LA HISTÒRIA DE CANALS

Durant deu anys i sense interrupció ens hem trobat a les pàgines d'aquesta publicació municipal amb el denominador comú de l'interès per la Història de Canals, especialment la Història de l'Art. Des de fa temps havíem deixat aparcats dos documents sobre Canals del quals teníem notícia: un del segle XIV i l'altre del XV. Pensàvem que era prioritari publicar monografies sobre els diversos monuments canalers i trobàvem que eren documents que per separat sols donarien per redactar un article breu. És per totes aquestes coses que enguany hem decidit aplegar-los sota un sol títol i donar-los a conèixer. Malgrat que tracten qüestions dispars, recullen dos aspectes inexplorats de la Història de Canals i ens permetran aprofundir una mica més en aquella Edat Mitja tan desconeguda pel que fa a la vila voltada pel riu dels Sants. Perquè en efecte, a penes sí sabem poques coses del Canals medieval, un poble poblat per cristians des del segle XIII i voltat de llogarets musulmans. Potser les generacions futures d'historiadors rescataran de l'oblit i la ignorància la història medieval de Canals, de manera que s'hi podrà saber més d'aquella vila menuda que ocupava els carrerons del barri del Secanet, protegida per portals i amb una petita església gòtica dedicada a sant Antoni Abat, la qual encara van veure enderrocar els majors d'entre els nostres lectors.

És costum entre els propietaris de terres marcar d'alguna manera els límits de separació amb les finques veïnes. Així ho hem vist fer de menut en la partida de la Plana de Dénia (terra aleshores de secà), on damunt dels marges o calçades que servien de límit plantaven de tant en tant una pedra que s'acostara a la forma prismàtica o piramidal i periòdicament les pintaven de calç.

El mateix passa amb els termes municipals, els quals no deixen de ser una espècie d'immensa "propietat", sotmesa a la jurisdicció i les càrregues impositives que emanen del municipi. En l'actualitat, la majoria de la gent no té gaire clar fins on arriba el terme municipal del poble on viu, a no ser que tinguen terra o una casa vora el límit dels municipis, cosa que sol especificar-se en les escriptures. Ara moltes vegades sols ens assabentem d'on canviem de terme municipal en els camins veïnals, l'asfaltament dels quals és competència dels ajuntaments. Posem per cas el camí de Mangai,[1] que és l'antic camí reial medieval de Castella, hereu de l'antiga via romana. En el punt on comença el terme municipal de Montesa, canvia l'asfaltat, perquè l'Ajuntament de Canals no pot continuar asfaltant en un terme municipal que no li pertany, ni l'Ajuntament de Montesa pot entrar a asfaltar en terme de Canals. Les variacions en l'asfaltat són doncs un indicatiu fiable que molt sovint delata fronteres de terme, "provincials", de comunitats autònomes o estatals. De vegades circulem per una bona carretera i de sobte s'estreta i tot són clots. El més provable és que el territori que travessem pertany a la responsabilitat d'una altra administració, bé siga municipal o superior.

En èpoques passades tenien compte de delimitar clarament els termes municipals i marcar les separacions mitjançant fites o mollons, per tal d'evitar problemes de jurisdicció en el futur. Així es va fer entre Montesa i Canals l'any 1325, quan encara no feia cent anys de la conquesta del Regne per part de Jaume I. Al segle XIV els dirigents de Montesa i Canals no tenien clara la frontera de llurs termes, de manera que per acord d'En Pere d'Urrea Senyor de Canals,[2] representat pel seu procurador general En Garcia de Consana i l'alcaid En Ramon Descamps; i per part del Mestre de l'Orde de Cavalleria de Montesa Fra Arnau Soler, representat pel claver i comanador Fra Domènec de Muntanya, es va decidir amollonar el límit dels termes. L'administració cristiana del Regne de València tenia aleshores reminiscències bastant colonials. En el cas de Montesa i Canals, a l'hora de delimitar els termes recorren als pobladors musulmans de Montesa, per saber per on partien en temps de sarraïns. Els moros vells de Montesa, sota jurament, van donar testimoni dels límits antics i les autoritats locals de les dues poblacions feren una mena d'excursió "sobre el terreny" resseguint per on anava el límit abans de la conquesta. Nosaltres intentarem acompanyar-los imaginàriament en aquella excursió de l'any 1325, la qual hem tornat a fer a peu en part. Però llegim primer aquest document antic, per saber una mica per on anem:

Sapien tots quan aquesta present carta veuran que com contrast fos e qüestió o espera a ésser entre lo noble en Pedro de Urrea elet de Tarraçona, senyor del loch de Canals e en Ramon Descamps, procurador del dit noble e Alcayt[3] del dit loch de una part e l'onrat frare Arnau de Soler, maestre del orde de la cavalleria de Montesa e l'onrat frare Domingo de Montanyana, claver[4] del dit orde e comanador[5] de Cuequa, e los bons hommes e universitat del dit loch de Montesa del altra, per rahó de partiment de tèrmens dels dits lochs de Montesa e de Canals lo dit en Ramon Descamps en lo dit nom de voluntat e consentiment d'en Garcia de Consana, procurador general del dit noble en Pedro de Urrea e lo dit frare Domingo de Montanya, claver e comanador qui dessús de voluntat e consentiment de frare Ramon [Fol. CL r.] Otguer e de frare Bernat Veremunt, cavaller del dit orde qui present eren per ben e pau e de concordia e per tolre[6] scàndol e perill que de leu se poria moure e sdevenir entre les dites parts sobre lo departiment del dit terme e per rahó de aquell com en lo departiment[7] dels dits tèrmens no fossen o no apareguessen posades fites[8] ne mollons,[9] per les quals los dits tèrmens poguessen ésser vist de partits ne determenat tos los dessús[10] dits ensemps ab en Pons Cavila e en Pere Servent jurats[11] del dit loch de Montesa en loch e en nom de la universitat de aquell foren ensemps als lochs en los quals hera contrast[12] e com per rahó dels dits tèrmens e hauda certificació sobre aquells ab testimonis de moros antichs los quals foren nats en lo dit loch de Montesa, en lo temps que era de sarrahïns e ans que fos de christians, los quals havien plena notícia e conexença dels tèrmens de dits lochs del dit contrast, e veem e mostraren a ull e per sagrament los tèrmens de cascun dels dits lochs a perpetua rey memoria, volgueren e ordenaren que fites e mollons fossen possats en lo departiment dels dits tèrmens e per aquesta rahó per squivar los dits scàndals e perills e per tal que d'aquí avant en l'esdevenidor no fos ne pogués ésser qüestió sobre lo departiment dels dits tèrmens, manaren fer posar fites e mollons en lo dit departiment de tèrmens en los lochs de que era contrast segons que davall és scrit e ordenat. Primerament feren posar e ficcar una fita e molló damunt lo camí que va de Montesa a Anna en la puncta de la Serra vers tremutana part lo derrer barranch de la Serra de Montesa, la qual serra guarda vers levant, atinent del Puig Gros. E del dit molló e fita segueix-se lo terme del dit loch de Canals destrò[13] en lo cap de la foya[14] que és dita la Foya e feren posar una fita e molló attinent[15] del camí de la font, prop un garrofer qui aquí és lo qual roman a terme e dins terme del dit loch de Canals. E de la dita fita e molló segueix-se lo dit terme de Canals a una altra fita e molló, lo qual feren posar prop del camí sobirà[16] que va de Montesa a Ayocor. E de la dita fita e molló segueix-se lo dit terme de Canals destrò en la puncta del barranch que hix del figueral vert e va ferir al riu. En axí que·l dit figueral roman al terme de Montesa e de cop del dit barranch qui fir en lo dit riu segueix-se lo terme de Canals per lo dit riu amunt en fret de la fita dessús dita, dreta línea o affita cuberta destrò en hun puig redon escorit qui és vers mig jorn davant la terra e figueral qui és d'en Bernat Sirvent, la qual terra e figueral roman al terme de Montesa. E una olivera que és apartada del dit figueral vers levant roman al terme de Canals, en lo qual puig feren posar una fita o molló. E del Puig Redó a avant o amunt en vers mig jorn no curaren posar ne fer posar alcuna fita o molló per tal com entre les pars damunt dites de present no era contrast ne qüestió per rahó de tèrmens salvu dels lochs sobredits. Volgueren empero e atorgaren e ordenaren les parts sobredites que [Fol. CLv.] entre lo departiment dels dits tèrmens e mig per mig donassen carrera[17] e abeuradors a bestiars, cabanyes[18] d'Aragó, stranges e privats.

Quod est actum in locis contenciosis superius nominatus, XVI kalendas iunii, anno Domini millesimo CCCº vicesimo quinto, presens tots los dessús nominats.

Testimonis foren presents appel·lats e demannats a totes les dites coses en Ferrer de Bellera, en Pere d'Espanya,[19] notari, vehïns de Montesa, en Johan Aymerich procurador, en Jacme Joffré, en Bernat Pujol, en Sancho Simeneç d'Alcalà e en Jacme de Miranda, síndic[20] del noble en Johan Ximeneç de Urrea.

Sig [signatura notarial] num Petri de Coll de Sança, notarii publici Xative et auctoritate regia per totam terram et dominacionem illustrissimi domini regis Aragonum qui predictis presens interfuit et ea manu propia scripsit et clausit loco, die et anno prefixis.[21]

En primer lloc, hem de tenir en compte que l'any 1325 el terme municipal de Canals estava format, als efectes que a nosaltres ens interessa, és a dir a la banda occidental, pels termes de Canals, la Torreta i l'Alcúdia, després de Crespins. Per tant, el 1325 l'Alcúdia pertanyia al terme de Canals i "l'excursió de termes" que feren va començar dalt del camí que va de Montesa a Anna i pujaren en la punta de la serra vers tramuntana, després del darrer barranc de la Serra de Montesa, la qual serra guarda vers llevant, mirant al Puig de Xàtiva. Efectivament, en la Punta d'Anna (378 metres) coincideixen els actuals termes de Montesa, l'Alcúdia de Crespins i el Realeng de la Plana (enclau del terme de Xàtiva), però no hem pujat per veure si encara hi ha molló. D'aquí, el límit dels termes davalla vers el sud fins la Foia o el Fondó de la Foia aprofitant un assagador. A partir de la Caseta del Guarda, Montesa limita ja amb l'actual terme de Canals. Les partides de Canals que són frontereres amb Montesa, de nord a sud, són: el Corcot, l'Estepar, la Redonda, el Racó d'Agustí i la Casa Pareja. En sentit invers, segons mossèn Sivera, el límit és aquest:

...Hasta llegar á Cairent. Con dirección Norte, en la fuentecita de Repláns, entra en el azagador (izquierda Montesa), que desciende pasando por la cueva del barranco del Lladre, por el alto del Frare, Campello Vell, Mollonet, hasta el Cáñoles. Pasando este río, en la misma dirección Norte, prosigue por este mismo azagador hasta la casa del Mas, un pedazo de la cual está comprendido en nuestro término. Cruza luego la vía férrea, atraviesa el camino de Montesa hasta llegar a la casita del peón en la carretera real...[22]

Reprenent el text antic, llegim que van bastir un molló a la Foia, prop del camí de la font. Aquesta font podria ser la del Toll, en terme de Montesa, o qualsevol altra perduda ja. És possible que el molló estigués situat en el punt on ara limiten els termes de Montesa, l'Alcúdia i Canals. Un altre molló fou situat prop del camí que anava de Montesa a Aiacor, potser l'actual carretera de la Torre de Canals a l'autovia, en les immediacions de la Casa del Mas. La situació que hem proposat provisionalment per a aquests dos mollons és la menys segura i és possible que s'hagueren de traslladar més al nord, com hem indicat al plànol. D'aquest punt la ratlla davalla al riu per l'assagador i en creuar el llit puja fins el cim d'un turó rodó anomenat el Mollonet. El topònim d'aquest tossalet ve d'un molló que van bastir al cim el 1325 i del qual només resta la pedra de la base, amb una creu incisa.[23] D'ací i en línia recta el límit ascendeix fins el Molló Roig (455 metres), topònim ben significatiu. No hi hem pujat, però pensem que l'adjectiu vindria del color de les pedres o el morter amb el qual estaria construït, ja que la terra de la zona és roja. Recordem per exemple un altre topònim proper: la Bassa Roja.

Des del Molló Roig el límit es dirigeix vers la cresta de la Serra del Port de l'Olleria, on es troben els termes de Canals, Montesa i Aielo de Malferit. Estem a 552 metres sobre el nivell del mar. No hi queden restes de cap molló, però un munt de pedres a poca altura marca el límit.

1er. Damunt del camí de Montesa a Anna, en la punta de la serra vers tramuntana, des d'on parteix el darrer barranc de la serra de Montesa, mirant al Puig de Xàtiva.

De tota manera, les obres de l'home no són eternes i els mollons del segle XIV van desaparèixer amb el pas dels anys. Per un procés judicial del segle XVIII entre el Consell de la Vila de l'Olleria i el marqués d'Aielo de Malferit, per qüestions de terme reclamant els llogarets de Cairent i el Vint-i-Cinc, sabem indirectament que uns anys abans s'havia produït un nou amollonament entre Montesa i Canals. Però els canalers del segle XVIII desconeixien el document antic que ara nosaltres hem pogut recuperar per a la memòria col·lectiva. Entre els segles XIV i XVIII segurament s'hi donarien diverses diligències que afectarien a l'atermenament de les terres de Canals, com per exemple a darreries del segle XVI, quan l'Olleria es va convertir en vila reial:

16. Otro Testimonio librado con referencia à unas Diligencias de visura, designacion, y amojonamiento de Termino de dicha Villa de la Ollerìa custodiadas en su Archivo; por el que consta: Que en 5 de Junio de 1592, constituido personalmente el Juez comisionado para lo infraescrito nombrado por la antigua Real Audiencia, en la plazuela del Puerto de la Ollerìa (n. I de ambos Mapas) para hacer visura de los límites que partian los Terminos de la Baronìa de Canals, y los Terminos generales de Xativa; y haviendo comparecido tambien en dicho sitio en virtud de convocacion, un Jurado, y el Sindico de dicha Ciudad de Xativa; el Justicia, Jurados, y Sindico del Lugar de Canals, y los de la Villa de la Ollería, à instancia del Sindico de la Ollerìa, y presentes los referidos, mandò dicho Juez à Francisco Coll Escrivano de la Comision, le leyese en presencia de todos los susodichos, y señaladamente à los Justicia, y Jurados de Canals, el Interrogatorio que fue hecho à sus predecesores por el Señor Don Geronimo Bondia entonces Juez de Comisión, en 11 de mayo 1584, continuando en el registro de la designación, ò amojonamiento de Termino, que fue señalado à dicha Villa de la Ollerìa como à Universidad; y la respuesta dada a dicho interrogatorio por los entonces Justicia, y Jurados de Canals: Por cuyas Diligencias, que se insertan, consta: Que dicho Juez, en cumplimiento de su Comision, estando en lo mas alto del Puerto de la Ollerìa, presentes las dichas Partes; à saber, los Jurados de dicha Ciudad de Xativa, como à Dueños de la Baronìa de Canals; y los Justicia, Jurados, y Sindico de Canals: les preguntò dicho Juez dixesen, y designasen por donde iban, y se dividian los Terminos de Canals de una parte, y los Terminos de Realengo de dicha Ciudad de Xativa àcia Ayelo de otra: Y que todas las susodichas Partes respondieron concordes, que de alli en donde estavan se partian los terminos de Canals, y del Realengo de Xativa por la agua besante; de tal manera, que la agua besante àcia el Lugar de Canals, era Termino de èste; y la agua besante, y corriente àcia la parte de la Ollerìa, era Termino del Realengo de dicha Ciudad; y que dichos limites, y terminos discurrian por lo mas alto de dicha montaña nombrada del Puerto de la Ollería àcìa Ayelo, hasta un mojon que estava en lo mas alto de dicha montaña cerca del cabo (ò principio) del Barranco Coscollar (n. 27 del Mapa de la Villa, y 5 el del Marques); de tal manera; que la tierra que estava agua besante àcia Canals, era Termino de èste; y la de la agua besante àcia la Ollerìa, era Termino de dicho Realengo de Xativa. = Que haviendo tambien preguntado dicho Juez à las referidas Partes, dixesen, y declarasen por, y hasta donde iban los limites que dividian los Terminos entre Canales, y el Realengo de dicha Ciudad à la otra parte de dicho Puerto de la Ollerìa àcia Bellùs; respondieron unanimes, que dichos limites, y terminos iban por lo mas alto de dicha montaña àcia Bellùs, hasta el Azagador nombrado de los cinco hermanos; de tal forma, que las tierras de aguas besantes àcia Canales, eran Termino de éste; y las tierras de las aguas besantes àcia la Ollerìa, eran del Termino Realengo de Xativa: Y haviendose leido en seguida à dichas Partes el referido Interrogatorio, y respuestas, las loaron, y aprobaron estando, y perseverando en ellas; reconociendo de nuevo por division de dichos Terminos los que quedan referidos. [24]

Així mateix, l'any 1738 hi hagué una delimitació i fitació del terme de Montesa.[25]

La bona qüestió és que gràcies a aquest document de 1325 sabem que el límit actual entre els termes de Montesa i Canals (més l'Alcúdia) és idèntic al del segle XIV. I el que és més important, té un origen anterior, ja que en època musulmana també era el mateix. És possible que els musulmans igualment heretaren el límit d'alguna demarcació d'època romana. Així, passen els anys i morim les persones, passen els segles; canvien les civilitzacions, les llengües i les religions; però les petites fronteres continuen. De manera que els confins d'un municipi són més permanents que les fronteres d'un imperi, perquè mentre els estats cauen i després són sols arqueologia i ratlles en els llibres d'Història, els municipis moltes vegades els sobreviuen.

La desapareguda església gòtica de Canals, dedicada a sant Antoni Abat, estava situada vora el portal de Sant Antoni, des d'on naixia el camí que per la riba del mateix sant conduïa al camí de Xàtiva o a Castella, per l'anomenat camí vell de Montesa,[26] que no era una altra cosa que el camí reial de Castella, successor directe de l'antiga via romana. En el llibre de festes de 1995 ja vam dedicar-li un capítol a aquest temple desaparegut en parlar de l'església actual i no cal que ens estenguem en repeticions.

En conquerir Jaume I el lloc de Canals l'antiga mesquita degué de convertir-se en temple cristià. Segurament al mateix indret, a darreries del segle XIII o ja en el XIV els jurats de la universitat de Canals decidirien bastir un temple cristià de nova planta. Per la fotografia antiga que es va publicar al facsímil del llibre de Sivera Apuntes histórico-descriptivos... sabem que era un edifici bastant arcaic i de poca altura, dels denominats "de conquesta", amb arcs diafragmàtics i capelles entre contraforts. Les dimensions petites de l'església ens indiquen quines eren les necessitats religioses d'un poble cristià aleshores molt menut.

L'any 1483 els jurats de la vila de Canals encomanaren al pintor de Xàtiva Joan Vendrell que pintés el retaule major, dedicat al patró. És possible que el retaule anterior s'hagués deteriorat o que fos molt modest per al Canals de finals del segle XV, que començava a despuntar. Tinguem en compte que només cent anys després, a darreries del segle XVI, ja havia sorgit la idea de la conveniència de construir un temple nou, perquè el que ací ens ocupa s'havia quedat menut per a les necessitats de culte d'una població creixent. Per tant, pensem que el nou retaule encomanat el 1483 fou un símptoma del despertar econòmic i polític de la Baronia de Canals. Els jurats Joan Alçamora i Martí Barberà en nom de la Universitat de Canals fan l'encàrrec a un pintor de la ciutat. El cognom Alçamora encara es conserva en l'actualitat i els Barberà devien de ser una família important, perquè eren patrons d'un altar lateral de l'església vella: el de sant Joan.[27] Pel que fa al pintor de Xàtiva Joan Vendrell, potser ens trobem davant l'autèntica identitat de l'anomenat "Mestre de Xàtiva", autor del retaule major de l'església de Sant Feliu de Xàtiva.[28] La pinzellada del Mestre de Xàtiva deriva de l'estil dels anomenats Mestres de Perea i d'Artés, tots dos encara sense identificar amb noms i cognoms. Simplement apuntem ací que cronològicament Joan Vendrell i el "Mestre de Xàtiva" són contemporanis i si no són la mateixa persona, almenys, els dos pintaven a Xàtiva en la mateixa època. Si Joan Vendrell és el "Mestre de Xàtiva", el retaule de Canals, encomanat el 1483 seria potser uns deu anys anterior al retaule de Sant Feliu.[29] El cognom Vendrell està lligat a la gran pintura gòtica catalana. Així trobem un Pere Vendrell, gendre del pintor Lluís Borrassà. Pere Vendrell i Elionor Borrassà es casaren l'any 1421,[30] de manera que el Joan Vendrell pintor de Xàtiva i autor del retaule de Canals podria ser llur fill, nét del gran pintor Lluís Borrassà. És sols una mera hipòtesi amb coherència cronològica i res més. Potser el pintor Vendrell de Xàtiva no tenia cap parentiu amb els Vendrell de Barcelona.

Capítols signats entre els jurats de la baronia de Canals (Joan Alçamora i Martí Barberà) i Joan Vendrell, pintor de Xàtiva, per a la realització d'un retaule dedicat a sant Antoni que s'instal·larà a l'església de la dita baronia, i que s'haurà d'acabar en el termini de sis anys, pel preu de cent lliures reials de València.

In Dei nomine, amen. Nouerint uniuersi, quod nos Petruys Gil, iusticia Iohannes Alçamora et Martinus Barberà, iurali loci de Canals nominibus nostris propiis en nomine tocius uniuersitatis et singularium eiudem ex una. Johannes Vendrell, pictor uicinus ciuitatis Xative, partibus ex altera. Gratis et ex nostris certis scienciis consulteque ac delliberate confitemur et in ueritate recognoscimus una pars nostrum alteri et altera alteri ad inuicem et uicisim quod super fabrica seu pingere o pintar de retaule per vos prefatus Iohannes Vendrell, pintorem fiendo et aliis contentis et specificatis in capitulis infrascriptis inter nos partes predictas fuerunt facta, inita, conuenta, concordata et firmata nominibus prefixis ac per notarium infrascriptum lecta et publicata capitula et conuenciones seriei huiusmodi:

Capítols fets e fermats de entre los honorables En Pere Gil justícia; En Joan Alçamora e En Martí Barberà, jurats del loch e baronia de Canals en noms de lurs officiis e en nom de tota la universitat[31] de dit loch e singulars de aquella, ab lo honorable En Joan Vendrell, pintor de la ciutat de Xàtiva, per causa del retaule fahedor en la sglésia de dit loch de Canals, los quals capítols són los infrasegüents:

Primo fonch pactat, concordat e havengut que la dita universitat de Canals done al dit mestre Vendrell lo retaule a lurs despesses, obrat de fusta ab ses entretallaments[32] e així com aquells ja han fet fer.

Item és pactat e concordat que lo dit mestre Vendrell en lo banch[33] de dit retaule ha de pintar quatre istòries de la Passió de Jesucrist, ço és la oració de l'ort, la presó, lo jutjament davant Pilat e lo açotament.

Item en la peça del mig de dit retaule fonch concordat ha de haver sent Anthoni en sa cadira a coneguda del mestre pintor.

Item fou pactat que en la peça sobre lo dit sent Anthoni ha de haver la figura de la Intemerada[34] Verge Maria ab son fill al braç e àngells ab instruments sonants bé e compliment fet, com se pertany.

Item és pactat que en la puncta del dit retaule ha de haver lo Crucifix, Maria e Joan e los ladres e altra, ço és sancta Magdalena.

Item fonch pactat e avengut que en lo costat dret del dit retaule ha de haver com lo beneyt sanct Anthoni dóna almoyna a pobres essent jove.

Item fonch pactat que en l'altra istòria ha de haver com sanct Anthoni funda lo monestir de ses pecúnies.

Item en la casa[35] més baxa ha ésser com sent Anthoni fou elet en abat per les monges e li fou donada la dignitat.

Item en lo costat sinistre ha de haver com senct Anthoni fou temptat per la donzella e com se posà en lo foch.

Item en l'altra istòria ha de haver com sent Anthoni lo abastonegaren los diables e com Nostre Senyor li aparech el confortà.

Item en l'altra istòria ha de haver com lo beneyt senct Anthoni morí e los flares fan lo plant,[36] ell stant en son llit e com fan les exèquies.

Item en les polseres,[37] en les cases més baxes ha ésser sent Feliu de Girona, màrtir e sent Guerau confessor ab ses murs, [blanc] e sobrepelliços e robes de carmesí com a capellans.

E lo qual dit retaule iuxta los capítols dessús declarats haja lo dit mestre [Joan] Vendrell, pintor de fer molt bé e acabadament de aquella milor obra que sabrà e porà ab or e altres colors, tot altre càrrech e despesa de dit mestre Vendrell sí e segons en aquell serà menester. E lo qual promet, ab tot effecte acabat, donar als dits honorables justícia e jurats en los dits noms d'ací a temps de cinch anys primervinents comptadors del dia de la confecció del present contracte en aquesta forma, ço és lo primer any lo tabernacle ab la peça d'enmig de senct Anthoni e axí cascun any una peça de dit retaule en forma que dins lo terme de cinch anys lo dit retaule ab tot effecte sia acabat ab tot lur mester. E lo dit mestre Vendrell per complir dites coses obliga si e sos béns et caetera. E los dits honorables justícia e jurats, els dits noms, prometen al dit mestre Vendrell, present e acceptant, donar, aquell cent lliures, reyals de València, per los treballs del pintar e per lo or, adzur,[38] color e olis e altres despesses que aquell li convendrà fer per dita rahó, en aquesta forma pagadores dins terme de sis anys primervinent del dia de la confecció del dit contracte, ço és cascun any setze lliures, tretze sous, huyt diners reyals de València, e lo dit pintor sia tengut donar en cascun any una peça e rebre una paga, ço és XVI lliures, XIII sous, VIII diners e la última no hajen de fer fins al sisèn any. E si força lo dit pintor donava al dit consell e universitat de Canals dos posts[39] de dits retaule, per lo semblant li sien aquells tenguts de donar dues pagues. E aixís segueixquen segons dessús és dit. E los dits justícia e jurats, els dits noms obligaren, et caetera. Fiat executoria ab unaque parte largo modo. E lo dit mestre Johann Vendrell, pintor, confessa haver haüt e rebuts per mans dels dits En Johan Alçamora e d'En Martí Barberà, jurats e per la dita universitat en paga, et caetera, de dit retaule, vint lliures de les dites cent, per renúncia, et caetera. Actum Xative, et caetera.

Testes[40] mossén Bernat de Morera, prevere, e En Francesch Porta, blanquer, habitadors de la ciutat de Xàtiva.[41]

Suposem que aquest contracte es va dur a terme i en tot cas, si el mestre pintor no hagués pogut acabar-lo per malaltia o mort, l'haguera dut a terme l'obrador com era costum.

Comentarem una mica la iconografia del retaule i començarem per les polseres. Normalment les polseres i la predel·la eren obra dels ajudants del taller, mentre que el mestre es dedicava a pintar les taules més importants. Això no vol dir que no estigués controlant els seus treballadors i fins i tot fent l'acabat d'aquelles taules considerades secundàries. Les advocacions de la polsera eren:

-Déu Pare? El contracte no recull la post que coronaria la polsera. Pensem que la presidiria la figura del Déu Pare de mig cos, beneint amb la mà dreta.

-L'Àngel Custodi (del Regne de València). Igual que les persones tenen un àngel de la guarda, les ciutats i les nacions o estats també tenen un àngel custodi que s'ocupa d'elles. L'Àngel Custodi del Regne de València sosté un pal amb la senyera reial de les quatre barres, tal i com es pot veure en diverses pintures murals del Palau de la Generalitat. Fa uns anys, el pintor Manuel Boix va pintar un tríptic que conté l'Àngel Custodi de la ciutat de Xàtiva, inspirat en una pintura desapareguda de Yáñez de l'Almedina. En una de les portes laterals de l'actual retaule major de Canals es va tenir el bon gust de recuperar l'advocació de l'Àngel Custodi del Regne.

-L'Àrcangel sant Miquel. Patró de Jerusalem, protector de la Sinagoga i per extensió de l'Església. Protegit amb armadura i armat amb llança. En l'escut sovint llegim gravades les inicials llatines Q.S.D. (Quid sicut Deus) que volen dir "qui és com Déu". Sol clavar la llança en Llúcifer, vençut als peus, el qual adopta diverses aparences antropomorfes monstruoses. En unes altres ocasions sosté una balança a les mans per pesar les accions humanes. S'hi celebra el 29 de setembre i té carrer a Canals.

-Sant Vicent. Suposem que la taula contindria sant Vicent Ferrer i no sant Vicent Màrtir, patró de la ciutat de València. De totes formes, podríem haver trobat qualsevol dels dos a finals del segle XV. Sant Vicent Ferrer ja havia estat canonitzat per disposicions del papa Calixt III en temps del seu successor. El dia de sant Vicent Ferrer és el 5 d'abril, però en la seua pàtria es celebra el primer dilluns després de Pasqua. Porta hàbit de dominic i du a la mà un llibre obert de cara a l'espectador. Al segle XV se'l representava amb una figura petita de Crist sobre la mà dreta. En iconografies posteriors també el podem trobar en escenes de diversos miracles.

-Sant Llorenç. Va ser diaca del papa Sixt II i administrador dels tresors de l'Església. Fou martiritzat sobre unes graelles al segle III. Sense barba i amb tonsura clerical porta la dalmàtica de diaca de color porpra i el maniple en l'avantbraç esquerre. L'atribut iconogràfic més estès és l'instrument del martiri: la graella sobre el foc. També sol dur la palma del martiri. La seua festa és el 10 d'agost.

-Sant Abdó i sant Senén. Cadascú ocupava una taula de la polsera: sant Abdó la de l'esquerra i sant Senén la de la dreta. Eren uns personatges reials de Pèrsia que foren presoners de guerra conduïts a Roma, on foren martiritzats en el segle III. En l'època medieval els trobem vestits com a reis o nobles. Els atributs són la palma, la corona i el ceptre o l'espasa. També solen acompanyar-los el blat, el raïm i uns lleons als peus.

Els anomenats Sants de la Pedra són els segons patrons de Canals, després de sant Antoni Abat. Al començament del carrer dels Sants, en la intersecció amb el carrer de Santa Clara, hi ha uns taulellets del segle XVIII que els representen. La diada és el 30 de juliol.

-Sant Cosme i sant Damià eren dos germans metges d'Aràbia. També en taules separades de la polsera, a l'esquerra i a la dreta. Quan llurs coneixements mèdics no podien guarir els malalts, els encomanaven a Crist mitjançant l'oració i els sanaven. Van vestits igual que els metges en cada època i per tant, no duen cap hàbit religiós. Solen dur a les mans flascons d'apotecaria, bisturís, medicines... Se'ls coneixia davall la denominació de "els Sants Metges". La festa és el 27 de setembre.

-Sant Feliu de Girona, patró de Xàtiva. Va arribar des d'Àfrica en companyia de sant Cugat. És venerat com apòstol de Girona i fou martiritzat al segle IV. És representat amb els atributs de diaca, dalmàtica i maniple. Porta la palma del martiri i l'Evangeli. La festa és l'1 d'agost. A Xàtiva és dia no laborable i fan una romeria en l'ermita, amb missa a les vuit del matí i esmorzar a les nou, als voltants del temple. Els xativins diem: "Sant Feliu: festa fins el riu", però això seria en unes altres èpoques. La presència testimonial del patró de Xàtiva en el retaule major de Canals té una raó senzilla. La Ciutat era baronessa de la Baronia de Canals i alhora patrona de l'església de sant Feliu. Els jurats de la Ciutat eren responsables de la conservació del temple del patró de Xàtiva i el patronatge sobre la ciutat s'estenia també sobre ells.

-Sant Guerau o sant Grau, en espanyol san Gerardo, va ser abat de Brogne (Bèlgica) al segle X. Abans d'ordenar-se eclesiàsticament fou cortesà del comte Berenguer de Namur i és considerat el restaurador de la vida monàstica als Països Baixos. Sol portar l'hàbit negre dels benedictins i el bàcul o bé una armadura medieval i el bàcul. De vegades la mitra és a terra i a la vora té un tonell. La festa és el 3 d'octubre.[42]

El banc o predel·la s'assentava directament sobre l'altar, on celebraven els sants oficis. Hi trobem quatre escenes de la Passió de Crist, que no analitzarem iconogràficament per ser sobradament conegudes:

És possible que al bell mig de les quatre taules hi hagués una cinquena que trobem a faltar en la seqüència iconogràfica, amb el tema del Cristus patiens o Vir dolorum,[43] la qual sol trobar-se moltíssim al centre de les predel·les. Crist , surt viu del sepulcre amb les ferides de la crucifixió sostingut per àngels. Els acompanyen alguns instruments de la Passió. La figura de Crist es mostra només de mig cos, amb el dolor de les ferides del costat i de les mans. Però al capdavall, són aquestes nafres el record del seu triomf sobre la mort i d'aquí el lloc preeminent que aquesta escena ocupava en moltes predel·les.

Pel que fa al cos pròpiament dit del retaule tenia en el carrer central a la punta o espina o en l'àtic, com hem llegit en ocasions, un calvari. Davall, en la taula central, Santa Maria amb el Xiquet al braç voltada per àngels músics. En la taula central inferior sant Antoni. La posició d'aquestes pintures no era gratuïta, sinó que obeïa un ordenament jeràrquic: dalt Crist, enmig sa mare i davall sant Antoni. Com el sant egipci era patró de Canals, seria d'esperar que la seua imatge ocupés la taula central, però això suposaria haver-la col·locat sobre la de Maria i trencar el "protocol", situació improcedent en taules de semblants dimensions i pertanyents a la mateixa categoria de suport. Ben al contrari, a la predel·la, amb taules de menors dimensions, perfectament podríem trobar Crist sota sant Antoni. Nogensmenys, el sant del desert era el titular del retaule i sis escenes de la seua vida ocupaven els dos carrers laterals. Anem a seguir cadascuna de les taules imaginàriament, començant pel carrer central, a la banda de dalt:

-Calvari. Hi havia Crist en la creu, amb els dos lladres crucificats i als peus Maria la mare de Jesús, santa Maria Magdalena i sant Joan Evangelista.

-Santa Maria. La Verge Maria amb el Xiquet al braç voltada per àngels músics. Podria estar entronitzada o de peu. L'escena sol ser sumptuosa, com si estiguéssem davant una reina en una cort medieval.

-Sant Antoni en la càtedra abacial. El document diu "en sa cadira". Pensem que aquesta taula era el centre de la devoció de tot el poble i que seria la de més qualitat del retaule. Sant Antoni estaria assegut en una càtedra de fusta, entretallada de formes gòtiques. La barba blanca i llarga, amb el cap potser cobert per una mena de barret cenyit que li és molt característic, semblant al que porta al principi d'aquest llibre, en una tauleta de polsera provenint de l'església franciscana de Xàtiva. En la mà dreta sostindria el bàcul de la seua dignitat abacial i en l'esquerra un llibre. Al terra, potser, veuríem manisetes d'aquelles que tant agradava d'incloure als pintors medievals.

Pel que respecta als dos carrers laterals, cadascun tenia tres taules. Nosaltres, avui en dia, faríem una lectura de les escenes de dalt avall i d'esquerra a dreta. Però el contracte les enumera de dreta a esquerra. En el dibuix hipotètic del retaule que hem confeccionat, hem seguit l'ordenació que fa el document. El resultat és que per respectar la cronologia de la vida de sant Antoni calia llegir el retaule començant pel carrer dret,[44] de dalt a baix i després passar a l'esquerre, també de dalt a baix:

-Sant Antoni dóna almoina als pobres quan era jove. Va sentir les paraules de l'evangeli (Mt 19, 21) "...Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel..." i va decidir desfer-se dels seus béns.

-Sant Antoni financia la fundació del monestir. Els diners que li resten els empra en fundar el monestir. Aquest passatge no l'hem trobat en les hagiografies que tenim. Potser fa referència a la dot en deixar la germana a càrrec d'unes verges, o potser fa referència al monestir antonià.

-Sant Antoni és elet abat pels monjos i li es donada la dignitat. La taula representaria l'acte litúrgic i ritual del nomenament abacial, amb el lliurament de les insígnies que comportava la dignitat: bàcul, mitra si s'escau, etc.

-Sant Antoni és temptat per una donzella i es posà en el foc. És una de les escenes que més criden l'atenció en la iconografia de les temptacions antonianes. El dimoni s'apareix al sant en forma de dona sensacional, amb vestidures aristocràtiques. Uns autors diuen que li fa proposicions de matrimoni i altres van més enllà. Sant Antoni per tal d'evitar la temptació posà la mà al foc.

-Sant Antoni és abastonegat pels diables i Nostre Senyor se li apareix i el reconforta. Els diables s'apareixien al sant sota formes monstruoses que actuaven contra ell de forma molt virulenta, posant a prova la seua fe. En una ocasió Crist se li va aparèixer i el va reconfortar.

-Sant Antoni mor i els frares ploren agenollats, ell estant al llit, i fan les exèquies. El traspàs del sant tingué lloc després d'acomiadar-se dels frares. Va rebre el viàtic de mans de sant Macari i fou soterrat modestament en el desert, de forma secreta, seguint les seues disposicions.

Sobre alguns atributs iconològics del sant, el millor és llegir el capítol d'un llibre antic que hem trobat i que us oferim, sobre tot, pensant que pot aclarir el significat dels símbols antonians que podeu veure en els pilars de l'església actual:

Dase razon por què pintan á San Antonio con un libro en la mano, un baculo y una campanilla, con un ceboncillo à sus pies.

A Nuestro gran Padre, Defensor Ilustre, Lumbrera fulgentisima de la Milirante Iglesia comunmente se ve en sus efigies, y retratos, que le pintan con mucha gracia, y afabilidad su venerable rostro poblado de canas, y vestido con una tunica blanca, y escapulario, manto, y capilla de color pardo, con una Encomienda en el pecho, aunque la forma del habito que en vida usó, fue un aspero silicio à raiz de las carnes, y sobre el silicio vestia una melota, texida de pelos de cabras montesas; y sobre todo traiapor capa un manto blanco sin mangas, abierto por los dos lados para sacar los brazos, y una capilla pequeña.

Y la encomienda que tiene en el pecho, en forma de una T. A. V. le pertenece, segundice D. Juan Balthasar, Cavallero Abexino, porque la traia el glorioso Abaden su pecho, y habito, y porque la dió à sus Discípulos por señal y divisa, como el Propheta Ezechiél diceen el Capítulo nueve, que mandó el Señor que se la pusiesen à los Israelitas, para que fuesen conocidos por suyos, y les sirviese de escudo, contra la muerte y denota tambien las grnades victorias, y triunfos que por virtud de la Santa Cruz consiguiò de los espiritus infernales, y enemigos d ela Fé, que tantas veces lo procuraron afrentar y obscurecer sus heroycas virtudes, y celestial sabiduria.

El baculo que tiene en la mano, declara la cayada que traia quando era anciano, para sustentar sus cansados miembros: además que es propia insignia de los Monges Egypcios, Indice de la Dignidad Abacial, y pobreza Evangelica, consuelo defensa, y bordon de Peregrino, que nunca està parado; porque nuestro glorioso Padre, en el camino de la perfeccion, jamás paró; antes con veloz diligencia volaba, adquiriendo todas las virtudes.

El Libro que tiene en la mano, significa su celestial Magisterio y la divina ciencia con que fue adornado.

La señal del fuego con que le pintan, le pertenece por ser su Abogado, y por los infinitos milagros que ha obrado N. S. por su intercesion, y privilegio, que le ha concedido, no solo sobre el elemental, ó comun; pero tambien contra el infernal, preservandonos de ir à él, como dice Santo Thomas, hace ceniza al fuego sacro, consume al pestifero, siendo particular abogado contra la epidemia perniciosa, y por el divino bolcán que continuamente ardia en su pecho, pues no le pudieron apagar las aguas de las adversidades, ni el Occeano de las persecuciones, por cuya razon se vé pintado en muchas casas, y en particular en aquellas que hay hornos, y traginan con fuego, donde en muchos peligros se ha experimentado el divino socorro, y grandes maravillas, obra el Hacedor Soberano, por acreditar la Santidad de su Siervo, apagando voraces incendios de innumerables Edificios, valiendose sus devotos con estampas y retratos, puestos à vista del fuego, milagrosamente quedar atajado, y no pasar adelante con su voracidad; pero á mi ver, entre las otras gracias que la Magestad Divina le ha concedido, la que mas particular campea, es la gran potestad y dominio, que tiene sobre los espiritus malignos, pues solo con invocar su nombre, es suficiente para hacerlos auyentar.

El poner á sus pies un animalillo de cerda, se tiene por tradición antigua, que los Catalanes fueron los primeros que le pintaron asi; a quienes imitaron todos hasta hoy, por haver curado milagrosamente el Santo en Barcelona un ceboncillo cojo, y contrahecho, recien nacido. Otros Autores dicen, que es para enseñar á los rusticos la urbanidad, y devocion que deben tener con S. Antonio, pues les enriquece, curando sus ganados, y preservando la muerte à sus brutos. Por esta razon en el Reyno de Francia, y en otras muchas partes, crian en las pyaras un ceboncillo, y le señalan con una campanilla, para que se conozca que está ofrecido al Santo; y es tan grande la estimacion y aprecio que hacen de ellos, que si acaso por desgracia hurtan alguno, sienten mas su pérdida, que si les faltasen otros muchos.

La campanilla pendiente del cuello del animalillo, denota la esperanza en el bendito Antonio, y su continuada proteccion en los comunes males.

Y la que tiene en su santa mano, además de significar vigilancia, y despertador de nuestras tibiezas, para que imitemos sus heroycas virtudes, declara lo que oyò en el Desierto, que tenia pendiente al cuello un camello que le traia pan, y legumbres de limosna; y pun particular Privilegio que ha concedido la Silla Apostolica á la Religion Antoniana, para que use de esa campanilla, y sean sus Ministros conocidos, donde quiera que lleguen con esta señal á pedir limosna.

El ser Abogado de brutos, librandolos de los males presentes, y de los peligros venideros, es por haver nuestro Señor tomado por instrumento á un cavallo para que castigase el agravio que un perverso Herege hizo al Santo, como ya este exemplar lo dejamos referido.

La ceremonia de veneracion, que el dia del Santo se hace en sus Casas, Iglesias, y Ermitas, con los animales de Servicio, dando tres vueltas en contorno de los Templos, tiene su origen de la devocion de los Fieles, por los beneficios recibidos, y que esperan recibir por su piadosa intercesion...[45]

Arribats en aquest punt, cal fer-se la pregunta clau: què fou del retaule gòtic de Canals? La resposta no la sabem. Però podríem traure algunes conclusions en clar. Suposem que el 1488 el retaule major estaria acabat i llampant, presidint el petit presbiteri. És possible que en el segle XVI la taula de sant Antoni fos substituïda per una fornícula amb l'escultura del patró. En traslladar-se la parròquia al nou temple el 1634, s'hi va instal·lar una imatge de l'Ecce Homo. Mossèn Sivera diu que l'any 1850, en profanar l'església vella, traslladaren el retaule major a la capella de sant Miquel de l'església nova:

La que viene á continuación se denominó antiguamente capilla de San Miguel. Pertenecía á la familia de Saurina, que tenía en ella sus sepulturas. Al presente tiene dos denominaciones: la dicha del Santo Arcángel y además la del Ecce-Homo. Adquirió este segundo título en 1850, cuando ya profanada la antigua iglesia se traslado á esta capilla el retablo que fué altar mayor de aquélla, juntamente con la imagen del Ecce-Homo. Es este altar muy antiguo y artístico y totalmente dorado. En el cuerpo superior del mismo se conserva el lienzo de su antiguo titular San Miguel.[46]

Sivera qualificava el retaule d'artístic i totalment daurat, apreciació que ens fa sospitar que es tractava d'un retaule de talla barroca. Per tant, al 1850 i possiblement també al segle XVIII, el retaule gòtic ja no hi era.

1 [1]També conegut com el camí vell de Montesa a Xàtiva.

2 [2]Per aquest document sabem que el 1325 Canals ja havia passat a mans de Pere d'Urrea i no el 1329, com altres arrepleguen.

3 [3]Governador encarregat de la custòdia i règim d'un castell o presó.

4 [4]Encarregat de guardar les claus d'un lloc de confiança.

5 [5]Cavaller que té una comanda, en certs ordes militars.

6 [6]Toldre: llevar.

7 [7]Límit. Lloc on es departeix una cosa d'una altra; lloc on acaba una cosa i en comença una altra d'immediata.

8 [8]Pedres o altres senyals ficats en terra per a indicar el límit d'una heretat, d'una contrada...

9 [9]Pedres robustes ficades en terra perquè servesquen d'indicació de límit d'una propietat, d'un país, etc.

10 [10]Damunt. Anteriorment.

11 [11]Membres de les antigues universitats o consells municipals.

12 [12]Disputa.

13 [13]Fins.

14 [14]Foia: Clot, cavitat. Clotada entre muntanyes. Terra baixa on l'aigua no té sortida.

15 [15]Contigu.

16 [16]Situat més amunt que un altre (per oposició a jussà).

17 [17]Camí per on poden passar carros.

18 [18]Ramats de bèsties de cabestre o d'ovelles transhumants.

19 [19]En terme de Vallada hi ha una font d'Espanya, casa d'Espanya i el camí de la Font d'Espanya, topònims que deuen de fer referència a aquest cognom.

20 [20]Encarregat dels interessos i gestions administratives.

21 [21]DÍAZ MANTECA, Eugenio: El libro de poblaciones y privilegios de la orden de Santa María de Montesa (1234-1429). Castelló, Diputació, 1987. P. 377-378.

22 Hem tingut notícia d'aquest document mitjançant Neus Castellano i Tudela, qui ens passà fotocòpia de la publicació.

23 [22]SIVERA FONT, Sebastián: Apuntes histórico-descriptivos de la villa de Canals. València, 1907. P. 16.

24 [23]En aquesta muntanyeta apareixen restes ceràmiques de l'Edat del Bronze. Possiblement hi hagué un petit poblat, segons notícia que ens donà l'arqueòloga Reis Borredà.

25 [24]Relacion de los autos que sigue en grado de vista en la Real Audiencia de la Ciudad de Valencia el Concejo, Justicia, y Regimiento de la Villa de la Olleria con el Marqués de Ayelo de Malferit sobre deslinde de terminos, segun la Demanda presentada por dicha Villa en dicha Real Audiencia, en 4. de Abril 1753. y contestacion de dicho Marques de 22. de Mayo del mismo año: concertada con asistencia de los Abogados, y Procuradores de las Partes de quienes và firmada; e impresa en virtud de Auto de dicha Real Audiencia de 8. de Noviembre 1769. En Valencia : En la Imprenta de Benito Monfort..., 1781. Pp. 10-12.

26 [25]Relación de los autos... En Valencia : En la Imprenta de Benito Monfort..., 1781. P. 86. En les pàgs. 99 i 100 llegim: ...Otro Testigo, dice: Que desde el mojon nuevo entre Montesa, y Canals, hasta los altos, y vertiente del Barranco del Coscollar, camino que và desde Montesa al Lugar de Ayelo, que mira àcia la Villa de la Olleria, es termino de ella; y que lo sabia, porque havria como 25 años, que saliò con los del Ayuntamiento de Montesa à reconocer su termino, y mojones de èl, y en esta ocasion quedò instruido de ello.

27 [26]Ara "camí de Mangai".

28 [27]SIVERA FONT, Sebastián: Apuntes histórico-descriptivos... P.76.

29 [28]Del mateix obrador hi ha un retaule lateral en l'església de St. Pere de Xàtiva, un altre al Museu Nacional d'Art de Catalunya provenint de la Seu de Xàtiva, obres al Museu Sant Pius V de València, a Sant Mateu de Castelló i al Toledo Art Museum d'Ohio (U.S.A.)

30 COMPANY, Ximo: "Sant Guerau l'almoiner (compartiment del retaule de Guerau de Castellvert)". Xàtiva, els Borja: una projecció europea 2. Xàtiva, Ajuntament, 1995. P. 173.

31 [29]Les datacions d'obres del Mestre de Xàtiva, s'han fet sense cap document d'arxiu a la mà. Per tant cal considerar-les provisionals i sovint gratuïtes.

32 [30]GUDIOL, Josep; Alcolea i Blanch, Santiago: Pintura gòtica catalana. Barcelona, Edicions Polígrafa, 1987. P. 79

33 [31]Conjunt de totes les persones. Corporació rectora d'un conjunt de ciutadans, i especialment Corporació municipal. Lluís Pareja i Primo en Canals ilustrada definia el terme com menos que villa y mucho más que lugar. (P. 1).

34 [32]Acte i efecte d'entretallar. Esculpir en mig relleu. En espanyol talla, en francés taille.

35 [33]Cos inferior d'un retaule gòtic. Sinònim de predel·la.

36 [34]Inviolada, no corrompuda.

37 [35]Cadascun dels compartiments quadrangulars d'un retaule.

38 [36]Plany.

39 [37]Ventalles o vores inclinades, generalment amb pintures, que serveixen per a defensar el retaule contra la pols.

40 [38]Color blau-cel.

41 [39]Peces de fusta més amples que gruixudes. Peces de fusta pintades o per pintar-hi.

42 [40]Testimonis.

43 [41]COMPANY, Ximo: L'art i els artistes al País Valencià modern (1440-1600). Barcelona, Curial. P. 283-286.

44 Josep Ferré i Puerto ens va donar notícia de l'existència d'aquest document i ens passà fotocòpia del llibre..

45 [42]Per a l'hagiografia del santoral de la predel·la hem seguit el llibre de FERRANDO ROIG, Juan: Iconografía de los santos. Barcelona, Omega, 1991.

46 [43]Crist patidor o baró de dolor.

47 EÖRSI, Anna: La pintura gótica internacional. Budapest-L'Havana, Corvina-Arte y Literatura, 1987. Làms. 8, 21 i 34..

48 [44]Aquesta lectura iconogràfica de dreta a esquerra, a no ser que es tracte d'un error en redactar el contracte, potser siga una reminiscència de la cultura musulmana, ja que l'àrab es llig de dreta a esquerra, igual que l'hebreu.

49 [45]CEVALLOS, Maestro Blas Antonio de: Flores del yermo, pasmo de Egipto, asombro del mundo, sol del occidente, portento de la gracia. Vida y milagros del grande san Antonio Abad. Madrid, Por don Plácido Barco López, 1796. P. 296-298. Biblioteca antiga del convent de caputxins de la Magdalena a Massamagrell.

50 [46]SIVERA FONT, Sebastián: Apuntes histórico descriptivos de la villa de Canals. P. 96-97.