguer de Llombai, que es va convertir en l'amo feudal del lloc, encara que la ciutat de Xàtiva, continuá cobrant el terç delme. El 1.432 la propietat del lloc, passà a Eduard Escrivà i més tard a Ausiàs Crespins, senyor del poble a mitjan segle XVII. Finalment passà al domini dels comtes d'Orgaz. El 1.835, deixà de pagar prestacions senyorials al comte. L'expulsió morisca va despoblar-la, i no es va recuperar fins la segona meitat del s. XVIII; en 1.900 en tenia 1.398 habitants (cudiaïns); al segle XX destaca el creixement de la dècada dels seixantes en la qual va passar de 2.500 a 3.500 habs., en gran part conseqüència de l'apogeu industrial. L'agricultura de regadiu, tingué un gran desenvolupament ja als segles medievals, gràcies a l'aprofitament de les aigües del fontanal de Santos. El s. XIV la indústria va fer la seua aparició, i per això compta amb alguna tradició terrissera. Alguns capitalistes de València, invertiren en la construcció d'una fàbrica de mosaics en 1.860, la indústria es va consolidar al s. XX, amb fàbriques de paper, tèxtils i materials de construcció. En el cens de 1994 s’abasten ja els 4.207 en un terme de 5,2 qm2.
BARXETA.- Les deixalles del passat que s'hi conserven es reduixen a un poblat ibèric en Casa Perot, en el qual es trobaren ceràmiques i joies, i un monument funerari romà al Barranc del Llop. Fou una alqueria musulmana dins el terme de Xàtiva de la qual se separaria el 1.574. Estigué habitada per moriscos fins l'expulsió del 1.609, moment en què ocuparen el territori 46 famílies morisques. Això suposà un crebantament demogràfic i econòmic donada la seua activitat agrícola. En el s. XX sofrix un retrocés demogràfic degut al poc sòl conreat. El 1.994 tenia 1.631 barxetans en un terme de 28,6 qm2.
CANALS.- Darrere la conquesta, Jaume I, el 24 de març del 1.241, va donar a Dionís d'Hongria la torre i llogaret de Canals a canvi del castell i la vall de Veo i la d'Ain. El 30 de juliol del 1.350, el rei Pere IV donà el lloc de Canals a Raimon de Riusech, darrere la seua confiscació a Joan Eximenis d'Urrea, amb la condició que si l'esmentat Raimon no tingués descendència per via llegítima masculina seria incorporada a la Corona. Tanmateix, aquest va vendre-la, amb l'aprovació del rei, a la ciutat de Xàtiva el 19 de febrer del 1.353. Durant el temps que aquesta ciutat detentà la baronia de Canals i va exercir la seua jurisdicció s'entaularen molts plets per qüestions tributàries. Finalment Felip IV, el 1.639, l'emancipà com a vila lliure a canvi d'indemnitzar a Xàtiva amb 20.000 lliures. Durant la guerra de les Germanies, el 1.522 el virrei de València va disposar les seues tropes en Canals per a atacar El Encubierto a Xàtiva i va fer molts presoners. L'església començà a edificar-se el 1.623, però va ser reformada el 1.696. A principis del segle XIX la principal producció agrària era la seda, seguida del blat, dacsa, alls, oli, garrofes i verdures. En aquesta època també hi havia 24 fàbriques de vidriat i terrissa ordinària, un molí de paper d'estrassa, un martinet per a fabricar coure, 4 molins fariners i 4 telers de llenç. A mitjan segle XX va créixer la indústria amb fàbriques de gèneres de punt, confeccions, adobament de pells, oli, mobles i material de construcció. El 1.572 tenia, juntament amb la Torre, 152 famílies, el 1.787 eren 1.768 habitants (canalers); el 1.960, 7.350 i el 1.994, 12.610 i el terme abastava 21,9 qm2. A Canals va nàixer el Papa valencià Calixt III un dels representants més importants de la família Borja. El 16 de gener, festivitat de Sant Antoni, s'hi crema una foguera, que és la més gran del món.
CERDÀ.- Les dades existents sobre la història antiga d'aquest municipi són escasses, es redueixen a una possible necròpolis romana les deixalles de la qual es trobaren al Torrent de Fenollet. Aquesta vila, a l'igual que d'altres pertanyents a la mateixa comarca, va prendre part en la guerra de les Germanies. Fou lloc de moriscos, sofrint, per això, les conseqüències de l'expulsió dels mateixos, l'any 1.609. Va pertànyer a la família Cerdà, de la qual pren el seu nom. La població es duplicà en la primera meitat del segle XIX, abastant els 426 habitants (cerdanins) el 1.860. A partir d'aquesta data, inicia un progressiu descens. Així, el 1.900 tenia 404 habitants; el 1.960, 361 i el 1.994, 272 en un terme de 1,5 qm2.
ESTUBENY.- Alqueria musulmana, després de la conquesta Jaume I, el 1.248, va fer donació de tres jovades a quatre colons. Tingué la jurisdicció senyorial Lluís Ferriol i després Sebastián Gil. Lloc de moriscos, tenia 38 cases el 1.609 i depenia de la fillola de Càrcer. El 1.748 un terratrèmol, el mateix que va destruir el castell de Montesa i va sacudir València, afonà diverses cases de la localitat, entre elles el que fou palau senyorial. La indústria tèxtil li donà un cert impuls a la població en el segle XIX. Desapareguda aquesta la seua població ha anat decreixent lentament fins l'actualitat. En el cens de 1.994 s’hi enregistren 137 estubenyers en un terme de 6,4 qm2.
LA FONT DE LA FIGUERA.- L'actual població va sorgir amb la carta pobla del 1.301 en una partida del terme de Moixent; Gonçal Garcia i altres 40 veïns més s'hi establiren segregant-la de Moixent. Va constituir el centre de la baronia de la Font de la Figuera, que posseïa, des del 1.348, Pere Maça de Liçana senyor de Moixent. El 1.548 passà, per donació, als Lladró de Vilanova, i més tard als Mendoza, ducs del Infantado, els Zúñiga, ducs de Béjar, i als comtes d'Albatera. Finalment, el 1.737, per una concòrdia, passà als Rabasa de Perellós, marquesos de Dos Aguas. A principis del segle XVIII tenia 675 habitants (fontfiguerencs o fonters), augmentant sa població de manera espectacular en dit segle: 2.250 habitants el 1.794. Fins el 1.900, la seua demografia continuà augmentant; 4.046 en aquest any, descendint després fins arribar als 2.200 del 1.994. El monument principal és l'església de la Nativitat de Nostra Senyora (segles XVI-XVII) amb obra de Joan Macip (Joan de Joanes), que encara que la tradició vol que siga natural d'ací, està documentat el seu naixement a València. Al seu terme, de 84,7 qm2, trobem el Capurutxo amb 901 m. d'altitud.
GENOVÉS.- O Al-Genovés. Antiga alqueria musulmana, en temps de la conquesta cristiana depenia de Xàtiva. Jaume I la va donar al metge Balduí i a son germà Joan el 1.268. El 1.441 comprà el lloc Ramon Ripoll. Fou del senyoriu dels comtes d'Olocau, passant a la família Fenollet per matrimoni de Maria Sanç de Castellvert amb Francesc Fenollet. Lloc de moriscos (el 1.609 tenia 70 cases, juntament amb Fenollet) de la fillola de Xàtiva, després de l'expulsió romangué deshabitada i la repoblació s'efectuà el 1.611 amb 17 famílies per carta pobla. Els seus últims senyors van ser els Frigola. La seua població ha experimentat un continu ascens des de principis del segle XVIII. Així, el 1.715 tenia 270 habitants (genovesins), 1.714 el 1.960 i 2.274 el 1.994. El seu terme té 15,2 qm2.
LA GRANJA DE LA COSTERA.- Té el seu origen en una alqueria islàmica que passà a la família dels Ferrer. Lloc de moriscos, comptava amb 26 focs el 1.609, pertanyé a la fillola de Xàtiva. Després de l'expulsió dels moriscos romangué pràcticament deshabitada i Jaume Ferrer va concedir-li una nova carta de repoblació el 1.611. El municipi comprèn l'antic lloc de Meneu. La seua població -- entre el segle XVIII i el XX-- sempre ha oscil.lat entre el 400 i els 500 habitants (grangers), arribant als 535 el 1.930 i descendint a 444 el 1.994. el seu terme compta amb 0,8 qm2.
LLANERA DE RANES.- Fou un annex de la desapareguda alqueria àrab de Cairent. Lloc de moriscos, comptava amb 32 cases abans de l'expulsió d'aquests. En el segle XVI detentaren el senyoriu els Vilaragut, comtes d'Olocau; el 1.650 es va concedir el títol de marqués de Llanera a Jordi Sanz de Vilaragut i de Castellví, segon comte d'Olocau; el marquesat passà als Fenollet que s'anomenaren també Sanz de Vilaragut i, finalment, als Castillo. Antigament formava un sol nucli amb Carbonell, avui un barri de Llanera de Ranes. El 1.838 se'l va afegir el municipi de Torrent de Fenollet. Des del segle XVIII, la seua demografia manté un ritme ascendent, que fa que els seus habitants (llanerins) passen de 333 el 1.715 a 1.002 el .1994 en que el seu terme abastava els 9,2 qm2.
LA LLOSA DE RANES.- Antiga alqueria musulmana, Jaume I, després de la conquesta, el 1.248, repartí terres donant origen a l'actual població. El 1.520 el cavaller Joan Sanz, propietari del lloc, va vendre-la a veïns de Xàtiva i de la mateixa Llosa. Lloc de moriscos depenent de Xàtiva, el 1.535 fou erigida en rectoria de moriscos amb l'annex de Sorió, passant a ser més tard parròquia; després de l'expulsió d'aquests romangué despoblada i se li concedí, el 1.610, nova carta de repoblació. La seua població ha experimentat un augment constant des del segle XIX, 1.482 habitants (llosers) el 1.860, que s'ha accentuat durant el segle XX, 3.644 habitants el 1.994. El seu terme és de 6,9 qm2.
LLOCNOU D'EN FENOLLET.- El seu nom fa referència al seu antic senyor, que el 1.374 era Raimon de Fenollet. Lloc de moriscos, tenia 70 focs el 1.609 compartits amb Genovés, romangué despoblat després de l'expulsió d'aquests. Miquel Fenollet de Castellar atorgà, el 24 de juliol del 1.611, carta pobla a favor de nous repobladors, però el 1.646 només tenia 19 cases habitades. La seua població va sofrir alguna aturada ja què, segons Cavanilles segle i mig després, el 1.794, tenia 28 cases habitades. El 1.860 la seua població era de 443 habitants (llocnoïns), creixent aquesta a poc a poc fins els 689 habitants de 1.994. Son darrer senyor fou Pasqual Fenollet i Togores, marqués de Llanera. El seu terme és de 1,6 qm2.
MOIXENT.- O Muixent. Al seu terme hi ha importants jaciments prehistòrics, com el Corral de Saus i, sobre tot, la Bastida de les Alcuses (on es va trobar el Guerrer de Moixent). Fou conquerida per Alfons X, rei de Castella, però pel tractat d'Almizra passà a mans de Jaume I d'Aragó. El 9 d'abril del 1.271 aquest rei va donar-la a Berenguela Alfonso, i després de la seua mort passà a la Corona. El rei Jaume II donà el castell de Moixent a Jasperio de Castellnou, el 1.298. El 29 de juny del 1.301 concedí el mixte imperi sobre el castell a Gundisalvo García, qui el 1.303 va establir-hi carta pobla a 200 pobladors, pagant aquests la dècima, primícia, sopar, peites, terç delme i d'altres tributs. El 1.330 el rei concedeix el mer imperi sobre el lloc de Moixent a Gundisalvo García. El 1.393 Pere Maça de Lizana posseeix el lloc i el castell de Moixent. A principis del segle XIX produïa blat, ordi, dacsa, oli, garrofes i verdures, a més tenia una fàbrica de vi, sis molins fariners i tradicional indústria cistellera. El 1.510 hi havia 139 famílies i el 1.609 creixqué a 360, i amb la crisi del segle XVII va disminuir, el 1.646, a 192 famílies (uns 860 habitants). Des d'aleshores, la seua demografia creix lentament fins la dècada dels setanta del present segle. El 1.787 tenia 2.455 habitants (muixentins); el 1.845, 3.594 i el 1.994, 4.214 en un terme de 149,5 qm2.
MONTESA.- Fou un dels castells d'època musulmana. Després de la rendició de Xàtiva el 1.244, allí es mantingueren els musulmans fins la seva revolta el 1.276-77. Alfons III va donar carta pobla el 1.289 per a 150 veïns, juntament amb Vallada. El 1.319 Jaume II va donar el terme a l'orde de Montesa per a que edificara un monestir que fóra el seu centre religiós. En època moderna fou capital d'una de les noves Governacions del Regne, i el 23 de març del 1.748 un terratrèmol destruí totalment el castell i monestir, obligant els frares a traslladar-se a València. El 1.646 tenia uns 600 habitants (montesins); 1.050 el 1.850 i 1.244 el 1.994. El su terme té 47,7 qm2.
NOVETLÈ.- Després de la conquesta cristiana, uns cavallers catalans, nomenats Tallada i afincats a Xàtiva, compraren una propietat agrícola a un moro nomenat Albisinia. Més tard es va anar construint en dit lloc un nucli de cases, naixent d'aquesta manera el lloc de Novetlè, poblat per mudèjars. El 1.534 es va erigir una rectoria de moriscos, desmembrant-se de Xàtiva. El 1.527 comptava amb 20 famílies morisques i el 1.602, 38. Després de l'expulsió dels moriscos el 1.609, és repoblada per diversos veïns de Xàtiva, tot i que el 1.646 encara no abastava les trenta famílies. El terratrèmol del 1.748, el mateix que va afonar el castell de Montesa, danyà seriosament l'església parroquial. Dels 736 habitants (novetlarins) que tenia en 1.960 passà a 623 en 1.994. El seu terme compta amb 1,5 qm2.
ROTGLÀ I CORBERA.- La història d'aquests dos nuclis s'estudia conjuntament perque es fusionaren en un sol municipi des del 1.854. Quant a Rotglà (anomenat antigament L'Alcúdia Blanca) cal dir que el 1.520 va sofrir un saqueig a mans dels agermanats de Xàtiva. El 1.535 s'erigí en rectoria de moriscos, se separà de Xàtiva tenint com a annexes els llocs de Galceran Sanz, Gil Martí Tallada i Torrent de Meneu. El 1.527 comptava amb 30 famílies morisques; el 1.572, 23 i el 1.609, 39. Després de l'expulsió, en Joan Rotglà Sanz atorgà carta pobla a 31 pobladors cristians, el 26 de juny del 1.611. I pel que respecta a Corbera, també estava poblat per moriscos (30 famílies el 1.572). Després de l'expulsió és repoblat pel seu senyor, en Francesc Bellvís, qui atorgà carta pobla el 12 de juliol del 1.611 a 26 famílies cristianes. El 1.813 es va produir en aquest municipi un enfrontament armat entre soldats napoleònics i espanyols, en els quals aquests s'en portaren la pitjor part. El 1.994 comptava amb 1.068 rotglers, repartits en 6,2 qm2.
TORRELLA DE LA COSTERA.- Alqueria que va prendre el nom dels seus senyors: primer foren els Llansol i després els cavallers Torrella. El 1.609 era el seu senyor mossèn Torrella. El 1.611, juntament amb altres pobles propers, mantingueren un plet amb la ciutat de Xàtiva per que els obligaven a satisfer uns tributs sobre la carn i, com no pagaven, els expropiaven béns de llurs cases. En el segle XIX produïa blat, dacsa, seda garroferes i quelcom d'oli. El 1.609 tenia 28 famílies, que es reduïren a 18 el 1.646. Es va recuperar demogràficament al llarg del segle XVIII (251 habitants el 1.787), encara que la seua població ja mai abastaria aquesta xifra. En 1.994 hi havia 213 habitants en un terme de 1,2 qm2.
VALLADA.- Durant els segles medievals fou una alqueria del terme del castell de Montesa. La seua població musulmana es va mantenir rera la conquesta fis l'època de Pere el Gran, i fou poblada en nom del rei Alfons III amb cristians el 16 d'octubre del 1.289, juntament amb Montesa. El 1.319 fou donada per Jaume II a l'orde de Montesa, en el qual senyoriu es va mantenir fins el segle XIX. El 1.547 o 1.564 el maestre de l'orde, Lluís Galcerà de Borja, va convertir-la en vila independent. El 1.646 tenia uns 600 habitants (valladins); el 1.850, 1.973; el 1.900 arribaren a 2.757 i en 1.994 s’hi censen 3.009 en un terme de 61,2.
VALLÉS DE LA COSTERA.- Incorporada al Regne de València amb la conquesta de Jaume I. En temps d'Escolano tenia el senyoriu Maties Sanz. Població de moriscos que rera l'expulsió quedà despoblada. Amb motiu de la repoblació, la seua església se separà de la diòcesi de Cerdà, per trobar-se aquesta massa allunyada. L'absència d'indústria i una agricultura minifundista ha marcat el gradual retrocés de la població, que emigra cap a la veïna Xàtiva. El 1.792 hi havia un total de 200 habitants (vallesins), per a passar a 101 el 1.994. El terme compta amb 0,5 qm2.
XÀTIVA.- Amb importants deixalles prehistòriques que daten de l'etapa musteriense, com a una important indústria del sílex o el crani de l'home de Neanderthal trobat a la Cova Negra, Xàtiva era ja en època ibérica (Saitabi) una de les ciutats més importants de la Contestània, territori que abarcava des del Xúquer fins el Segura. L'organització administrativa romana de Saetabis Augusta hom realitzà en temps del primer emperador. Arribà a tenir, per la seua situació estratègica com a nus de comunicacions i la seua destacada fabricació de teixits, una significativa rellevància durant l'alt imperi. En l'època visigòtica va assolir l'status de seu episcopal. Durant l'època musulmana va ser cap d'una Kora o districte que s'extenia des del riu Xúquer fins el port de Biar. Em el segle XI hom desenvolupà la fabricació de paper, fet de pasta d'arròs i de lli. El paper era exportat a Itàlia, Egipte i l'Orient. La decadència de la indústria paperera va tenir molt a veure amb les persecucions religioses dels almoràvits i, sobre tot, dels almohades que provocaren la fugida dels jueus de Xàtiva, principals fabricants de paper. Fou conquistada per Jaume I el 1.244, després del tractat d'Almizra que fixava les fronteres entre les Corones aragonesa i castellana. Hom pot considerar carta pobla del barri cristià el document del 18 d'agost del 1.250, pel qué el rei concedia a Xàtiva un terme municipal que comprenia des del Xúquer fins a Almansa i des de Cortes de Pallars fins a Carrícola. La jueria tingué la seua franquícia de repoblació el 1.268 i la moreria va rebre la carta pobla el 1.251. Declarada ciutat el 1.347 per Pere IV el Cerimoniós, durant tota l'època foral fou la segona ciutat en població i en importància política del Regne, després de València; gaudia de vot en Corts i era capital de la governació. El segle XVI estigué marcat per la guerra de les Germanies. En juliol del 1.521, l'agermanat Vicent Peris entrava a la ciutat i preparava la marxa sobre València i en desembre del 1.522 Xàtiva es va retre a les tropes del virrei. L'agricultura del segle XVI es basava en el conreu de l'arròs, el blat, la morera, el cànem i les hortalisses. L'expulsió dels moriscs el 1.609 tingué greus conseqüències econòmiques, sobre tot per a les zones rurals de la seua jurisdicció --la població morisca de la ciutat a penes arribava al 16 % de la total--. Els senyors feudals repoblaren les terres abandonades pels moros amb llauradors cristians en unes condicions molt dures. Això va produir un gran descontent en tota la governació que esclatà el 1.694 a Muro del Comtat en la coneguda com a Segona Germania i en la revolta del 1.705, ja en plena guerra de Successió. Rere la batalla d'Almansa, les tropes franco-castellanes al comandament d'Asfeld posaren setge a la ciutat de Xàtiva, aixecada en favor de l'arxiduc Carles d'Àustria, el 5 de maig del 1.707. Després d'una desesperada resistència, la ciutat va capitular el 6 de juny i la població civil fou obligada a deixar la ciutat per a ser aquesta incendiada (d'ací el malnom de socarrats que reben els seus habitants). Quan en l'agost del 1.708 va començar a ser reedificada. L'infame rei Felip V (el retrat del qual penja cap per avall en l'Ajuntament de Xàtiva) va cridar-la Colonia Nueva de San Felipe, nom que va arribar fins a les Corts de Cadis. En el segle XVIII, Xàtiva va perdre la seua anterior importància i passà a un pla polític i econòmic molt secundari. L'economia, gairebé exclusivament agrària, es basava en la producció de cereals, arròs, morera, cànem, hortalisses i fruites. Durant la guerra del Francés, fou ocupada el 1.811 pel general Suchet. Només en l'etapa liberal del 1.820-1.823, tornà a ser capital de província. En la primera guerra carlina va tornar a ser escenari d'enfrontaments bèl·lics. A mitjans del segle XIX, la crisis de la seda i la manca d'industrialització --la indústria hom limitava a una fàbrica de midó i pastes fines, sabó, veles i alguns teixidors i tintorers --hi repercutiren en un descens de la població que s'arrossegaria fins a principis del XX --el 1.857 comptava amb 15.747 habitants (xativins) i el 1.897 arribava als 11.830--, en què començà una lenta recuperació --el 1.910 s'abastaren els 12.737--. La seda començà a ser substituïda en la segona meitat del XIX pels agres i l'horticultura intensiva. Aquesta agricultura comercial, orientada al mercat, es va veure potenciada amb el traçat del ferrocarril València-Almansa, que arribà a Xàtiva el 1.854, la xarxa de carreteres secundàries i el ramal del ferrocarril a Alcoi, construït el 1.906. Tot això accelerà en les primeres dècades del segle XX el desenvolupament agrari de la zona, assentat en l'expansió del taronger. També durant el segon terç del XX s'incrementà l'activitat industrial: en els anys trenta hom restaurà la indústria del paper dedicada a l'elaboració de cartró i caixes. El creixement econòmic, malgrat tot, es va veure frenat amb la guerra civil. El 1.932 s'hi declararen expropiables, segons el criteri de la Llei de Bases per a la Reforma Agrària, el 36,6% de les terres municipals pertanyents en la seua majoria als propietaris residents fora del País Valencià. En els anys de la guerra s'hi va formar una col·lectivitat agrària de la C.N.T. Superada la crisi bèl.lica, s'hi va desenvolupar la indústria paperera, si bé entrà en crisi en els anys seixanta, la de la fusta --especialitzada en taüts, que s'envien a tot l'estat espanyol--, mobles, carrosseries i interiors d'automòbils, la indústria del midó i la tèxtil. La riquesa agrícola, fonamentada en el taronger, i l'activitat industrial han convertit Xàtiva en un centre comercial important. En els anys seixanta el 35,7% de la població activa s'hi dedicava al sector primari, el 24,9% al secundari i el 39,4% al de serveis. La seva població en 1.994 era de 25.816 habitants. El seu terme abasta els 77,4 qm2. La fortalesa és el principal monument de Xàtiva. Als seus fonaments hi ha restes pre-romanes i en temps d'Anníbal, era cèlebre entre totes les fortaleses ibèriques. Després fou embellit pels musulmans i la seua bellesa li va fer ser una obsessió per a Jaume I. Encara avui presenta un aspecte inexpugnable, tot i que no resten més que les deixalles de la grandesa passada. Sota el castell hi ha l'ermita de Sant Feliu, amb diversos retaules del segle XV. Destaca, també, la Col·legiata, coneguda com la Seu, que té les mateixes dimensions que la Catedral de València, però és més alta. Començà a bastir-se el segle XVI i la seua torre és la segona més alta del País, darrere de la d'Alcalà de Xivert. Enfront de la Col·legiata, trobem la bella façana, d'estil gòtic-florit (segle XV), de l'Hospital. Al Museu Municipal, instal·lat en l'antic almudí, hi ha pintures de Benlliure, Vicent López i, com no, de Josep Ribera, Lo Spagnoletto, natural de Xàtiva. Per tot arreu de la ciutat podrem veure casalots i fonts que parlen de l'esplendor de la ciutat en altres temps.
