 |
L'església de Sant Antoni Abat de Canals |
||
|
|||
Font:
Josep Lluis Cebrian
Josep.Lluis.Cebrian@uv.es |
|||
|
|||
|
|
|||
L'església de Sant Antoni Abat de Canals
El Templo Parroquial de esta Universidad es magnífico,
que en esfera de Parroquia, se duda aya otro que le exceda...
(Mossén Lluís Pareja i Primo: Canals Ilustrada, 1728)
L'ESGLÉSIA ANTIGA VORA
EL PORTAL DE SANT ANTONI.
El portal de Sant Antoni estava en la plaça de la Presó, aproximadament entre l'extrem del carrer de la Santíssima Trinitat i el d'Assaonadors. Per davant del portal passava la séquia de Ranes o de Sant Antoni, la qual es salvaria mitjançant un pont menut, igual que en el cas del portal del Salvador al final del Goleró i el de Sant Roc i Sant Sebastià, prop de la Lloca. Des del portal de Sant Antoni eixia el camí que per la riba travessava el riu fins arribar al camí vell de Castella. Vora el pont actual encara podem veure els dos ramals del camí que abaixen fins el llit del riu.
El mur del portal de Sant Antoni contenia sobre l'arc d'entrada una capella dedicada al sant patró de la vila i feia costat amb el tester de l'antiga església parroquial. El temple tenia l'orientació que solem trobar en les esglésies medievals: el sol naixia pel capçal on estava l'altar major i moria als peus de l'edifici. El mateix trobem en l'esglesiola de la Torreta. Les dimensions de l'església vella eren reduïdes. Segons mossén Sivera, l'exterior tenia una mida de 20 x 10 = 200 m2; i tenia la sostrada i el ràfec molt baixos, aquest darrer de tan sols quatre metres d'altura. Es tractava d'una església gòtica del segle XIII o XIV. Unes arcades de pedra sostenien el sostre i les capelles o altars laterals s'allotjaven entre els contraforts. Mossén Sivera cita que en el segle XVI hi havia sis altars a banda de l'altar major. Si prenem cadascun dels altars com una capella diferent, podem fer-nos una idea aproximada de la distribució arquitectònica de l'interior del temple.Tindríem sis capelles i caldria afegir una cruixia més en la qual s'obriria la porta lateral d'accés. Així doncs, podem resumir provisionalment la configuració de l'edifici d'aquesta manera:
Situem-nos al final del carrer de la Santíssima Trinitat, tot i tenint en compte que l'església ocupava una part de l'actual entrada a la plaça de la Presó. A Orient l'església tenia el tester adossat al portal de Sant Antoni. No sabem si aquesta zona del presbiteri era poligonal, però per l'altura reduïda de la teulada, trobem més raonable que fos de capçalera plana. Al Nord tenia la façana amb dues capelles i una única porta lateral d'accés vora el campanar. La capella que resta podria estar ocupada per la base del campanar o per la pica de batejar. A Occident, als peus del temple, hi havia una segona sagristia que mossén Sivera creu que era un antic baptisteri. En el mateix costat del carrer de la Santíssima Trinitat estava el fossar, amb portes pròpies. El Sud del temple estaria repartit en quatre capelles i la sagristia adossada, propera al presbiteri. Sabem segur que l'església tenia una porxada o atri cobert i que sobre la porta hi havia l'escut en pedra de la ciutat de Xàtiva, la qual ostentava les Baronies de Canals i de la Torre. Diu mossén Sivera en 1907:
...Tenía una sola puerta de entrada lateral á la izquierda del campanario, y ante ella un atrio. La torrecita, de sillares de piedra tosca, de poca elevación y de rudimentaria arquitectura. Conserva todavía su campanita. Fué sacristía la dependencia que hoy se halla convertida en matadero, y la especie de sacristía que se halla á los pies de la iglesia debió ser probablemente capilla del Baptisterio.1
Les paraules de mossén Sivera no s'avenen amb la fotografia de la façana de l'església que il·lustra el seu llibret, pel que fa a la situació de la porta a l'esquerra del campanar, a no ser que el negatiu es publicara al revés o que la porta que s'hi veu fos oberta en el mur amb posterioritat. Hem dibuixat un plànol ideal, dissenyat prenent com a base la descripció de Sivera, per tal de fer-nos una idea de la distribució del temple. Hem de remarcar la provisionalitat d'aquest esbós, el qual podria prendre com a base alguna persona que conegués bé l'edifici abans de ser enderrocat, per tal de completar-lo i millorar-lo. Per exemple, delimitar la profunditat de les capelles laterals si n'hi havia i si estaven cobertes per voltes de creueria o no. Recordem que Sivera no parla de capelles, sinó de sis altars diferents a l'altar major, els quals podrien anar simplement adossats al mur. De totes formes, les poques notícies de què disposem i l'antiguitat de l'edifici, ens fa pensar que era com Sant Feliu de Xàtiva però en menut. És a dir, una església de les anomenades "de conquesta", amb arcs diafragmàtics apuntats, capelles entre els contraforts interiors, porta lateral i teulada a doble vessant sostinguda per bigues de fusta vista.
A darreries del segle XVI i començaments del XVII l'edifici s'havia quedat menut per a les necessitats del culte i l'increment demogràfic de la vila. L'arquebisbe Joan de Ribera va manar en les visites pastorals que compraren la casa que hi havia al costat i l'enderrocaren per tal d'ampliar l'església pels peus. Tanmateix, uns anys més tard, es decidirien per construir una església nova més gran, en la zona de l'eixample que mirava vers el portal del Salvador.
En l'any 1835 van demolir quatre metres de la banda del tester, la qual cosa representava suprimir el vell presbiteri, en total una cinquena part del temple vell. El motiu va ser eixamplar aquesta entrada del poble, per la qual cosa suposem que també tirarien a terra en aquella data el portal de la vila adjacent.
Quan en el segle XVII es va traslladar la parròquia al nou temple, l'església vella va mantenir el culte sota l'advocació de la Santíssima Sang i una imatge de l'Ecce Homo presidia l'altar major. En 1849 el temple fou profanat. Uns presoners que havien fugit de la presó propera es van refugiar en el recinte sagrat i foren morts pels soldats. Després de la profanació l'edifici es feu servir per a diversos usos municipals. Els festers del Roser van restaurar una part de l'església per a convertir-la en capella de la Divina Aurora. L'altra meitat arribaria a utilitzar-se com a escorxador, fins que es va construir en els anys cinquanta l'escorxador que hi havia vora el pont i que recentment s'ha enderrocat.
En 1953 l'església vella de Canals era assolada per a construir una casa. El 3 de novembre d'aquell any l'historiador Leandre Tormo i Sanz es lamentava en un article publicat a Las Provincias, "Reflexiones ante un montón de escombros", que cita el cronista Ramon Arnau en un llibre de festes. Per desgràcia en aquella època no hi va haver la sensibilitat pel nostre patrimoni artístic que ara diem que tenim. Només es va salvar una làpida romana avui a València i uns taulellets de 1894 que arrepleguen els noms dels clavaris de la Divina Aurora en aquell any. Ramon Arnau afegeix: "...una xicoteta habitació, sagristia en els temps de culte, servia per al sacrifici dels porcs. Als peus del que fou altar major, una cripta funerària, oberta en els moments d'enderrocar els murs, contenia primitius enterraments i junt a estos es trobaren objectes de ceràmica".
Recentment s'han fet obres en la casa que ocupa el solar de l'antiga església, al número 18 de la plaça de la Presó, per tal de fer una porta de cotxera. Vam tenir la grata sorpresa de comprovar que els murs de la planta baixa d'aqueixa casa estan bastits amb carreus de pedra de l'enderrocament. També sembla que en van aprofitar en la construcció del pont de la riba de Sant Antoni, allà per l'any 1955, si no recorde malament. Si mirem el pont des d'aigües avall, pareix que hi ha un fragment de mur amb carreus de pedra que segurament provenen de l'església vella.
Finalment, si voleu fer-vos una idea aproximada -sols aproximada, no idèntica- de com era l'interior de l'església vella de Canals, podeu visitar l'església de la Sang de Benigànim o la de Sta. Maria la Major als peus del castell d'Aiora.
1623-1633: LA CONSTRUCCIÓ DE LA NOVA ESGLÉSIA.
L'any 1623 començaren les obres de la nova església. Les dimensions de l'edifici suposaren un gran esforç econòmic per a una població menuda com era aleshores Canals. No n'hi havia prou amb les donacions i els imposts directes sobre els queviures i es veieren forçats a empenyorar-se en diversos censals que encara continuaven pagant-se a meitat del segle XIX. Molt aviat, en 1628, ja s'havia bastit la portalada principal, segons consta en el finestral del retaule de pedra. En pocs anys més, el 1633, l'obra estava en condicions d'inaugurar-la. La construcció del temple en un espai de temps tan breu, per al que s'acostumava en l'època, permetria acabar-la amb una unitat estilística difícil de trobar en uns altres edificis, les obres dels quals s'ajornaven durant anys per diverses causes.
En aquella època, Canals s'eixamplava devers el Sud-Oest, fins el límit del colze del riu dels Sants, al final del que després seria el Goleró. Van tenir l'audàcia de no construir la nova església sobre el solar de la vella, com passava gairebé sempre. Preferiren situar-la en la part nova per on creixia Canals, en un indret on segurament tenien en projecte deixar una plaça gran que havia de ser la plaça nova del poble: la Plaça Major.
La vespra de la festa de Sant Antoni Abat, patró de Canals, el 16 de gener de 1634, van beneir solemnement el temple. Mossén Sivera recull la nota d'un llibre del desaparegut arxiu històric parroquial:
En 16 dies del mes de gener, any 1634, tercer diumenge que fonc de dit mes a les quatre hores de la vesprada, jo mn. Joan Barberà, rector, ab comissió del molt il·lustre i reverendíssim Senyor el Doctor Cipriano Alcón, prevere, canonge de la Sta. Església Metropolitana de Saragossa, vicari general i oficial de la ciutat i arquebisbat de València, despatxada en 14 de gener any 1634, visití l'església que novament ha fabricat lo lloc de Canals i veent que estava adornada de tot lo necessari per a poder celebrar missa i els demés oficis divinals, ab la mateixa comissió la beneí ab molta solemnitat de preveres que assistiren i en particular los reverends mn. Montserrat Pareja, mn. Cristòfol Gil, mn. Jaume Alarcó, tots preveres i beneficiats en dita església; sense molts altres preveres forasters que acudiren, i quinze capellans i cantors que vingueren a dita festa del Col·legi de Corpus Christi de València, els quals vingueren per compte del poble, celebrant tot lo octavi de festes que hi hagué ab molta solemnitat de diferent música, i sense estos músics tota la capella de la seu de Xàtiva i el mestre de capella i altres músics de la vila de Carcaixent.2
A l'endemà, diada de Sant Antoni Abat, van continuar les solemnitats religioses amb la missa major:
El dia de nostre pare St. Antoni, celebrà la festa el llumener que era Agustí Barberà mon germà. Diguí jo la missa major i fonc la primera que es digué en la dita església. Predicà el llicenciat frai Gaspar Bru de l'hàbit de Montesa, prior de St. Jordi de València, fill natural de Canals. Tingué dit llumener en sa casa a sopar la vespra de St. Antoni, i a dinar i a sopar al dia més de cent trenta persones.3
Durant els vuit dies de la vuitava de festa del sant patró van venir a predicar diversos capellans. Hi va haver molta llum de cera encesa en l'altar major i pólvora al carrer:
...Feren la despesa de pólvora així en la nit com en el discurs del dia, ab moltes disparades de masclets, piules i coets; i sobre tot daren a menjar ab grandíssims regals a tots los cantors i preveres, de manera que foren de primera taula, tots los dies, més de quaranta persones i ningú, de tots los deuds deixà de dar, qui menys, sis o set plats, sense les confitures i fruites de melons de tot l'any i camueses d'Aragó. I el llumener de St. Antoni donà el dia de St. Antoni nou principis i l'olla i molta diferència de confitures. Era Justícia dit any Llorens Navarro; Jurats Hieroni Reixac, Joan Sebastià Climent, Jaume Reixac, Almostafat i Antoni Martí; Síndics del poble Lluís Pareja i Antoni Reixac. Escric tot açò per a que es tinga en memòria en l'esdevenidor dels nobles pits dels fills de Canals. Mn. Joan Barberà, rector.4
El temple que amb tanta festa inauguraren els canalins del sis-cents, comparat amb les dimensions de l'església vella, anava com del cel a la terra. Deixem que siga mossén Sivera qui ens descriga -una vegada més- les proporcions de l'obra nova:
El área exterior de esta iglesia está comprendida en un rectángulo de 36'35 x 18'44 = 670 metros cuadrados. De luz tiene 34'35 x 16'44 = 564; de donde se infiere que los muros tienen de espesor un metro cabal. La altura de la nave, tomada desde el punto más alto de la bóveda, es exactamente igual á la anchura interior, esto es, 16'44. Con tales i tan proporcionadas dimensiones, resulta la dicha única nave espaciosa i esbelta como pocas. De aquí la agradable impresión que reciben cuantos visitan este templo por primera vez. Termina dicha nave con ábside poligonal que forma la capilla mayor.5
LA REFORMA BARROCA DE 1690-1695.
Però l'aspecte interior i exterior del temple inaugurat el 1634 no és el mateix que l'actual, tres-cents seixanta-un anys després. Ja descriurem com és l'edifici a hores d'ara i diverses obres que se n'han fet al llarg dels segles. L'interior de 1634 era molt més sobri. Els arcs i els contraforts eren de pedra vista. Hi ha un parell de bases de les pilastres que estan al descobert, properes a la porta lateral que s'obre al carrer de l'Església. Tenen una decoració incisa en forma de solc que dóna volum a la pedra i que segurament es repeteix en unes altres parts del mur, avui amagades per l'algeps barroc. L'any 1695 el doctor Saurina, rector de la parròquia, va concloure el recobriment barroc de l'interior del temple. Aquesta decoració sobreafegida estava molt de moda en aquell moment i el rector la va pagar de la seua butxaca. Les obres van causar modificacions importants en la nau i les capelles, rebaixant-les un metre i amagant les voltes primitives, nervades i amb clau. Mossén Sivera no s'està de criticar durament aquesta actuació que va modificar radicalment l'aspecte interior, a més de les despeses que suposaria:
Este templo parroquial es un magnífico, sólido i muy proporcionado edificio de orden bizantino (sic), aunque lamentablemente transformado este orden en renovación practicada en 1696*, época en que estaba de moda el mal gusto de la escuela de Churriguera, escultor i arquitecto español.
En esta renovación, que debió costar muchísimo dinero, no sólo cargóse con superfluidad el templo de adornos de follaje i antiartísticos angelotes, sino que además, para ensanchar el friso i dar mayor sitio á este decorado, rebajáronse los antiguos arcos de sillería i las bóvedas de las capillas más de un metro, ocultándose naturalmente las primitivas, más elevadas i artísticas, trabadas con gallardas nervaduras de piedra i terminadas con dorados florones de mucho gusto.6
Abans de la reforma de mossén Saurina, la nau tindria un aspecte més esvelt, gràcies a les capelles laterals més altes. La fàbrica de pedra vista decorada amb incisions i la verticalitat de les capelles laterals, cobertes amb voltes nervades i claus,donaria a la nau un cert aspecte gotitzant i auster, lluny de l'exuberància barroca que ara el caracteritza.
Més o menys són de la mateixa època de construcció que l'església de Canals, la de Sant Miquel de Benigànim i l'Assumpció d'Albaida. Sobre tot en la primera i malgrat les restauracions que va patir després de la guerra d'Espanya, ens podem fer una idea de com era l'interior d'aquests temples de la primera meitat del segle XVII amb decoració de pedra nua. Mossén Sivera7 diu que les antigues voltes de creueria de les capelles van quedar ocultes per les voltes actuals. Encara avui podem veure'n una cobrint el petit cor elevat que hi ha vora el presbiteri, sobre l'accés a la sagristia. Però per la factura, podria tractar-se d'una motlura d'escaiola del segle XIX, que potser oculta l'antiga nervadura mutilada. És d'allò més provable que també la nau central estigués coberta per voltes de creueria i que s'ocultaren durant la reforma barroca, rebaixant la volta de la nau. En visitar la cambra que hi ha entre la teulada i la coberta, hem comprovat l'existència d'una sèrie de voltes separades a l'altura dels arcs perpanys i que fan molta "xepa". És evident que hi ha una cambra d'aire entre aquestes voltes autònomes i la volta de mig canó que cobreix la nau. Potser s'hi troben amagades les antigues voltes de creueria o potser es tractava de voltes bufades. Caldria fer-ne algunes prospeccions i esbrinar-ho.
Tot el fustam que sosté la teulada està completament corcat.
UNA FAÇANA-RETAULE.
Les façanes-retaule trauen al carrer les advocacions principals que es veneren en l'interior del temple i les mostren a la devoció emmarcades en un escenari de pedra grandiloqüent que presideix la via pública. Són una forma més de sacralitzar el carrer, fins a tal punt, que la majoria de vegades, aquests retaules de pedra serien dignes d'ocupar els presbiteris de les esglésies que anuncien. La funció del retaule de portalada és moure l'oració del vianant i convidar-lo a entrar en el temple i participar del misteri de la divinitat. Els sants que ocupaven les fornícules havien triomfat sobre la mort i el pecat. I per això, mereixien un lloc en aquests veritables arcs de triomf que s'obrien a les entrades dels temples en honor dels campions de la fe.
Aquestes portalades-retaule solen tenir una concepció arquitectònica i decorativa autònoma, sense gaires relacions amb la resta del temple. En la porta es concentra la major part del treball escultòric en pedra de l'edifici, amb la voluntat d'establir una escenografia digna i majestuosa. Hi havia pedrapiquers especialitzats en fer portalades i anaven a treballar on els cridaven.
La portalada de Canals és una bella obra del tardo-manierisme pre-barroc. Una inscripció sobre la llinda del finestral ens indica que l'acabaren de fer l'any 1628. Miquel Àngel Català8 ha assenyalat les relacions amb la porta principal del monestir d'Uclés (Conca), atribuïda a Francisco Mora9.
La porta de Sant Antoni té tres cossos que no respecten l'ordre clàssic que de baix a dalt hauria de ser: dòric-jònic-corinti.
El primer cos està constituït per un arc triomfal de mig punt, la clau del qual sosté una cartel·la amb una motlura exòtica. Els timpans de l'arc estan decorats amb encoixinat i un medalló a cada costat, amb quatre taus i palmetes intercalades. A cada banda de la porta s'aixequen sobre podis dues columnes toscanes amb fust de canaladures. L'intercolumni acull les fornícules que segons mossén Sivera ocuparien les estàtues desaparegudes dels Sants de la Pedra Abdó i Senén, segons patrons de la vila. Aquestes fornícules estan cobertes per petxines acanalades en quart d'esfera. Sobre elles veiem plaquetes amb la tau de Sant Antoni. Sobre els capitells toscans corre l'entaulament, amb triglifs i rosetes. Sobre la porta els triglifs són substituïts per modillons.
El segons cos està presidit al centre per una gran estàtua de Sant Antoni Abat i el porquet. A l'esquerra de la peanya una inscripció fa constar que data de l'any 1940. L'estàtua anterior a 1936 era de 1783. El nínxol està emmarcat per encoixinat. A cada costat hi ha dues columnes d'ordre compost sobre podi i una fornícula en cada intercolumni. Eren ocupades per Sant Vicent Ferrer i Sant Roc. La inscripció llatina del fris és de fa pocs anys: DIV.+ANTONIO+MAGN.+EREMIT. En la parròquia es conserven10 els fragments de capitell que es van trencar accidentalment en el moment de posar-la.
El darrer cos envolta el finestral que il·lumina la nau. Dues columnes compostes sostenen un frontó partit. Tres pinacles i dues boles d'ascendència herreriana formen la decoració, completada per dues aletes en forma de volutes vegetals. El frontó triangular amb un ull que corona la frontera és del segle XX. Els materials emprats són rajola i pedra. L'antic coronament barroc curvilini, amb dues volutes de pedra gitades al cim sota la creu, encara subsistia en 1894 quan van inaugurar el campanar de la dreta. És possible que aquesta modificació es fes al voltant de 1920, quan es va acabar el segon campanar i potser calia replantejar-se la visió del conjunt de la frontera des de la nova perspectiva creada. El coronament actual li dona a la façana un acabament molt classicista, amb un moviment ascendent afavorit per les boles i la creu que s'enlairen en el cel. El coronament primitiu proporcionava un dinamisme lateral que alleugeria l'antiga façana diàfana, lliure dels dos campanars que ara encaixonen la portalada. El resultat estètic que oferia era ben distint al d'ara.11
L'any 1890 es va collocar un vitrall italià en la finestra amb la imatge de la Immaculada Concepció12.
Abans de la guerra existia el projecte, ja citat per Sivera, de desmantellar la portalada de pedra i muntar-la avançada a la línia de la frontera dels dos campanars. D'aquesta manera s'haguera guanyat un tram més en l'interior, per tal d'allotjar un cor elevat als peus del temple. Tanmateix, sembla que els arquitectes van desestimar aquesta idea perquè les pedres es troben abrasides i es desfarien en toquejar-les. Recordem que la foguera de Sant Antoni es planta davant de la porta, en ple mes de gener, i fa augmentar molt ràpidament la temperatura de la pedra d'una forma perjudicial. Caldria plantejar-se ja la restauració d'aquesta valuosa façana-retaule, tal i com s'ha fet recentment amb la façana de Sant Miquel de Benigànim.
Pel que fa a les dues portes laterals, bessones, són de línies molt senzilles. Les pilastres llises eixamplen un dels carreus de pedra per tal de conformar la imposta de l'arc. L'arquitrau i el fris tenen per sobre un frontó. La sobrietat decorativa d'aquestes portes contrasta amb la porta principal i ens deixa una mica la sensació d'estar inacabades... La porta del carrer de l'Església té gravada en el llautó la tau, la gaiata, la campaneta i el llibre de Sant Antoni Abat. Per davall diu: AÑO 1878. Les pàgines del llibre mostren una inscripció en llatí que seria interessant de poder transcriure-la. La porta del carrer Beat Factor té ara noves inscripcions. En el timpà: l'anagrama de Maria coronat i l'any MCMXCIII. En la planxa dels fulls de la porta: AL PEU DE LA CREU i LLIRI ENTRE ESPINES.
Finalment, en els murs exteriors de l'església podem admirar diversos plafons ceràmics que va posar el rector Josep Mª Sarrió, amb la intenció que les advocacions de les capelles s'abocaren al carrer per aquestes "finestres", tot dins d'aquesta devoció popular de les capelletes i els plafons, tan arrelada en els valencians. Si feu una volta al temple, començant pel campanar de la dreta, trobareu aquests plafons: Sant Vicent Ferrer, Sant Josep, la Santíssima Trinitat coronant la Immaculada, Santa Anna ensenyant a llegir Maria, la Sagrada Família, el Tau de Sant Antoni Abat amb el xanglot de raïm i l'espiga de blat dels Sants de la Pedra, Sant Antoni Abat (s. XVIII), Sant Antoni de Pàdua (s. XVIII), la Mare de Déu dels Dolors, un espai que queda per posar un plafó i finalment, Sant Joan Baptista.
TRES CAMPANARS I UNA ESPADANYA.
Els terratrèmols de 1748 que van assolar el proper castell de Montesa van afectar també l'església de Canals:
Los daños ocasionados por los Terremotos en la Iglesia Parroquial de esta Villa, estàn apreciados en 2000. libr. los de la Hermita de los Santos de la Piedra, i otra, en I()580. lib. i los del Hospital, en I00. libr. ay veinte i siete casas arruinadas; las demás, i del Lugar de Torreta, su anexo, aunque maltratadas estàn habitables.13
Possiblement les sacsades sísmiques van afectar en alguna mida la solidesa del campanar antic. La torre es trobava adossada al tester del temple, a l'altura de l'orgue volat i la capella de Sant Antoni de Pàdua14, prop del presbiteri. Tenia planta quadrada amb sis metres de costat i trenta d'altura deixant a banda el coronament. L'obra datava de darreries del segle XVII, en temps del rector Saurina15. A les quatre de la matinada del dia 12 de febrer de 1888 queia a terra de forma inesperada un angle del campanar. El cronista Arnau ens ho descriu així:
Una espesa nube de polvo envolvía el exterior del ábside del templo. En el claroscuro de la madrugada cualquier juicio sobre lo que está aconteciendo resultaba improcedente. El callejón del Sagrario era un montón de piedras informe cegado por completo. Idéntico estado registraba parte de la calle de El Beato Factor, sobre todo el acceso a la casa abadia (...)
Asímismo, les despertaba cierta curiosidad por conocer el estado de las campanas, cosa cumplida al disiparse la envolvente nube de polvo: dos de éstas permanecían suspendidas en los lados recayentes al sur i poniente; se trataba de la María Dolores -o Mediana- i la Abdón i Senén -o de Albats-. Las otras dos; San Antonio -o mayor- i Ana María -o Tiple- asomaban entre el móntón de piedras.16
La ruïna de la torre feu necessària la demol·lició total. L'arquitecte va recomanar no bastir la torre nova sobre els fonaments de la vella i al final es decidirien per construir en aquest indret una capella de la comunió i bastir dos campanars iguals en la façana principal del temple. Les obres del primer campanar, el de la dreta des de la plaça Major, es van detenir després de fer els fonaments i bastir el sòcol. En 1893 una subvenció de 10.000 pessetes que va donar el govern va permetre reprendre la construcció. En 1894 installaven les campanes. Mossén Sivera ens ofereix les dimensions:
Las dimensiones de esta torre, que es también cuadrangular, son de 4'10 metros de lado en el zócalo i 1'90 de luz por donde se desarrolla la escalera. De donde se deduce que sus muros tienen 1'10 de espesor. Su altura total es de 30'30 metros, que se distribuyen en la siguiente forma: hasta la última cornisa, 25; cúpula, 2'50; pilón, 1'20; cruz i veleta, 1'60.17
Com des d'aquest campanar de la part de baix no es sentien bé les campanes en la major part del poble, es van traslladar al de l'esquerra en inaugurar-lo el 1920. Les dues torres estaven cobertes per cúpules de teula vidrada coronades per creus metàl·liques. Després de la Guerra d'Espanya es van substituir les cúpules per una terrassa amb balustrada i uns templets coberts per cupuleta de mosaic. El templet de l'esquerra allotja des de 1969 el rellotge nou i les dues campanes del senyal horari. Aquestes campanes horàries havien estat installades des de 1888, en afonar-se el campanar antic, en una espadanya que es va bastir en la teulada del tester. La maquinària funcionava en una estança que hi ha sobre el rerasagrari, on per cert, feren un pou per als contrapesos de la corda. La maquinària del rellotge vell es pot veure encara a les portes del col·legi parroquial Sant Antoni Abat.
En la sala de campanes hi ha mirant a la plaça Major una campana gran, amb la inscripció: MARIA DE LOS DOLORES. Mirant al carrer del Beat Factor, una campana mitjana diu: EM DIUEN / ABDO I SENENT / -SANTS DE LA PEDRA- / SEGONS PATRONS D'ESTA VILA / PESE 357 KILOS / SOC DE L'ANY 1939 / ARA TORNE A NAIXER / CANALS 1968. Mirant sobre les capelles laterals, la campana més gran té aquesta inscripció: AÑO DE LA VICTÒRIA / CONSTRUCTORES ROSES HERMANOS / SILLA (VALENCIA). Les anses són caps de moltó. La quarta campana és la més petita, vers la nau del temple, i llegim: ANA MARIA / CANALS 1939 - AÑO DE LA VICTORIA.
En abril de 199318 es va inaugurar la il·luminació monumental de l'exterior del temple. No tenim cap dubte que és l'església parroquial millor il·luminada de tota la comarca i de les contrades veïnes. La potència s'acosta als 30.000 wats i en els campanars hi ha una combinació de colors a base de sodi i al·logenurs metàl·lics.
LA CAPELLA DE LA COMUNIÓ.
Com hem dit adés, la capella de la comunió ocupa una part de l'indret on s'assentava la base del campanar barroc. Mossén Joan Baptista Cerdà i Alventosa va prendre la iniciativa i s'encarregaren els plànols de la nova capella a l'arquitecte Joaquim Arnau. La contracta la feren els germans Estruch de Xàtiva, els quals la van concloure l'estiu de 189019. La construcció d'aquesta gran capella adossada va suposar la supressió de l'antiga capelleta de Sant Antoni de Pàdua que hi havia davall de l'orgue antic.
La capella de la comunió té accés directe des del carrer Nicolau Factor. Sol estar obert per a que la gent puga visitar el Santíssim, igual que es fa en la capella neogòtica del Monestir de les Clarisses20. La capella de l'església parroquial fou beneïda el 10 de novembre de 1890. Està coberta per una cúpula de teula, sostinguda sobre un tambor perforat per ulls que il·luminen l'interior. La planta és de creu llatina, amb el presbiteri pla i els braços el·líptics. La cúpula descansa sobre petxines i arcs de mig punt. Amb les deixes del testament de mossén Joan Baptista Cerdà s'hi van fer diverses millores, entre elles el retaule d'algepseria de 1901, que fins l'any 1939 estigué completament daurat21. Es tracta d'un retaule d'estil eclèctic, tan al gust de primeries del segle XX, presidit per una estàtua del Cor de Jesús. Sobre el retaule una pintura de Remigi Soler mostra la glòria de l'eucaristia exaltada per àngels. Sobre el semicercle corre la inscripció: ECCE PANIS ANGELORUM + FACTUS CIBUS VIATORUM + VERE PANIS FILIORUM + NON NITTENDUS CANIBUS.
El sagrari, sostingut per àngels, és metàl·lic i representa la porta de l'Almoina de la catedral de València, amb les figures de Sant Antoni Abat i Sant Joan Baptista. El capitell jònic que es fa servir d'altar des de maig de 1972 formava part del monument funerari que contenia el cos de la beata Josepa Agnés de Benigànim22. En loratori de la Torreta hi ha un altre capitell idèntic. Sobre l'altar hi ha un Crist en forma d'icona, penjat amb fils, amb Maria i Sant Joan Evangelista. Al darrere s'hi fa constar el pintor: Pinxit Ximo Nñez. MCMLXXXIV.
Abans de 1972 encara estava adossat al retaule l'altar, que era un banc corregut i hi havia una barana que separava el presbiteri dels fidels. La reforma va canviar completament la distribució espacial, fent el local més càlid i acollidor. El mobiliari fou dissenyat per Eduard Sarrió i Gonçalvo23 i és molt funcional. En els murs hi ha prestatgeries per guardar llibres religiosos i dues cristal·leres aïllen acústicament i tèrmica la capella de la resta del temple. Als peus de la capella, en el paviment de marbre collocat en 1990, hi ha una làpida en marbre rosa del Buixcarró que diu:
CENTENARI D'ESTA CAPELLA DEL SAGRARI
LLOAT SIGA PER SEMPRE
EL SANTÍSSIM SAGRAMENT!
1890 10 NOV. 1990
En l'arc de la dreta, de vers el presbiteri, llegim en una altra làpida:
+
ANTIC VAS SEPULCRAL
DE PREVERES
ACI SON ENTRE D'ALTRES
LES DESPULLES DEL
DR. MIQUEL SAURINA I CALATAYUD
(CANALS 1628-98)
RECTOR INSIGNE D'ESTA PARROQUIA
(1658-98: 40 ANYS!) 1990
En canviar el paviment, va eixir a la llum la cripta nova que s'havia excavat destinada al clergat parroquial a finals del segle XVII, segurament durant la reforma barroca acabada el 1695. Precisament el primer difunt en ocupar el vas va ser el rector Saurina, soterrat el 1698. La cripta té planta rectangular, amb nínxols verticals adossats als murs laterals. En el capçal hi ha un banc d'altar sobre el qual penjava un Crist de terracotta, de bon modelat, que va aparèixer fragmentat i que sembla del segle XVIII per les fotografies que hem vist.24
En el segle XVIII el clergat parroquial de Canals era nombrós. Hi havia un rector, un vicari i set beneficiats.
EL RERASAGRARI I LA SAGRISTIA.
La porta que hi ha a la dreta del retaule de la capella de la comunió comunica mitjançant un passadís amb el rerasagrari, darrere de l'altar major. En aquest corredor hi ha un parell d'inscripcions llatines modernes, flanquejant un baix-relleu de Sant Pau en marbre blanc, semblant als de la trona. La de l'esquerra diu:
SI QUIS+++
ALITER DOCET
++ET NON++
++ACQUIESCIT
SANIS SERMONIBUS
DNI. NTRI. XTI.
ET EI, QUAE+
+SEC. PIETATEM,
+DOCTRINAE,+
SUPERBUS EST,+
+NIHIL SCIENS...
(I TIM. 6, 3-4)25
En la inscripció de la dreta llegim:
++++++
++CONVENIEN-
TIBUS ERGO++
+VOBIS IN UNUM,
IAM NON EST+
++DOMINICAM
COENAM+++
MANDUCARE!...+
ALIUS QUIDEM+
++ESURIT,++
ALIUS EBRIUS EST.
(I COR. 11, 20-21)26
El Concili de Trento va potenciar des del 1551 el culte a l'Eucaristia. A partir del segle XVII els rerasagraris i les capelles de la comunió aniran afegint-se a les esglésies valencianes. Fins aleshores el Santíssim solia reservar-se en una de les capelles laterals. En el cas de Canals, la primera capella a la dreta, entrant per la porta principal, fou la capella de la comunió fins 189027 i encara conserva una socolada ceràmica amb angelets adorant aquest sagrament. S'havia triat una capella vora la porta per tal que la gent que acudia al temple a combregar no destorbara el oficis que tenien lloc en les distintes capelles laterals. A més a més, el retaule major també tenia un tabernacle eucarístic adossat sobre l'altar, el qual comunicava per una finestra darrere, amb l'estança del sagrari. Aquesta cambra servia als sacerdots per custodiar dignament les sagrades formes i tenir-les ensems, immediates al presbiteri. Alfonso Rodríguez G. de Ceballos resumeix així la funció dels rerasagraris:
Resulta claro que estos Trasagrarios a causa de sus pequeñas dimensiones (...) no se concebían como sitio de reunión de los fieles para adorar al Santíssimo, sino exclusivamente como reposorio donde custodiar decentemente la Eucaristía cuando ésta no recibía culto público, pues cuando sucedía así la Sinodal preveía la existencia de un hueco o ventana que comunicaba el Sagrario con el retablo mayor, ventana cubierta con un telón o <<bocaporte>> que se levantaba dejando ver el sagrario o tabernáculo en el momento oportuno.
...El Trasagrario valenciano hay que explicarlo mediante una tradición local que se remonta por lo menos al siglo XV, pues el primero de ellos parece ser el construido por don Alfonso de Borja, después Papa con el nombre de Calixto III, en la misma catedral de la ciudad.28
Rodríguez G. de Ceballos afirma que la funció dels rerasagraris valencians no és exposar el Santíssim, sinó ocultar-lo. Es tracta d'una estança que no era accessible al públic, privativa dels preveres, puix sols ells tenien accés al presbiteri. Les dues portes vora l'altar permetien la comunicació ràpida entre el presbiteri i el rerasagrari. El sacerdot, quan necessitava formes, entrava per una i eixia per l'altra de forma processional i ritual. Per a Ceballos hi havia un component de misteri:
La finalidad del Trasagrario pienso que obedecía (...) a ocultar a la vista de los fieles de manera ordinaria el Santísimo Sacramento por un acentuado deseo de conferirle de esta forma no sólo un mayor respeto sino también un aura de misterio (...) sólo manifestable en ocasiones excepcionalmente solemnes.29
El rerasagrari de Canals es va construir durant la reforma barroca del temple, entre 1690 i 1695. El paviment actual és de llosetes de marbre, de 1974. Al bell centre, una creu negra inscrita en una circumferència, té escrit en la intersecció: ANY SANT 1974. En els braços de la creu podem llegir: DÉU / ESTIMA / ELS / HOMES; ALLI /BERACIÓ; DRETS / HUMANS; RE- / CON / CILIA- / CIÓ.
Al reraltar i en els murs immediats es conserven unes pintures murals d'estil barroc pintades al fresc i una socolada amb taulells de punta de diamant, de gust serlià. No fa gaire anys l'estat de conservació d'aquest racó insigne de l'església era lamentable. En temps del rector Josep Maria Sarrió es va restaurar totalment:
Apenas llegado a esta parroquia me percaté de la importancia de esta pequeña i singular estancia, que el Dr. Saurina mandara ornamentar especialemente para reserva del Sacramento. La cantidad de tropelías que se habían perpetrado contra esta salita, dejaban apenas entrever su belleza.
Tuvimos que suprimir un pozo de seis metros para los contrapesos del viejo reloj (por eso adquirimos el nuevo i le dimos el actual emplazamiento); hemos trasladado también todos los hilos, mandos i contadores eléctricos; hemos subido el techo a su original altura; hemos rehecho las graciosas hornacinas, mutiladas bárbaramente; hemos redistribuido el zócalo, maltratado i expoliado. El nuevo piso de losetas de mármol ayuda a la nueva prestancia. Aquí pensamos colocar sobre la ménsula adosada la arqueta nueva del Monumento para guardar en ella la Eucaristía los domingos (para facilidad del sacerdotes que ayude a repartir la comunión). Se ha iluminado el conjunto con la única lamparilla, restaurada, que se salvara de la guerra, i con luz indirecta la bóveda i las hornacinas...30
Les pintures murals es van repristinar en dues fases per l'artista de València Bartomeu Carabal31. La primera fase es va realitzar en 1976 i la segona en 1978, gràcies als festers d'aquells anys.32
En el mur principal veiem la figura de Crist, en una actitud de moviment, en el moment de beneir amb la mà dreta, amb les vestidures batudes al vent. Els peus descalços caminen sobre l'esfera terrestre, atapeïda de querubins i serps. Amb la mà esquerra sosté el globus terraqüi amb la creu, símbol de la sobirania. Sobre el cor de Crist hi ha una hòstia que conté la creu. D'aquesta sagrada forma surten raigs de llum que condueixen a la resta dels sagraments. Es tracta per tant d'una exaltació del sagrament de l'eucaristia, representat pel mateix cos de Jesucrist, mentre que la resta dels sagraments naixen al voltant i reben la llum del misteri de la transubstanciació. Els cinc sagraments que envolten el de l'eucaristia estan representats per angelets que sostenen objectes emblemàtics i uns retolets indiquen de quin es tracta:
-SACRAMENTVM ORDINIS. Sagrament de l'ordenació (sacerdotal). Angelet amb bàcul i mitra.
-SACRAMENTVM EXTREMCTI. Sagrament de l'extremunció. Angelet amb creu i pot.
-SACRAMENTVM BAPTISMI. Sagrament del bateig. Angelet amb les mans plegades.
-SACRAMENTVM MATRIMONII. Sagrament del matrimoni. Dues mans que es prenen.
-SACRAMENTVM CONFIRMATI. Sagrament de la confirmació. Angelet amb pot i estola.
És possible que l'escena d'aquesta pintura tingués en principi més altura que l'actual. Així ens ho fa pensar el fet que l'exuberància vegetal queda retallada pel marc superior actual, cosa que no passa en la banda inferior; i especialment, els dos raigs superiors que surten del cor de Jesucrist es perden en la motlura d'escaiola. Com que ja no hi ha més sagraments que els que hem vist representats, seria possible que aquests dos raigs enllaçaren amb les figures del Déu Pare i l'Esperit Sant per constituir una al·legòria eucarística trinitària, destruïda en part quan es va fer més gran el nínxol de Sant Antoni en el retaule major. Però es tracta d'una mera suposició.
A l'esquerra del conjunt dels sagraments tenim el profeta Elies, amb l'espasa de foc que va baixar del cel en el Mont Carmel33. A la banda dreta està Jonàs. Té als peus el peix monstruós que se'l va menjar34. Els profetes Elies i Jonàs se'ns mostren com a models de sacerdoci i per això estan pintats al costat dels sagraments. Fins i tot l'episodi del peix de Jonàs és citat per Sant Mateu com a prefigura de la ressurrecció de Crist35.
El dos murs laterals perllonguen l'escena. En el de l'esquerra tenim al rei David i en el de la dreta el rei-sacerdot Melquisedec. David porta ceptre i els angelets li sostenen la corona i l'arpa. Una filacteria diu: PANE CELI SATVRAVIT EOS. PS. 104.40. És un versicle del psalm 104: "Quan demanaven menjar, els envià guatlles, i els va saciar amb el pa del cel". Es tracta d'una prefiguració de l'eucaristia en l'Antic Testament. L'autoria del psalteri és atribuïda al rei David i no s'ha d'oblidar que el mateix Crist pertanyia al llinatge de David. El rei Melquisedec duu un rotllet de pa i una ampolla de vi a les mans. De la boca d'un angelet ix una filactària -com si parlara en un còmic- que diu: PROERENS PANEM ET VINVM GÉNESIS 14, 18. "Melquisedec, rei de Salem, oferí pa i vi, perquè era sacerdot del Déu Altíssim" i va beneir Abraham en nom de Déu. El rei David i els seus successors es consideraven successors legals d'aquest rei-sacerdot i Crist era constituït per sempre Sacerdot suprem segons l'ordre de Melquisedec36. Es tracta per tant d'una altra prefiguració de Crist. Els retolets en llatí que acompanyen les figures dels dos reis, David i Melquisedec, remarquen dos passatges de l'Antic Testament que prefiguren el sagrament de l'eucaristia, segons l'exègesi catòlica.
La decoració dels murs del rerasagrari es completa amb fornícules estelades en els angles, cobertes per voltes venerades en quart d'esfera. Sobre un permòdol amb forma d'àguila està depositada l'arqueta per a conservar les formes sagrades. En un costat té l'escut esmaltat dels Borja i en l'altre, l'escut reial dels quatre pals del Casal de Barcelona. Actualment el rerasagrari es fa servir també com a despatx del rector.
En la sagristia hi ha una calaixera gran de dotze calaixos, sobre la qual llegim en una sacra: "Adorem, Senyor, / la vostra creu; / per aquest arbre / ha vingut el goig / a tot el món!". Hi ha diverses pintures en les parets. Un oli del Sopar d'Emaús, pintat per Remigi Soler en 194() i un altre del mateix autor en el qual Jesús dóna de combregar a Maria, de 194(). Del pintor Francesc Úbeda trobem dos quadres més: un retrat del Papa Calixt III assegut (1950), semblant al que hi ha en l'església de la Torreta; i una Assumpció de Maria, còpia de Joan de Joanes, amb la inscripció sota el sepulcre: "En memoria por el alma de Mª DOLORES ESTEVE JUAN. / Lienzo donado siendo cura D. JUAN PLA BELDA. / Año 1949. CANALS". També un llenç de Sant Vicent Ferrer, obra de Carles Conesa en 1950.
Pel que fa als retrats d'antics rectors de la parròquia, estan el del doctor Saurina (mort en 1698), en una reproducció del gravat del segle XVIII; i fotografies de mossén Joan Baptista Cerdà, mossén Joan Baptista Pla i mossén Josep Ramon Ferri i Sancho, segons es fa constar en un quadret: JOSEP RAMON FERRI I SANCHO / CANALS 1847 - VALÈNCIA 1923 + RECTOR I ARXIPREST / DE ST. NICOLAU. ABAT DEL CAPÍTOL DE RECTORS DE LA CIUTAT FUNDADORA DEL MONTEPIO DEL CLERO VALENTINO. / COFUNDADOR DE LA LIGA NAL. DEL CLERO VISITADOR PASTORAL DE PARRÒQUIES PER DELEGACIÓ ARQUEBISBAL. / RECTOR DE BARX, BOCAIRENT, MURO I ALGEMESÍ.
EL PRESBITERI.
No coneixem cap fotografia de l'antic retaule major, destruït en 1936 de la mateixa forma que els altars de les capelles. Per la descripció de mossén Lluís Pareja, sabem que constava d'un altar central i dos laterals més menuts:
El Altar Mayor es muy suntuoso por su magnífico Retablo, con dos Altares colaterales que le hermosean en grande manera. El Titular de esta Iglesia, i juntamente Patrón principal de esta Universidad, es el glorioso S. Antonio Abad, (...) cuyo simulacro, que se venera en este Retablo, es de mazonería, i muy antiguo, tan bien formado, i devoto, que causa admiración, i devoción à quantos le ven...37
Mossén Sivera el descriu més extensament. Diu que era un retaule barroc, de fusta daurada, amb diverses estàtues i pintures:
...Forma este altar un grandioso i rico retablo de madera con incrustaciones de talla, según el gusto de aquella época (fines del siglo XVII), totalmente dorado i adornado además con seis estatuas, varios genios i cabezas en lo alto. Consta de dos cuerpos: el inferior, sostenido por seis columnas, tiene en su centro un espacioso nicho que ocupa la muy devota estatua de masonería del titular, con un lienzo que cierra el expresado nicho, representativo de la entrega de la Thau hecha por Dios á San Antonio. A ambos lados existen dos esculturas doradas de los santos de la Piedra.
En el segundo cuerpo, sostenido por cuatro columnas, encuéntranse otras tres estatuas: la de la Inmaculada Concepción al medio, en un nicho, i como remate de las dos más exteriores columnas del cuerpo inferior otras dos estatuas emblemáticas que llevan en sus manos, respectivamente, el sol i la luna, alegóricos atributos de la Santísima Virgen.
El Tabernáculo es más sencillo, aunque de mejor gusto, dorado en el interior i estucado i dorado por fuera, con dos jarrones laterales i un semicírculo de rayos en la parte superior, terminado por el ave Fénix. Lo cubre un buen lienzo del Salvador. El frontal, de ricos jaspes cincelados i pulimentados, se construyó en 1825.
En los tableros de las puertas que hay á ambos lados del altar existen dos buenos lienzos de un mismo asunto, es á saber: la visita de San Antonio á San Pablo, el primer ermitaño.38
El prevere historiador Sivera continua dient que als costats del presbiteri hi havia dos llenços amb marcs daurats i un grup de cinc sants cadascun: Sant Roc, Sant Ramon Nonat, Sant Tomàs de Vilanova, Santa Llúcia i el Beat Nicolau Factor; i en laltre: Sant Sebastià, Sant Blai, Sant Nicolau de Bari, Sant Antoni Abat i Santa Caterina de Siena.
En el Diccionari de Madoz (veu "Canals", pàg. 205) trobem una darrera descripció del retaule antic i les escultures que hi havia:
El templo es un edificio sólido construido en 1623, habiéndose renovado interiormente en 1690, rebajando la bóveda i capillas, é incrustándole todo de talla, según el gusto de aquella época. Su única nave tiene de larga 125 palmos por 80 de ancha i 71 de alta, comprende 12 altares i el mayor dedicado á San Antonio Abad, cuya fiesta se celebra en 17 de enero, todo de madera embutido en talla dorada, i adornado con 6 estatuas, varios genios i cabezas en lo alto. El tabernáculo es más sencillo aunque de mejor gusto, dorado todo por dentro i fuera con dos jarrones laterales i un semicírculo de rayos en la parte superior: el frontal es de ricos jaspes cincelados i pulimentados, el cual se hizo en 1825. Pero lo más notable de esta igl. son 3 estatuas de preciosa escultura; la del titular que ocupa el nicho principal del altar mayor, otra del mismo santo para las procesiones, i una de la Virgen de los Dolores. Cada una de estas últimas tiene su vestido i manto de terciopelo bordado de oro, de buen gusto i de no poco valor...
Les estàtues també van desaparèixer durant la revolució de 1936 i sols es va salvar el mantell de la Mare de Déu dels Dolors.
El retaule actual és obra de Josep Casanova i es va concloure als anys seixanta, en temps del rectorat de mossén Joan Baptista Pla. La fusta es va pintar i decorar en 1975, gràcies al mecenatge de Na Carme López-Bonilla. Els artistes foren Enric Carabal i fills. El rector Josep Mª Sarrió explicava així el criteri seguit:
Diverses podien ser les solucions bones per aquesta decoració. Tanmateix la idea decorativa de la nau, dels rosetons de les làmpades i del rosetó major havia de ser continuada en aquesta peça cabdal del recinte. El color verd, present ja en les talles d'escaiola, faria en el retaule d'entramat general; l'or enriquiria la talla, i el roig faria de fons. El conjunt és d'una sobrietat i alegria a l'ensems que creguem haver connectat amplament amb l'esperit del millor barroc. A més, hem fet nous i més prestants els marcs dels llenços dels Sants de la Pedra (...). La seu presidencial l'hem rematada amb un relleu representant el Bon Pastor. La nova cancela de la part de la sagristia germana de la d'enfront, i ambdues, decorades seguint els cànons ja establerts magistralment, tanquen l'esplendidesa de la capella major.39
El setial de la presidència, fet de fusta, està inserit en l'arcada de pedra de l'antic sagrari. Sota el relleu del Bon Pastor, amb el be als muscles, hi ha aquesta inscripció (Rom 12, 8): QVI PRESIDEIX, AMB DILIGÈNCIA. Vora el setial hi ha dues portes que comuniquen amb el rerasagrari. Estan cobertes per pintures de Francesc Úbeda fetes en 1973. La de l'esquerra conté l'Arcàngel Sant Miquel amb l'espasa. En l'escut llegim: "¿Qui com Déu?"; i sobre la figura un retolet diu: ST. MIQUEL ARCÀNGEL, QUE SOU A LA DRETA DE L'ALTAR DE L'INCIENS. Vora aquesta porta una petita inscripció diu: AQUEST RETAULE / FOU DORAT COM A / SUFRAGI DE / NA CARME LOPEZ-BONILLA / I ELS SEUS FILLS / PEL SEU MARIT I PARE / EN VICENT FERRI I VILA / CANALS 1975 / ENRIC CARABAL I FILLS, / DECORADORS. En la porta de la dreta està el Sant Àngel Custodi del Regne de València, amb l'espasa i la corona sobre un coixí quatribarrat. Als dos costats de les portes estan els bancs del cor, fets el 1986 en disseny barroc. Des d'ells el clergat canta la litúrgia de les hores.
El cos central del retaule té sis columnes sal·lomòniques daurades i revestides de fullaraca, les quals fan peu sobre permòdols i angelets tenants. En el centre del retaule hi ha l'estàtua de Sant Antoni Abat, obra de fusta policroma feta per Joaquim Ramon el 1969. Sant Antoni apareix amb el porquet, però en una actitud dinàmica -insòlita en la iconografia tradicional- d'intenció clarament barroca. Sobre la fornícula un escudet mostra el Tau del sant. En el carrer de l'esquerra hi ha un llenç de Sant Abdó màrtir i en el de la dreta un altre de Sant Senén.
En l'àtic es troba una imatge del Crist de la Fe. Aquesta escultura estava abans en una capella lateral.
Completen el mobiliari del presbiteri la pica baptismal, de marbre del Buixcarró i relleus en bronze; i el faristol barroc comprat a Madrid en 198640. El reposallibres del faristol descansa sobre un estípit, un tipus de pilastra abundant en el barroc hispano-americà, i conté una inscripció: ECCLESIA-SVB-VERBO DEI / MYSTERIA-XTI. CELEBRANS.
Dues finestres de l'absis estan protegides amb vitralls moderns, decorats amb escenes de la vida de Sant Antoni. El de l'esquerra mostra el sant en la cova penitencial, agenollat al peu de la creu amb els braços oberts, davant el Tau. En l'altre vitrall apareix voltat pels deixebles, amb el bàcul, la campaneta i la palmera. Daten de 1987 i són obra d'Oltra, de Quatretonda.
LA NAU.
Aquesta església és duna nau, amb capelles entre els contraforts i absis poligonal. La teulada és a doble vessant i sota el ràfec corre un seguit d'arcs rebaixats -també coberts per teuladeta a doble vessant- que serveix de contrarest entre els contraforts. En falta un en l'absis, vora la cúpula de la capella de la comunió. És possible que desapareixés quan va caure el campanar vell en el segle XIX.
La volta de la nau és de mig canó, separada en trams amb llunetes per arcs perpanys, però fa la sensació que cada tram és una mica bufat. Les voltes actuals de les capelles sí que són bufades. La decoració arquitectònica data de 1690-1695, a base de guix policrom, amb motius vegetals, fruits, emblemes i angelets. Recorda l'obra de Joan Baptista Pérez i Castiel, molt actiu en aquesta època. Fou restaurada i repintada en 1973-1974:
El criterio primordial que ha presidido esta restauración ha sido: devolverle al templo la alegría propia del barroco por medio de la luz, conseguida con el color blanco i cristales claros. Las tallas simplemente insinuadas; en verde, los motivos vegetales; en rosa, las flores i frutas, i en oro, sólo unos toques, las figuras humanas, símbolos, algunos arcos.
En el centro de las bóvedas parciales unos polícromos rosetones esperan sostener las correspondientes lámparas.41
També data d'aquesta època el balcó de forja on estava l'orgue abans de guerra, sobre el presbiteri. Les quatre llànties que pengen de la volta són de fusta policroma, fabricades a Plabostor de la Llosa de Ranes. Vora el presbiteri hi ha la llàntia de Sant Antoni, metàl·lica, amb una bessona a l'altra banda. Ambdues disposen d'un sistema de corrioles a contrapès per baixar-les i pujar-les. La volta i la cornisa disposen d'il·luminació indirecta.
La decoració dels finestrals de cada tram és distinta i cal destacar especialment la que envolta el finestral dels peus del temple, sobre la porta principal. Allí trobem les imatges de Sant Pere i Sant Pau, pilars de l'Església. Sant Pere, a l'esquerra, sosté un llibre obert i les claus del cel. Sant Pau porta el llibre i l'espasa. Sobre el vitrall de l'Assumpció de la Mare de Déu hi ha una au preciosa, daurada i amb les ales obertes, com si hagués mamprés el vol. Sota la vidriera, hi ha un escut oval amb l'anagrama de Maria i la inscripció: AÑO 1695. En aquesta data acabarien la decoració de la reforma barroca. Dos angelets sostenen la corona.
Durant diverses èpoques la trona ha canviat de lloc però en 1974 fou restituït al seu lloc antic. S'accedeix per una escaleta en l'interior del contrafort. L'obra primitiva del temple tenia previst dos púlpits, ja que en el contrafort d'enfront hi ha una altra escaleta similar, avui tapiada. La trona actual té tornaveu, elements de bronze i baix-relleus de marbre blanc amb Sant Vicent Ferrer42 i els quatre evangelistes portant un llibre :
-Sant LLuc: bou i palma.
-Sant Joan: àguila i ploma.
-Sant Vicent: braç en alt predicant des de la trona.
-Sant Mateu: àngel.
-Sant Marc: Lleó i palma.
En desembre de 1984 es va substituir el paviment hidràulic de 1903. El pis actual és una obra magnífica, de marbres, amb una gran creu encadenada que articula els quatre eixos del temple. Una làpida només entrar per la porta principal, a mà esquerra, deixa constància del mecenatge: PERQUÈ EN CRIST / SIGA ETERN JOVE / CARMELO / VIDAL VILA / OFFEREIX / LA PIETAT PATERNA. Al dintell de la porta una llosa de marbre verd diu: 1634-1984. 360é ANIVERSARI DEL TEMPLE. En canviar el paviment van aparéixer les criptes de totes les capelles. Tenien entrada des de la nau, mitjançant una escala i en el centre de cada capella s'obria una llosa, com es pot veure en la capella de Sant Josep:
Varen aparèixer les antigues cambres d'enterrament de les famílies titulars de les capelles. Tot el temple té un sotasòl de cambres mortuòries. Baix de cada capella hi havia cripta, que es comunicava amb un altre espai soterrani de 3 x 3 metres i uns 4 de fondària, que tenia una trapa central d'accés, en la nau, a metre i mig de cada capella. Revisàrem amb cura els interiors, no restaven gaire ossos. A l'entrada del temple hi era la cripta general, ja arreblida temps enrere. Al presbiteri es descobrí la cripta dels sacerdots (2'5 x 1 m. i 2 d'altària), sense interés artístic i amb les tombes ja profanades en la guerra del 36. Ara havem deixat practicables sols dos criptes: la de l'actual capella de Sant Josep i la de Sant Antoni de Pàdua...43
En els pilars, a l'altura de l'arrancada dels arcs, hi ha motlures amb emblemes que fan referència a la dedicació del temple a Sant Antoni. Des de la porta principal trobem successivament la flama o foc de Sant Antoni, el bàcul, el llibre, la flama per segona vegada, la tau i un àngel i en el presbiteri la campaneta i un àngel. Sobre els pilars de les capelles, ara amb la pedra al descobert, estan les catorze estacions del viacrucis, amb quatre taulellets moderns cadascuna, d'estètica barroca molt aconseguida. També hi trobem les creus de la consagració solemne de l'església realitzada en 1984. Així consta en uns taulellets del pilar que enfronta amb el púlpit:
EL 17 -GENER- 1984.
FESTA DE ST. ANTONI AB.
TITULAR DEL TEMPLE I
PATRÓ DE CANALS.
MONS. JACINT ARCAYA
EX-BISBE AUX. DE VALENCIA
CONSAGRÀ ELS MURS,
COMPLETANT
LA DEDICACIÓ SOLEMNE
INICIADA EL 3 -MARÇ- 1946
EN CONSAGRAR
L'ALTAR MAJOR
CELEBRANT
EL 350 ANIVERSARI
DE LA INAUGURACIÓ
DEL TEMPLE
Josep Mª Sarrió i Gonzalvo
Rector
LES CAPELLES.
Farem un recorregut per les capelles laterals, centrant-nos en el seu estat actual. Moltes d'elles han canviat diverses vegades d'advocació. El contingut de les capelles, les imatges i els altars foren saquejats i destruïts durant la revolució de 1936. Per tal de no haver de fer referències constants al que hi havia i ja no és, hem confeccionat sobre el plànol de l'enginyer A. M. Sarrió un croquis amb la situació de la imatgineria en 1907, segons el llibre de mossén Sivera, on podeu trobar més informació.
Començarem entrant per la porta principal, a mà dreta.
La capella de Sant Vicent, antiga capella de la comunió, conserva una socolada ceràmica barroca, amb angelets eucarístics. L'estàtua policromada del sant també és barroca, del segle XVIII, comprada a Madrid en 1991 i restaurada. El llibre que duu té la inscripció vicentina apocalíptica: Timete Deum et date illi honorem quia hora... La peanya té escuts amb el tau i els quatre pals en cairó.
La capella de Sant Josep ha tingut moltes advocacions titulars: Sant Joan Evangelista, la Mare de Déu dels Desemparats i la Mare de Déu dels Dolors42. Per això hi ha en el mur esquerre un llenç de la Mare de Déu dels Desemparats, obra de Francesc Úbeda en 1973. Una sacra conté aquesta inscripció: "Per a memòria / de que aquesta Capella / estigué dedicada a la Verge dels Desemparats / del 1704 al 1860 / Mare dels Desemparats / no me desempareu / ni en la vida ni en la mort / ni en el tribunal de Déu! / any 1974". En el tabernacle de l'altar, de fusta daurada i platejada, llegim la inscripció: ·ANEU·A· / JOSEP! / GÈNESI 41, 55).
De seguida ve la porta lateral dreta que no s'utilitza. En l'actualitat fa de capella tancada i s'hi guarda el retaule del Judici Final del Mestre de Borbotó (segle XVI), mentre es restaura l'església de la Torreta a la qual pertany44. Els diumenges en missa de dotze obren les portes i es pot veure.
La capella de la Immaculada Concepció de Maria va tenir des de 1858 a 1936 la imatge i l'altar que es comprà en la desamortització, pertanyent al convent cistercenc de Santa Maria de la Valldigna. En l'altar actual la Immaculada apareix voltada per àngels i té als peus agenollats el Papa Pius IX i el Beat Joan Duns i Escot, amb la divisa: POTUIT / DECUIT / ERGO FECIT. La base conté una urna de cristall amb la imatge de l'Assumpta.
Les pintures murals són de Remigi Soler (1947). En la volta veiem la coronació de Maria per la Santíssima Trinitat. En el mur de l'esquerra la torre de la lletania lauretana i davall l'Anunciació. A la dreta, una font i baix la Visitació de Maria a Isabel.
En la capella de Santa Anna, l'altar encastat en el mur és l'antic expositor del Santíssim que hi havia en l'altar major abans de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II. Per això la fornícula està tota folrada d'espillets. En el cim del templet hi havia un pelicà eucarístic que ara està en l'altar de Sant Josep. És un altar de fusta sense pintar, amb columnes sal·lomòniques. L'escultura de Santa Anna data de 1712 i és de fusta policromada. Fou donada per Frederic Aparicio. En aquesta capella està l'orgue principal, avui avariat. És un orgue electrònic de la marca Harmoniphon de Donòstia, en concret el model "catedral B" de dos difusors.
Tornant als peus del temple i ara començant per l'esquerra, la primera capella era la del baptisteri des de 1877. També fou de Sant Joaquim i de les Ànimes. Però abans la pica havia estat adossada al mur de la façana principal. En l'actualitat està en el presbiteri. Aquesta antiga capella de bateig està ara ocupada per un confessionari de tres portes i podríem anomenar-la la capella dels tres Joans. Al damunt hi ha una pintura de Francesc Úbeda amb el Bateig de Crist per Sant Joan Baptista, una escultureta de Sant Joan Bosc i un baix-relleu en fusta de Sant Joan de Ribera.
La segona capella a l'esquerra és la de la Vera Creu. Antigament fou de Sant Pere fins 1895 i després del Crist de la Fe. Ara el Crist està em l'àtic del retaule major. El retaule de la Vera Creu, de bon gust, daurat i platejat, conté l'altaret de la capella de la Casa Pareja. Té un escut amb l'àguila i una torre. Per davall llegim la inscripció: FELIX CAELI PORTA. El banc de l'altar mostra l'anagrama de Jesús: JHS. El relicari de la Vera Creu sols s'exposa en Setmana Santa.
Però el més interessant que ofereix aquesta capella és una socolada de taulells del segle XVIII d'estil rococó, amb rocalls, fullam, fruites i emblemes de la Passió. Provenen de l'antiga església parroquial que parlàvem al principi. Inocencio V. Pérez Guillén els ha datat vers 1770, procedents dels forns de Vicent Navarro a València45. La disposició forçada en els angles de la capella evidencien que els cartutxs de rocall van ser dissenyats per a una estança més gran. A l'esquerra en el primer cartutx tenim dos angelets plorons al peu de la creu, d'on pengen la llança, la canya amb l'esponja del vinagre, la Santa Faç o Vera Efígie de Crist en el llenç de la Verònica, el retolet de l'INRI i els claus. Els àngels plorons es repeteixen de forma semblant en tots els cartutxs. En el de l'angle, la torxa encesa, l'escala, les tenalles, el martell i la bossa dels trenta denaris d'argent. En l'angle de la dreta, el calze, l'espasa amb l'orella, la columna amb el gall i la corda, la trompeta, la manyopla i el pitxer sobre la safata. El cartutx de la dreta conté la túnica sagrada.
La porta lateral del carrer Beat Factor té en el mur interior uns taulellets de Sant Cristòfol del segle XVIII. Recorda el que n'hi ha al carrer del Forn de la Torreta.
La capella que segueix és la de la Mare de Déu dels Dolors, copatrona de Canals. Abans fou de Sant Miquel i des de 1850 de l'Ecce Homo. En 1920 la van dedicar a la Dolorosa. Posteriorment s'hi va ampliar la profunditat i es va suprimir la volta per fer una cúpula amb ulls. Aquesta cúpula avuitavada està pintada amb angelets que sostenen emblemes de la lletania: el pou, la lluna, la font, l'estel, la porta del cel, el sol, la torre i l'espill. Les petxines tenen pintades quatre dones, heroïnes veterotestamentàries que representen prefiguracions de Maria:
-Judit talla el cap del general Holofernes.
-El rei Asuer (Xerxes II) corona la reina Ester.
-Rut amb capell al cap i asseguda amb un feix de blat.
-Rebeca amb el càntir.
En el mur esquerre hi ha unes pintures murals. Dalt tenim la Pietat i baix Jesús discutint amb els doctors del temple, mentre arriben els pares preocupats. Són obra de Remigi Soler de l'any 1954. Sobre l'altar hi ha un calvari amb Maria i Sant Joan al peu de la creu. En la paret de la dreta, dalt està Jesús deixat en el sepulcre i baix la Fugida a Egipte.
Aquesta capella té un sòcol de marbre amb incrustacions de bronze en relleu: palmetes; cor flamejant amb set dagues; columna i fuets; calvari amb les tres Maries, Josep d'Arimatea i el centurió; creu amb corona d'espines i creu amb instruments de la Passió. Al tabernacle trobem l'anagrama de Maria coronat i la fornícula té un escudet amb el cor flamejant i les set dagues que representen els set dolors de la Mare de Déu. El retaule és daurat, amb columnes adossades de capitell corinti. Vora els brancals de l'arc de pedra de la capella hi ha uns permòdols modernistes, amb el tors daurat d'un àngel de quatre ales.
L'antiga imatge de la Mare de Déu dels Dolors era obra de Josep Esteve i Bonet (1773)46 i va desaparèixer en guerra. Tanmateix es va salvar el mantell i el vestit de 1850, brodats en or. L'escultura d'Esteve i Bonet era bellíssima i força elegant47. La imatge actual és de Roman i Salvador (1940). Aquesta devoció va arrelar a Canals des del segle XVIII i el rector Raimon Sarrió i Vallés la va potenciar48. El 3 d'abril de 1993 es va proclamar i coronar co-patrona de Canals, després de quatre setmanes de passejar-la en processó per tots els carrers de la vila. La corona la feu l'orfebre valencià Josep Bonacho i és de plata daurada i joies travades.
La darrera capella serveix d'accés a la capella de la comunió. Els festers de 1979 van fer la reixa que quan es tanca impedeix l'accés a la nau del temple. L'altar és daurat i blanc, d'estil eclèctic. Té a la banda de baix un confessionari de tres portes, integrat en el conjunt. La fornícula conté una escultura de Sant Antoni de Pàdua i fora, als costats, Santa Rita de Càsia i la Mare de Déu de la Misericòrdia, que té la serp als peus, amb una poma a la boca. Totes aquestes obres són de la postguerra.49 La capella havia tingut abans com a titulars, successivament, Sant Bartomeu, Sant Joaquim i Sant Josep.
*******
Durant les festes patronals de Sant Antoni Abat -vegeu el programa d'actes al principi d'aquest llibre- s'hi celebren nombrosos actes religiosos. Potser és un bon moment per aprofitar i visitar el temple. Podreu admirar de prop totes les coses que hem comentat. Amb aquestes pàgines hem volgut deixar constància que a Canals tenim una església valuosa, digna de formar part de la Història de l'Art Valencià.
L'estima creixent que sent Canals pel seu patrimoni històrico-artístic, l'interés de les autoritats eclesiàstiques i municipals, són garantia de salvaguarda d'aquests testimonis cabdals de la nostra història col·lectiva, els quals de vegades, els tenim tan presents, tan immediats, que ens passen desapercebuts.
L'església de Sant Antoni és el record viu de l'esforç dels canalins del segle XVII per dotar la vila d'un edifici religiós gran i magnífic, pensat més per al futur que per al present d'aleshores. L'audàcia que no tem els entrebancs i afronta les grans empreses, té la fortuna d'aconseguir allò que molts trobarien impossible. La casa de Sant Antoni a Canals n'és testimoniatge per a les generacions futures.
Fotografies de l'autor.
(Publicat al llibre de festes de 1995)
NOTES I BIBLIOGRAFIA
1. SIVERA FONT, SEBASTIÁN: Apuntes histórico-descriptivos de la Villa de Canals. València 1907. Edició facsímil de 1983, p. 76.
2. SIVERA: Ob. cit., p. 84-85.
El document pertanyia als Quinque Libri parroquials (1.er volum, revers del foli 129), desaparegut en la Guerra d'Espanya. Com no disposem del document original i no podem fer una trascripció directa, hem modernitzat una mica el text per tal de facilitar la lectura al públic actual.
3. SIVERA: Ob. cit., p. 85.
4. SIVERA: Ob. cit., p. 86.
5. SIVERA: Ob. cit., p. 88.
6. SIVERA: Ob. cit., p. 87-88.
*La data que hi ha sobre el cancell de la porta principal en l'interior del temple, davall d'un escut coronat que té l'anagrama de Maria és 1695 i no 1696. La darrera xifra és un cinc, tal i com s'escrivia en l'època.
7. SIVERA: Ob. cit., p. 88. Nota a peu de pàgina:
Descubrióse una de estas bóvedas cuando se ensanchó lo que hoy es capilla de San José (la que serveix d'accés a la capella de la comunió), y aún puede verse otra en la estancia que hay encima de la sacristía.
8. CATALÀ, Miquel Àngel: "Arquitectura i escultura del segle XVII". Història de l'Art al País Valencià. Vol. 2. València, Tres i Quatre 1988. P. 128.
9. KUBLER, George: Arquitectura de los siglos XVII y XVIII. Ars Hispaniae. Vol XIV. Madrid, Plus-Ultra 1957. P. 18 i 19.
10. Agraïm a mossén Josep Maria Sarrió i Gonçalvo, rector de Sant Nicolau de València, aquesta dada i d'altres que ens oferí en conversació telefònica.
11. Vegeu la fotografia que publica Ramon Arnau en la pàgina vint-i-una del llibre Memorial de un campanario.
12.SIVERA: Ob. cit., p. 89-90.
13. Relación puntual, circunstanciada de las ruinas, y extragos causados por los terremotos, que se sintieron en varias partes del Reyno de Valencia, los días 23 de Marzo, y 2 de Abril de 1748... Facsímil de les llibreries París-València. P. 15.
14. ARNAU PALOP, Ramón: Crónica de un centenario. Canals 1994, p. 11.
15. SIVERA: Ob. cit., p. 102.
16. ARNAU PALOP, Ramón: Memorial de un campanario. Canals 1988, p. 10 i 13.
17. SIVERA: Ob. cit., p. 104.
18. Canals, festes patronals 1994. P. 3O8.
19. SIVERA: Ob. cit., p. 100.
20. CEBRIAN I MOLINA, Josep Lluís: "L'arquitectura religiosa de Canals al segle XX". Canals, festes 1991. P. 91-114.
21. ARNAU PALOP, Ramón: Crónica de un centenario. Canals 1994, p. 13.
22. Crònica parroquial. Llibre de festes de 1973.
23. Crònica parroquial. Llibre de festes de 1973.
24. Sobre aquesta cripta, vegeu el llibret publicat recentment pel cronista Ramon Arnau: Crónica de un centenario. Conté dades interessants sobre l'excavació i fotografies de Vicent Gramaje.
25. "Pot ben bé passar que algú es posi a ensenyar coses diferents, sense atenir-se a les paraules assenyades -les de Jesucrist, nostre Senyor- i a la doctrina conforme a la religió. Aquest tal està encegat per l'orgull i no sap res de res. Encara més: de tant rumiar i primfilar ha perdut el seny. Conseqüència d'això, les enveges, les renyines, els insults, la sospita malèvola..."
26. "Quan, doncs, us congregueu en la reunió eclesial, el que hi feu ja no és menjar l'àpat del Senyor. És clar, tothom va de dret a fer el seu àpat: i, d'aquesta manera, hi ha qui passa fam, mentre d'altres s'embriaguen".
27. SIVERA: Ob. cit., p. 91.
28. RODRÍGUEZ G. DE CEBALLOS, Alfonso: "Las capillas de la comunión en la Comunidad Valenciana". Primer Congreso de Historia del Arte Valenciano. Actas. València, Conselleria de Cultura 1993, p. 288.
29. RODRÍGUEZ G. DE CEBALLOS, A.: Ob. cit., p. 288.
30. "La parroquia en 1974". Llibre de festes de 1975, p. 39.
31. "La parròquia en l'any passat". Llibre de festes de 1977, p. 36. S'hi pot veure dues fotografies comparatives de com estava el rerasagrari en 1967 i en 1974. I unes altres dues amb les pintures abans i després del repristinament.
32. "Fites parroquials del 78. Llibre de festes de 1979.
33. Per comprendre el significat, llegiu en el primer llibre dels Reis (I Re 18, 20-40).
34. Vegeu el llibre de Jonàs (Jn 1, 11-16; 2, 1-11).
35. Mt 12, 38-41.36.
36. Heb 6, 20 i 7.
37. PAREJA I PRIMO, Lluís: Canals ilustrada. València 1728. Edició facsímil de 1978, p. 7.
38. SIVERA: Ob. cit. p. 99-100.
39. "Parròquia 75". Llibre de festes de 1976, p. 37.
40. "'86 Parroquial". Llibre de festes de 1987, p. 136.
41. "La parroquia en 1974". Llibre de festes de 1975, p. 38.
42. La figura de St. Vicent, però com a àngel apocalíptic, rematava la trona en 1907. Vegeu SIVERA: Ob. cit., p. 91.
43. SARRIÓ, Rector Josep Mª: "Efemèrides parroquials 1985". Canals, Festes Patronals 1985. P. 160-161.
44. CEBRIAN I MOLINA, Josep Lluís: L'oratori i la torrassa dels Borja a la Torre de Canals. Canals, Generalitat Valenciana-Ajuntament de Canals 1990.
45. PÉREZ GUILLÉN, Inocencio V.: "Pintura y cerámica arquitectónica en Canals". Canals, festes 1994. P. 73.
46. ARNAU PALOP, Ramón: Cincuenta aniversario de la llegada y bendición de la imagen de la Virgen de los Dolores. 1940-1990. Canals. Canals, 1990, p. 8.
47. Vegeu la fotografia que publica Ramón Arnau en Cincuenta aniversario de la llegada..., p. 17.
48. FERNÁNDEZ PATÓN, Fani: "Proclamación y coronación de la Virgen de los Dolores como Co-Patrona de Canals". Canals, festes 1994. P. 196.
49. GARCÍA FERRER, Lucía & VILA FRANCÉS, Fco.: "La escultura religiosa de la posguerra". Canals, festes 1992. P. 52-61.
