Els ponts

Diu el diccionari que els ponts^{^[1]} són una construcció feta sobre una depressió o un obstacle orogràfic o urbanístic per donar pas d'una banda a l'altra. Sempre els trobem en el curs d'una via de comunicació i formen sempre part integrant del camí, la carretera o la via fèrria. L'extensió del ferrocarril i sobre tot de l'automòbil va multiplicar les necessitats de construir-ne fins a tal punt, que en el segle XX s'han fet més ponts que en tota la història de la humanitat. Els ponts són una gran ajuda que la civilització ens facilita en les comunicacions terrestres. Quan uneixen les ribes d'un riu connecten dos móns separats pels entrebancs de la geografia. La casa i el pont foren les primeres invencions constructives de l'home. Potser per això, quan travessem un pont i tenim consciència del que fem, estem gairebé acomplint un ritu iniciàtic antiquíssim, com si aqueix pont de la natura que és l'arc-iris (el pont de St. Martí) s'hagués petrificat i en lloc d'unir el cel i la terra unís les nostres ribes i ens facilitàs el pas. Quan es trenca un pont es perd la comunicació entre una i l'altra riba. La gent deixa de conèixer-se i d'estimar-se. És per això que els ponts són mitjans de comunicació^{^[2]} i punts d'unió que agermanen els pobles.

Dos rius travessen el terme de Canals: el riu de Montesa o Canyoles i el riu dels Sants de la Pedra. El primer és un riu que naix en els barrancs del port d'Almansa i travessa tota la comarca fins desembocar en el riu Albaida, en les immediacions de la Torre d'En Lloris. El riu dels Sants naix en el terme de l'Alcúdia de Crespins, al peu d'un tossal on hi hagué una ermita dedicada als sants Abdó i Senén i abans a Sant Julià.^{^[3]} Aquest curs d'aigua que anomenem "riu" és en realitat un naixement que té el recorregut molt curt i que es dessagna en els diferents partidors que subministren el líquid a les séquies de l'horta. En aquest treball anem a apropar-nos a un pont de cada riu: el pont de sant Roc en el riu dels Sants i el pont de sant Antoni en el riu Canyoles. El nom oficial del segon és "pont de la riba de St. Antoni" i la gent l'anomena: "el pont de la riba". Nosaltres l'abreujarem ací i en referir-nos-en el citarem com "el pont de St. Antoni". En el llibre de festes de 1993 vam publicar un article sobre el desaparegut pont de ferro de l'Arcada^{^[4]} i si esteu interessats en el tema dels ponts valencians, us recomanem el llibre de Carme Sanchis Els ponts valencians antics.^{^[5]}

Aquest pont menut està al final del carrer de sant Roc, al costat de la Lloca. Davant del pont hi havia el portal de sant Roc en els murs de la vila. Creiem que en certa manera el petit riu dels Sants formava part del sistema defensiu de Canals, com si fos un fossat. No estem parlant de l'existència de muralles, però sí que hi havia murs que envoltaven la vila perquè tenim constància històrica dels portals de sant Roc, del Salvador en el Goleró i de sant Antoni en la plaça de la Presó. Des del nostre punt de vista, el nucli urbà de Canals estava envoltat per un seguit de cases que tenien horts tancats a l'exterior. Açò encara es pot veure en els carrers de València i 9 d'Octubre. Els murs extrems dels horts delimitaven amb el riuet i feien de muralla de la vila, a l'interior de la qual només es podia accedir pels portals que es tancaven a la nit i en situacions de perill. Més tard, ja en el segle XIX, s'obririen portelles i pontons d'ús particular i també els llavadors exteriors. Com hem escrit en alguna altra ocasió pensem que a més dels tres portals referits hi hauria un quart en el començament del carrer dels Sants de la Pedra, obert devers el camí d'Aiacor.^{^[6]}

No sabem en quina època es va bastir el pont de sant Roc. Cal pensar que en segles passats el riu no anava tan "canalitzat" com ara i que si les aigües corrien més amples, la profunditat seria menor i a l'eixida del portal de sant Roc els carruatges travessarien còmodament el pas. En el cas dels vianants podrien passar sobre pedres o una palanca. També és possible que abans del pont de fàbrica hi hagués un de fusta que es repararia periòdicament. Els segles no han passat debades i el paisatge del pont de sant Roc s'ha transformat tant que els nostres avantpassats no el coneixerien. A banda de les diferents transformacions urbanístiques, a tall d'exemple, direm que en el solar que ocupava el desaparegut Teatre Espanyol hi havia un molí hidràulic. El pont tal i com el veiem a les acaballes del segle XX consta d'un arc escarser fet de rajola. Tanmateix, si ens fixem una mica en l'interior de l'ull, descobrirem que era més estret antigament i que el van ampliar afegint l'arc una mica més gran a cada costat per tal de guanyar més espai per al tauler on s'assenten les voreres de la calçada. Les baranes metàl·liques també són modernes.

Ja en el segle XIX els usuaris del pont, especialment els empresaris del transport públic i els carreters de la Vall d'Albaida, consideraven que era excessivament estret. Les galeres i les diligències d'Ontinyent i Alcoi travessaven Canals per tal d'arribar a l'estació de ferrocarril de l'Alcúdia de Crespins. I passaven precisament pel nostre pontet. En 1868 van trametre conjuntament una instància al "Gobierno de la Provincia de Valencia" suplicant que s'ampliara el pont:

Los que suscriben, dueños de los coches diligencias de Onteniente y Alcoyana, y carreteros otros vecinos de Alcoy y Onteniente, a V. E. atentamente esponen, que desde los pueblos que respectivamente habitan, se dirigen por la carretera vieja puerto de la Ollería, a la estación del ferro-carril de Alcudia, pasando precisamente por dentro de la villa de Canals, y al llegar al puente denominado de San Roque, construido a la salida de la misma, para salvar las aguas que conducen en bastante cantidad las acequias reunidas de Vila y Ranes, tienen que dirigir y pasar sus carruages por su cauce, espuestos a ser ahogados los pasageros, como también las caballerías y los efectos que transportan en peligro de ser averiados o perdidos, porque el citado puente es tan sumamente estrecho para el tránsito de carruages, que no puede hacerse uso de él, sin esponerse a mayores riesgos: Que la carretera de 2º orden que guía desde Onteniente a la referida estación de Alcudia no se halla terminada, y tienen que transcurrir muchos años para que se abra al público, puesto que a más de varias obras que hay que egecutar, faltan a colocar los puentes para el tránsito: Que para evitar los perjuicios y desgracias que fundadamente se temen, no tan sólo con respecto a los esponentes, sí que también por los demás carreteros, que tienen precisión de dirigirse por dicho tránsito a Alcudia, conviene que el puente ya espresado de San Roque, se le dé la ancharia, que según noticias, ha marcado el señor ingeniero jefe de la provincia: En su consecuencia:

A V. E. rendidamente suplican, se sirva así acordarlo, disponiendo al mismo tiempo se lleven a efecto las obras necesarias con la brevedad que estime, porque de prolongarse el día menos pensado, puede ocurrir cualquier percance, que además de la responsabilidad criminal que pueda caber al carretero que por desgracia lo sufra, le dejará sumido en la mayor miseria juntamente con su familia. Gracia que no dudan conseguir de la bondad [?] de V. E. Onteniente, tres de mayo de mil ochocientos sesenta y ocho.

O molt ha canviat el cabdal del riu dels Sants o els transportistes exageraven bastant en referir que estaven espuestos a ser ahogados los pasajeros. Es veu que pensaven que a la ciutat de València no coneixien el "riu". Però tanmateix, sí que hi hauria perill de volcar alguna diligència o gal·lera i que morís algú del bac, més que no pas ofegat. El cas és que els transportistes optaven per no passar pel pont i travessaven el llit del riu per l'aigua mirant d'evitar desgràcies.

En aquell temps era alcalde constitucional de Canals En Pasqual Calatayud. El seu informe secundava la demanda dels transportistes:

[...] Con lo mandado por V. E. en su oficio de 11 del actual, enterado del contenido de la solicitud que antecede debe informar: Que es cierto cuanto esponen los interesados: Que en varias ocasiones han ocurrido buelcos de carruages desde ensima del puente de San Roque viniendo a dar con las caballerías de tiro dentro de las aguas de las acequias de Vila y Ranes, y si hasta el presente por fortuna no ha tenido que lamentarse desgracia alguna personal, pero sí pérdida de efectos, quizás mañana ocurra y dejará reducida a alguna familia a la orfandad y miseria: Que la obligación de los gastos que ocasionen las obras de ensanche y mejora del citado puente deben ser de cuenta de la Junta del río de los Santos, como por la misma fueron abonados los del puente viejo de Alcudia de Crespins en el citado río, aunque anteriormente siempre habían sido satisfechas las del denominado de San Roque por la Junta de Vila y Ranes, única interesada en las aguas que transitan por el mismo. Es cuanto puede informar a V. E. sobre el particular. Canals, catorce de mayo de mil ochocientos sesenta y ocho.

L'alcalde de Canals coneixia de primera mà diversos accidents que s'havien esdevingut i assenyalava clarament que les obres d'ampliació havien de ser a càrrec de la Junta del riu dels Sants que n´és la propietària i usufructuària de les aigües. Quan s'hi va demanar l'opinió a la Junta, aquesta remeté des de Xàtiva un escrit amb lletra molt acurada:

Esta Junta se enteró en sesión celebrada en el día diez y siete del corriente de la esposición que elevaron a V. I. los dueños de los coches-diligencias de Onteniente y Alcoy, con algunos carreteros vecinos de las mismas poblaciones, en la que solicitan que se dé mayor anchura al puente titulado de San Roque, construido sobre este río; del informe del alcalde de Canals acerca de dicha pretensión, y del oficio de V. I., fecha veinte y nueve de mayo último, en el que previene a esta Junta que emita también el suyo: y en su vista todos los vocales concurrentes, escepto Don Francisco Cerdá, vecino de la espresada villa de Canals. resolvieron manifestar a V. I., que como ya espusieron en la sesión del diez y seis de abril próximo pasado, es completamente innecesario construir de nuevo o ensanchar el puente de San Roque por cuanto el tránsito de carruages tiene lugar en el día por la carretera de Onteniente a Alcudia de Crespins, por la cual se comunican también los vecinos de este último pueblo y los de Canals, quienes antes lo verificaban por aquel; y en su consecuencia opinan que no se está en el caso de perjudicar los intereses comunes del río haciendo un gasto inútil y bastante considerable: que si el alcalde de Canals apoya la petición de los dueños de coches y carros es por miras particulares de aquel vecindario, el cual en otro tiempo y cuando semejante obra hubiera sido muy conveniente por no existir entonces la indicada carretera, se negó a que se practicara, según resulta de la memoria facultativa y descriptiva del río, formada por el ingeniero Don Luis del Vallés: y que al aprobar V. I. por oficio fecha cuatro del corriente el acuerdo adoptado por la mayoría de esta Junta en la citada sesión del diez y seis de abril en que se opuso a construir de nuevo el repetido puente, había resuelto ya V. I. negativamente esta pretensión, que ahora reproducen los cocheros y carreteros.

Don Francisco Cerdá dijo: que era su parecer se accediera a lo que estos solicitan y que para ello se llevara a efecto lo propuesto por el ingeniero gefe de la provincia sobre la construcción del nuevo puente de San Roque, porque el actual es muy estrecho e imperfecto, porque en el día aún transitan por él los carruages y las diligencias a causa de que no están hechos los puentes de la carretera de Onteniente a Alcudia y porque aún después de construidos estos, servirá siempre aquel para la comunicación recíproca de los vecinos de Canals y de Alcudia, cuyos carros no pueden pasar por el actual.

No anem a estendre'ns ací sobre el funcionament i la composició proporcional de la Junta del riu dels Sants, però s'ha de tenir present que estan representats tots els pobles que reguen amb les aigües del riu, des de l'Alcúdia fins a la Llosa i Xàtiva. La ciutat mantenia el control sobre les aigües del riu i fins ben entrat el segle XX sempre hi hagué conflictes d'ordre públic per l'aigua entre els llauradors xativins i els canalers. El cas era que en el segle XIX la Junta del riu veia l'ampliació del pont com una qüestió d'interés estrictament local i des del punt de vista de les seues arques no volien perjudicar els interessos comuns perquè segons assenyalaven era "una despesa inútil i bastant considerable". Però el vot particular del representant de Canals, En Francesc Cerdà, es va fer sentir. Ell pensava que valia la pena que construiren un pont nou perquè encara hi transitaven els carruatges i les diligències i en darrer terme, quan ja no hi passaren, serviria per facilitar el pas dels carros i comunicar-se millor amb la veïna Alcúdia. No cal dir que a Canals el parc de carros era gran perquè a més dels que tenien els llauradors, n'hi havia per transportar la producció de terrisseria i a més estaven els carros dels pellers.

Com la Junta de Govern del llit comú del riu dels Sants es negava a pagar les obres del pont el projecte es va desestimar. La construcció de la carretera d'Ontinyent a l'Alcúdia pel port de l'Olleria havia fet que minvàs molt el trànsit per dins de Canals. Més tard, quan en 1881 es va acabar el pont de l'Arcada, el trànsit es reduiria encara més i restaria tan sols l'estrictament local.

Ara que tot el trànsit que passa sobre el pont són automòbils, camionetes, motos i bicicletes, ens crida l'atenció el fet que fa més de cent vint-i-cinc anys per aquest indret passaven encara diligències que entraven a la vila pel Goleró fins la plaça Major i des d'allí, pel carrer Beat Factor anaven a la plaça del Gramàtic Gil i pel carrer Nou al de sant Roc.^{^[10]}

El portal de sant Antoni era l'entrada principal de la vila. Estava adossat al tester de l'antiga església gòtica ja desapareguda, en l'entrada del que avui és la plaça de la Presó. Ací naixia el camí a Xàtiva i les cavalleries i els vianants baixaven la riba i creuaven les aigües del riu mitjançant una palanca. Una "palanca" era una bastida de fusta, de caràcter efímer, que s'ajustava al canal per on circulava l'aigua. En la riba de sant Antoni la palanca solia estar lligada amb una corda o una cadena per poder recuperar-la en cas que creixera el cabdal en època de pluges. En aquesta banda del riu el camí de la riba gairebé ha desaparegut en terraplenar les immediacions, però baixava al riu per davant de la fàbrica d'Argent. A l'altra banda del riu el camí està intacte i es pot davallar perfectament. Quan a l'hivern venia el temps de portar llenya per a la foguera de Sant Antoni, molta gent anava a la riba a veure com travessaven les cavalleries i s'esforçaven en arrossegar la càrrega per la costa. Els mesos de desembre i gener si no és any de sequera el riu du aigua i està freda.

Tampoc sabem quan va nàixer la idea de bastir un pont en la riba de sant Antoni, però intuïm que degué de ser un anhel antic que sentien les autoritats canaleres. És possible que ja s'hagués pensat en el tema durant la monarquia d'Alfons XIII o durant la II República. La bona qüestió és que després de la Guerra d'Espanya, en l'any 1949, estava d'alcalde Rafael Grau i Penadés, un home molt emprenedor. Durant la seua presidència en l'Alcaldia es van fer moltes obres públiques com l'escorxador municipal, les cases dels mestres, l'aigua potable, l'asfaltat de carrers, la caserna de la guàrdia civil... El 10 de febrer de 1949 l'alcalde Grau sol·licitava a la Diputació la construcció d'un pont menut que travessara la riba del riu Canyoles, ja que quan el riu creixia no s'hi podia passar i havien de pegar la volta pel pont de l'Arcada.^{^[11]} Anem a llegir la instància:

RAFAEL GRAU PENADÉS, Alcalde Presidente del Ayuntamiento de Canals, ante V. E. comparece y respetuosamente tiene el honor de EXPONER:

Que desde hace varios lustros ha sido una aspiración de esta población, el que se construyera por esa Excma. Diputación un pequeño puente sobre el río Cáñoles, que permitiese el paso por el mismo, interrumpido actualmente en los días de avenida de dicho río. Esta construcción sería de gran utilidad para este pueblo y para el tránsito rodado en general, ya que reduciría la distancia de Játiva a Canals en tres kilómetros aproximadamente.

En la actualidad, la carretera de Játiva a Canals, (de la Excma. Diputación), alarga la distancia de tres kilómetros, al tener una sola entrada en la población a un extremo de éste, cuando de construirse el repetido puente se le daría salida por el otro extremo de la población.

La construcción de este puente, y menos de cincuenta metros de carretera, para lo cual podría aprovecharse el actual camino viejo, probablemente no ascendería a la cifra de ciento cincuenta ó ciento setenta y cinco mil pesetas, y en cambio la utilidad que reportaría esta obra sería de una utilidad muy superior.

Aun cuando dichas obras deben ser de la competencia única de esa Excma. Diputación, por ser de interés provincial, más que local, este Ayuntamiento que presido, convencido de la utilidad de las referidas obras, estaría dispuesto a subvenir al coste de las mismas, en un cuarenta por ciento de su total importe.

SUPLICA a V. E. que teniendo por presentada esta instancia tenga a bien admitirla, y en su virtud acuerde la Corporación que tan dignamente preside, se redacte el proyecto correspondiente, para la construcción de un pequeño puente que enlace de Canals a la carretera de Játiva, y para en su día iniciar las obras referidas.

Gracia que no dudo alcanzar del recto proceder de V. E. cuya vida guarde Dios muchos años.

Canals, para Valencia a diez de Febrero de mil novecientos cuarenta y nueve.^{^[12]}

L'Ajuntament de Canals oferia cobrir el 40% del total de les obres. Tot seguit l'enginyer encarregat i director accidental d'aquesta 2ª demarcació, Rafael Dicenta, proposava la redacció del projecte del camí, però substituint el pont per un pas submergible sobre el llit del riu:

La obra más importante de este camino es el puente sobre el río Cáñoles (de grandes avenidas) y su construcción como tal puente que salve las máximas avenidas sería de un coste importantísimo (aproximadamente 900.000 pesetas).

Seguramente y dada la imposibilidad por su elevado coste el Ayuntamiento de Canals solicita, "un pequeño puente" o sea un paso sumergible.

Este paso sumergible consistiría en un grupo de tageas^{^[13]} para dar paso solamente a las aguas que normalmente discurren por el río, quedando sumergido en avenidas y por lo tanto interceptado el tráfico.

Por lo expuesto si la Comisión Gestora lo estima oportuno y dada la aportación ofrecida del 40% se deberá ordenar a la Sección de Vías y Obras la redacción del proyecto de referencia, con la modificación de que en lugar de un puente sobre el río Cáñoles se proyecte un paso sumergible sobre el mismo río.^{^[14]}

Efectivament en aquest riu no es poden bastir ponts menuts perquè les avingudes són molt fortes. Una prova és la gran amplitud de la mare del riu, excavada al llarg dels segles. A més de la gran capacitat del caixer, el desnivell és gran i el cabdal arriba a assolir una velocitat intensa. Els ponts menuts no resisteixen. A Canals vam tenir un al segle XVIII fronterer amb el terme de Xàtiva, del qual no queda record en la memòria. Aquest pont travessava la riba de Sagres i encara s'hi pot veure part dels fonaments, prop de la depuradora.^{^[15]}

En agost de 1949 el projecte del camí veïnal encarregat per la Comissió Gestora de la Diputació ja estava realitzat. Però l'Ajuntament de Canals seguia interessat en bastir un pont i no un simple pas pel riu. Després d'uns mesos de gestions, en maig de 1950, la corporació municipal aprovava la construcció del pont:

Seguidamente se acordó por unanimidad optar por el sistema de construcción directa por la Excma. Diputación Provincial, mediante subasta, de la obra "Camino Vecinal de Canals al de Canals a la carretera de Játiva al puerto de la Ollería con un puente sobre el río Cáñoles", previo el depósito en la Depositaria provincial de una cantidad que se convenga con dicho organismo, a cuenta de la aportación municipal que corresponde a este Ayuntamiento, como tránsito previo al anuncio de subasta, para lo cual se acuerda asimismo que se trasladen a Valencia los señores alcalde y secretario de esta Corporación Municipal, con objeto de ultimar los detalles precisos para la constitución de dicho depósito.^{^[16]}

Tot seguit l'Ajuntament va ingressar 30.000 pessetes en qualitat de garantia en la Dipositaria de la Diputació a compte de l'aportació que li corresponia.^{^[17]} La denominació oficial del projecte era: "camí veïnal de Canals al camí veïnal de Canals a la carretera de Xàtiva al Port de l'Olleria, amb un pont sobre el riu Canyoles nº 46-2n-A". Les característiques del riu van fer necessària la construcció d'un pont gran encara que fos més car, perquè pogués resistir les grans riuades. L'ample lineal del pont quedava fixat per l'extensió del llit del riu en l'estiu i les crescudes són les que fixaren l'altura, perquè l'obra havia de ser capaç d'evacuar l'aigua de les futures riuades. L'alcalde Grau va proposar que el tema es tractara en una reunió de contribuents i propietaris per tal d'establir el finançament de les obres:

A propuesta del Sr. alcalde se acuerda por unanimidad que para tratar de la construcción del camino vecinal de Canals a la carretera de Játiva con un puente sobre el río Cáñoles, se convoque a una reunión de contribuyentes y propietarios, que tendrá lugar en esta Casa Consistorial el día tres del próximo mes de julio y hora de las once de la noche.

También a propuesta del Sr. alcalde se acuerda por unanimidad solicitar del Ilmo. Sr. comisario de la Junta Interministerial del paro obrero, un subvención de doscientas mil pesetas con destino a la construcción de un puente sobre el río Cáñoles, según proyecto redactado por el Sr. ingeniero director de vías y obras de la Excma. Diputación provincial.^{^[18]}

Les obres estaven pressupostades en més de mig milió de pessetes de l'època -una fortuna- i l'Ajuntament havia d'aconseguir recursos econòmics per fer front al 40% de la xifra, que era el que li corresponia sufragar. A més de les intervencions de l'alcalde en la reunió, cal destacar les del senyor Ferri i les del senyor Joaquim Penadés. Aquest darrer va proposar de gravar les propietats de la partida que més es beneficiava amb la construcció del pont, però que com al cap davall, la resta del poble també se'n beneficiaria, que tot el veïnat hi contribuira:

La alcaldía da cuenta de que habiéndose anunciado por la Excma. Diputación provincial de Valencia la subasta para la construcción del camino vecinal de Canals al de Canals a carretera de Játiva al puerto de la Ollería, con un puente sobre el río Cáñoles por el tipo a la baja de 528.720'77 pts. y teniendo que aprobar este municipio el cuarenta por ciento del importe del remate, procede que se estudie el medio de allegar [recursos?] para cubrir dicha aportación, con arreglo a las normas contenidas en el escrito de esta alcaldía, aprobadas por el Ayuntamiento en sesión del 15 de junio último.

El Sr. Ferri expone que la aportación municipal para la construcción de la obra a que se refiere la presidencia, es de opinión se cubra con el sobrante del presupuesto extraordinario de viviendas para maestros y con las noventa mil pesetas concedidas a este Ayuntamiento por la Junta Interministerial del paro y el resto, si no se puede conseguir la subvención que hay solicitada, al citado organismo, que se cubra con contribuciones especiales impuestas a la partida directamente beneficiada con la obra.

Interviene la presidencia para manifestar que la aportación del Ayuntamiento para la construcción de esta obra debe cubrirse íntegramente con las contribuciones especiales que establece el artículo 22 del Decreto de 25 de enero de 1946 sobre Ordenación Provisional de Haciendas Locales en sus apartados a. y b., por cuanto la subvención de noventa mil pesetas concedida por la Junta Interministerial del paro, se halla destinada por orden de la misma, a la construcción de un matadero municipal, y del sobrante del presupuesto extraordinario de viviendas para maestros, no se puede disponer por no haberse realizado todavía todos los ingresos afectos al mismo ni haberse practicado su liquidación.

El Sr. Penadés (D. Joaquín) manifiesta su conformidad con lo expuesto por la presidencia basándose en los mismos argumentos y propone que a pesar de ser uno de los propietarios de la partida más directamente beneficiada por la obra, que sea esta partida más gravada que el resto del término municipal, pero que como en definitiva todo el vecindario ha de participar de los beneficios de la misma, que a su juicio son muy considerables, sean todos los vecinos los que contribuyan para su ejecución [...]^{^[19]}

Finalment van optar per establir contribucions especials, ja que la realització de les obres incrementava el valor de les terres afectades i també se'n beneficiarien els veïns de la vila. La corporació hagué d'establir un projecte de pressupost extraordinari per fer front als pagaments que li pertocaven i va demanar una subvenció a la Junta Interministerial de l'Atur Obrer:

Seguidamente se procede a la continuación del debate entablado en la sesión anterior de este Ayuntamiento celebrada su fecha treinta de agosto último pasado sobre el medio de cubrir la aportación municipal [...]

Resultando: Que en sesión celebrada por este Ayuntamiento en fecha veinte de mayo de mil novecientos cuarenta y nueve, a la que asistieron, como alcalde presidente Don Rafael Grau Penadés y como concejales: Don Joaquín Penadés Juan, Don Ramón Penadés Fuentes, Don Salvador Ferri Vila, Don José Mollá Sancho, Don Vicente Arnau Real, Don Modesto Dauder Camarasa y Don José Pínter Martínez, todos los cuales firman la correspondiente acta, se tomó el siguiente acuerdo:

"Por el Sr. Alcalde se expone la necesidad de construir un puente con ayuda de la Excma. Diputación provincial que una a la población con las partidas del Pla Nou y Pla Bell [sic], por la Riva San Antonio, acordándose su construcción y que para poder aportar el Ayuntamiento su parte correspondiente se haga a su debido tiempo un reparto por hanegada y parte proporcional".

Resultando: Que en ejecución de dicho acuerdo se solicitó de la Excma. Diputación provincial la formación del oportuno proyecto, el cual fue aprobado por dicho organismo provincial, abonando en concepto de subvención el 60 por 100 de su importe y el Ayuntamiento el 40 por 100 restante.

Resultando: Que como consecuencia de gestiones practicadas por la alcaldía, se redujo el depósito de la aportación municipal a treinta mil pesetas, como trámite previo al anuncio de subasta de las obras por la Excma. Diputación provincial, cantidad que fue anticipada al Ayuntamiento por el gestor administrativo [...]

Resultando: Que en virtud de acuerdo de este Ayuntamiento de treinta de junio pasado, se celebró una reunión de treinta y siete contribuyentes y propietarios de las partidas afectadas por la obra que se trata de realizar, en fecha tres de julio del corriente año, con asistencia del Sr. alcalde y concejales Don Joaquín Penadés Juan; Don Ramón Penadés Fuentes; Don Modesto Dauder Camarasa; Don José Pínter Martínez; Don José Mollá Sancho; Don Hermenegildo [Sanz?] García; y Don Vicente Real Arnau, cuya acta queda archivada en esta Alcaldía y en la que se acordó por unanimidad:

"1º Que se construya la obra por la Excma. Diputación provincial aportando el municipio de Canals el 40 por 100 de su remate, aportación que debe ser cubierta por el sistema de imposición de contribuciones especiales por aumento de valor de las tierras afectadas por dicha obra y por los beneficios que la misma ha de reportar al vecindario en general. 2º Que se nombre una comisión de propietarios compuesta por los señores siguientes: Don Francisco Arnau Vallés; Don Pascual Sanz Garrido; Don Joaquín Ramón Ferrer; Don Vicente Pérez Daroca; Don Vicente Arnau Pérez; Don Blas Cardona Daroca; y Don Olegario Sancho Ferrero. Esta comisión, de acuerdo con el Ayuntamiento, estudiará las bases de imposición de las contribuciones especiales y realizará cuantos trabajos sean necesarios para la fijación de cuotas dentro de las normas que establece el Decreto de Ordenación Provisional de Haciendas Locales de 25 de enero de 1946 y de la más estricta justicia."

Resultando: Que en sesión de 30 de junio último el Ayuntamiento acordó solicitar del Ilmo. Sr. comisario de la Junta Interministerial del Paro obrero una subvención de doscientas mil pesetas con destino a la obra que mencionamos; solicitud que oportunamente fue cursada y que según referencias verbales obtenidas por el alcalde ha sido informada favorablemente por la Junta provincial del Paro.

El Ayuntamiento, de conformidad con lo actuado hasta la fecha, acuerda por unanimidad:

1º Que se proceda a la formación de un presupuesto extraordinario para cubrir el 40 por 100 del presupuesto de construcción del camino vecinal de Canals al de Canals a la carretera de Játiva al puerto de Ollería con un puente sobre el río Cáñoles, utilizando el medio de imposiciones especiales que autoriza el Decreto de Ordenación Provisional de Haciendas Locales de 25 de enero de 1946 en el artº 22 apartados a) y b).

2º Que no obstante, se realicen por la Alcaldía cuantas gestiones sean precisas para que se conceda la subvención que se tiene solicitada a la Junta Interministerial del Paro obrero; subvención que en caso de ser concedida vendría a reducir la consignación fijada para ser cubierta por el sistema de imposición de contribuciones especiales.

3º Hacer suyos los acuerdos tomados en la reunión de contribuyentes y propietarios celebrada en fecha tres de julio pasado, de los cuales se ha hecho mención.^{^[20]}

Un decret de la Presidència de la Diputació de 16 de setembre de 1950 adjudicava la subhasta de les obres del camí veïnal i el pont al contractista Rafael Gea Calatayud per la quantitat de 438.838'24 pessetes, segons el projecte redactat per l'enginyer Rafael Dicenta de Vera que havia aprovat la Diputació en la sessió del 28 de març de 1950. Però el 5 d'octubre l'Ajuntament sol·licitava el canvi d'emplaçament del pont. El 28 de novembre la Diputació va acceptar aquesta modificació amb la condició que la corporació local havia de córrer amb el 70% de l'excés de pressupost que comportava construir el pont riu avall. Arribats a l'acord el 16 de gener de 1951, s'aprovà el replantejament del projecte per part de la Diputació en sessió del 23 de febrer de 1951 i començaren tot seguit les obres.^{^[21]} L'autor de la reforma del projecte fou l'enginyer Vicent Delgado de Molina Julià, amb el vist-i-plau de l'enginyer-director Rafael Dicenta. Les obres es dugueren a bon ritme malgrat que estigueren sotmeses a les disponibilitats de ciment. Encara es feien sentir les caresties de la postguerra quant a matèries primes i recursos tecnològics.

El projecte inicial redactat per l'enginyer-director Rafael Dicenta el 31 d'agost de 1949 era construir el pont un poc més amunt del Molí de la Riba, de manera que aprofitaven que en aquell indret el llit del riu era més estret i s'estalviaven materials. Aquella ubicació comportava tanmateix una revolta molt forta en el camí per tal d'encarar-lo a la plaça de la Presó. Per això l'Ajuntament preferia tenir el pont una mica més avall del Molí de la Riba, de forma que la revolta no quedava tan pronunciada i a més, en construir el nou escorxador municipal, l'any 1953 decidí d'enderrocar l'antiga església gòtica que feien servir d'escorxador. D'aquesta manera s'eixamplava l'entrada a la plaça de la Presó per facilitar l'accés a la vila. El Molí de la Riba tenia dues moles^{^[22]} i ha desaparegut. Sols resta vora el pont un fragment de mur amb una finestra, tot voltat pel fem que aboquen a la riba.

El projecte definitiu de bastir el pont vint-i-set metres aigües avall va fer precís allargar els murs del pont i a més es van fer unes millores per tal de donar-li a l'acabat el caràcter més urbà que demanava la nova ubicació. Així, es decidí de fer la barana de rajola roja, posar escuts, unes tanques de filferro i il·luminar-lo amb fanals. La barana que s'havia previst inicialment era de formigó, com les que encara es poden veure en ponts de carretera al mig del camp. També es van afegir tallamars en dos dels pilars, cosa que es feia imprescindible per causa de la gran erosió que causarien les avingudes d'aquest riu. Totes aquestes qüestions incrementaren el pressupost inicial que ara arribava a un total de 731.594'98 pessetes. Després de fer comptes, l'Ajuntament de Canals va pagar 266.732'50 pessetes i la Diputació de València 340.491'34.^{^[23]} La Comissió d'Obres Públiques i Atur Obrer en sessió de 21 de maig de 1955 va acordar una subvenció de 37.790'69 pessetes. La liquidació del pagament de les obres s'acordà en la sessió de la Diputació del dia 27 de maig de 1955.^{^[24]} A tall d'anècdota direm que per a fer la barana van comprar cinc-centes rajoles a dues pessetes/unitat. Les tanques metàl·liques es van pintar en roig i alumini per harmonitzar amb la tonalitat de l'ampit i senyalitzar el perill de caiguda.

Una vegada construït el pont es va decidir fer la inauguració oficial el 18 de juliol de 1952 i realitzar les gestions necessàries per a que vingueren el president de la Diputació i el governador civil:

Seguidamente y teniendo en cuenta que se halla terminada la obra del puente sobre el río Cáñoles construido por la Excma. Diputación Provincial con aportación municipal del cuarenta por ciento del proyecto primitivo y del setenta por ciento del proyecto reformado, así como para rendir el debido tributo a la fecha del 18 de julio en el año actual, el Ayuntamiento acuerda por unanimidad señalar la citada fecha para la inauguración oficial de la obra de referencia, y que se realicen las gestiones precisas para lograr la asistencia a dicho acto del Excmo. Sr. Gobernador Civil de la Provincia, Ilmo. Sr. Presidente de la Excma. Diputación Provincial y demás autoridades provinciales que hayan tenido intervención en la ejecución de la obra de que se trata, encargando a la Comisión de Fiestas y Recepciones de la organización del acto.^{^[25]}

També es va prendre l'acord d'expressar l'agraïment a la Diputació i al seu president per la consecució d'aquesta obra pública: "amb un magnífic pont sobre el riu Canyoles, que tants beneficis ha de reportar a aquesta població".

Tanmateix, segons la memòria que hem fotocopiat en l'Arxiu de la Diputació, les obres no es van rebre oficialment fins el 16 de desembre de 1954, data en la qual es va redactar l'acta de recepció provisional que fou aprovada per Presidència el 15 de gener de 1955.^{^[26]} Açò ens fa pensar que primer es va construir el pont i després els dos trams de carretera.^{^[27]} Cal tenir en compte que a més es van fer quatre sifons, els passos salva-cunetes, desviar una sèquia i cobrir-la amb volta de formigó i instal·lar quatre senyals de designació de ruta, quatre d'orientació i tres d'encreuament.

Ara que ja coneixem les peripècies de la construcció d'aquest pont tan desitjat i tan esperat, podem visitar-lo tranquil·lament fent un passeig fins la riba. En arribar ens saluden els tres arbres del desaparegut escorxador, enormes i amables, fent companyia perenne al pont, amb el port de l'Olleria al fons. On comença l'ampit del pont trobem de seguida l'escut de la Diputació de València i el de la seua Secció de Vies i Obres. El de la Diputació es sembla al de la Generalitat, però el drac mira a l'esquerra. El de Vies i Obres té un pont llorejat amb una àncora a l'ull. En el primer pilar de la barana dreta hi ha una làpida trencada amb la data de la inauguració oficial:

Els fanals que il·luminen el pont sobre els pilars de l'ampit són actuals i n'hi ha tres a cada banda. En total sis. Quan van inaugurar el pont en tenia sis a cada banda. En total dotze. El pas del pont estava millor il·luminat en els anys cinquanta que ara. El tauler del pont està cobert pel mateix asfalt de quitrà que la carretera. En acabar de travessar-lo veurem que en l'altre extrem només s'hi conserva l'escut de Vies i Obres i ha desaparegut el de la Diputació.

Un poc més avant, a mà esquerra, trobarem l'antic camí que davalla al Canyoles. Arribats en el llit del riu, mirant aigües amunt, si és al matí tindrem el sol d'esquenes. La concepció estètica del pont és molt tradicional i en els anys 1949-1952 hauria de considerar-se un model antiquat i de trets excessivament arquitectònics per haver estat dissenyat per un enginyer. Però no ens enganyem, no és que l'enginyer tingués una visió conservadora per a solucionar el pont de Canals. La societat de la postguerra patia escassetat d'acer i d'altres matèries primes com un material avui tan econòmic i accessible com el ciment. La situació obligava en molts casos a recórrer a tipologies de ponts desfasats però de construcció senzilla. Les destrosses de la guerra havien provocat un gran pas arrere en molts aspectes materials i tècnics:

La escasez de acero en España y su carestía tras la guerra obligaron a recurrir a esta tipología, que se iba desterrando en otros países por otras menos complicadas de construir y que requerían menos habilidad artesana, menos tiempo y menos mano de obra especializada.^{^[28]}

Quasibé podríem dir que el pont de Canals és una construcció de meitat del segle XX amb concepció molt tradicional, inspirada en els antics ponts a la romana.^{^[29]} El mateix arcaisme es reproduiria als anys seixanta, segurament per mimetisme, en bastir el pont nou que va substituir al pont de l'Arcada. Almenys en el primer cas van triar el model de pont adequat i que oferia major economia, segons la tecnologia i els recursos disponibles en aquella època:

La utilización del cemento Portland corresponde al siglo XIX y viene a cumplir una vieja aspiración: el descubrimiento de un sucedáneo de la piedra que posea sus ventajas pero no sus inconvenientes. Un material moldeable de aspecto pétreo, cuyo elemento esencial es el cemento hidráulico, así llamado porque fragua o se endurece al contacto con el agua. Los romanos ya lo conocían y empleaban, aunque su técnica se perdió con ellos.^{^[30]}

El formigó emprat en el pont ni tan sisquera és armat. Es tracta d'un pont d'obra de fàbrica, de formigó en massa i maçoneria, amb arcades i estreps, cinc ulls i quatre pilars. El tauler descansa sobre els arcs i els pilars. El pes del propi pont i el pes dinàmic del trànsit que suporta la calçada es transmet obliquament als estreps, als arcs i als pilars, els quals fan arribar les forces de compressió als fonaments, des d'on es dissipen en la roca mare o el terreny circumdant. Els estreps, situats en els extrems del pont, tenen a més la funció de sostenir els terraplens que donen accés a ell. Els àrabs deien que els ponts d'arcs eren construccions que mai no dormien i en efecte, els buits omplits i delimitats per la fàbrica tenen un ritme visual molt dinàmic i lleuger, com si es tractàs d'una estructura orgànica amb vida pròpia i sobre tot, amb un gran valor arquitectònic. En conjunt, el pont de la riba de sant Antoni es de disseny sever i estructures arquitectòniques molt simples.

Per bastir un pont cal primer fer un estudi minuciós del terreny i les característiques geològiques. Per a fer els fonaments d'alguns pilars desviarien el curs de l'aigua temporalment. La qüestió dels fonaments és mai millor dit "fonamental", perquè d'ells dependrà la resistència i la durabilitat del pont davant la immensa força de les grans avingudes de la tardor i la primavera. Una vegada fets els fonaments es van assentar els pilars i els estreps. Recordem que els primers són els suports intermedis i els segons els suports extrems. El formigó està present en els pilars, els estreps, les arcades i els tallamars. En canvi s'hi van fer els murs dels estreps i els carcanyols de les arcades amb maçoneria de morter hidràulic (amb còdols del riu Canyoles). El formigó es preparava a peu d'obra. Es tracta d'una mescla fluïda composta per ciment pòrtland, aigua, arena i pedra o grava. La mescla s'adorm en l'interior de motles de fusta que en retirar-se deixen conformada l'estructura de formigó. Per poder construir les arcades, van fer una bastida de fusta entre els pilars i entre els pilars i els estreps. Sobre aquest bastiment es col·locaven llistons de fusta que feien la funció de motle del ciment líquid (encofrat). Tota l'estructura de fusta es retira quan el ciment ha fraguat. El procés ha deixat petjades en el pont. Acostem-nos davall les arcades i ho veurem. Per comprendre bé què és un pont i quina estructura té no hi ha res com veure'l des de baix, amb la perspectiva exacta de l'escala humana. Només així podem conèixer alguns secrets dels ponts. En l'intradós de les voltes dels arcs, tot just on s'inicia l'arranc, encara podem contemplar una mena de mènsules. Aquestes "estranyes protuberàncies" del pont tenien com a funció sustentar les cintres, aqueixes estructures de fusta que servien de motles per a fer els arcs de formigó. Però si alcem una mica més la vista vers les voltes ens adonarem que en l'intradós dels arcs queden les marques d'aquells llistons de fusta que sostingueren el material quan encara no havia fraguat. D'aquesta manera rememorem la màgia sustentadora del semicercle i l'admiració dels nostres avantpassats del món de l'antiguitat davant els arcs, especialment els arcs dels ponts. Com era possible que aquelles construccions es sostingueren i permeteren el pas al damunt? Per què no queien estrepitosament? És possible que en veure els primers ponts, la gent no acabés de fiar-se de la seguretat i els travessaren ràpidament i no passaren per davall, per si de cas.

Dels quatre pilars que té el pont, només els centrals tenen tallamars. Els "tallamars" són obres de fàbrica de forma corbada o angular que defenen els pilars d'un pont i permeten desviar l'aigua a cada costat. Els tallamars no estaven contemplats en el projecte inicial i s'afegiren després, amb una certa inclinació per millorar la resistència.

Com passat el pont avall, el riu fa una revolta, les aigües solen anar més arrimades a la banda de la riba més allunyada de la vila, cosa que fa que entren en contacte amb el pilar extrem que no té tallamar i per això està fortament erosionat. L'estat de deteriorament posa en perill el futur del pont i cal restaurar aquest element fonamental del pont. Malgrat que sempre s'ha cregut que el formigó era un material etern, també necessita de manteniment i més si ha de resistir la destructora força de les avingudes del Canyoles. Una altra qüestió que pot perjudicar els fonaments del pont és l'extracció de còdols i grava que s'està fent en les immediacions, especialment aigües amunt. El fet de buidar el pedregar del llit del riu, farà que en cas d'una riuada s'hi provoque l'"efecte escaló" que incrementarà la velocitat del corrent i els fonaments i els pilars hauran de suportar més pressió de l'aigua. Seria recomanable delimitar l'extracció de pedra per part de l'excavadora a la zona d'aigües avall del pont.

La riba de Sant Antoni és un indret entranyable per als canalers perquè en aquesta vora del riu va nàixer la vila primitiva i prop s'assenta el barri del Secanet, amb els carrers més antics de Canals. L'església antiga dedicada al patró del poble, Sant Antoni Abat, va donar també nom a la riba, la qual prenia el nom del sant patró: l'església de St. Antoni, el portal de St. Antoni i la riba... de St. Antoni. Per això en aquest estudi monogràfic hem volgut batejar el pont amb el nom del patró, tot i sabent que gairebé ningú no li dóna aquest nom. I és que el pont de la riba de St. Antoni forma part del nostre paisatge quotidià. Podem afirmar sense por a exagerar que durant tots aquests anys d'existència s'ha convertit en un dels monuments emblemàtics de Canals, com si fos un arc de triomf útil que acurta la distància sobre el buit. No és un monument antic, però com si ho fóra, tan s'hi val. El pont està a la riba com a testimoni del progrés de mig segle apunt d'acabar. Encara no ha fet els cinquanta anys i ja se'ns ha quedat estret per a les necessitats del trànsit actual. Hi ha el projecte d'eixamplar el tauler i serà bo que així siga, però sense desfigurar-lo i sense llevar-li les característiques que el configuren com una obra pública pròpia de la meitat del segle XX. Que les noves baranes es facen d'obra de rajola com les que ara té. I que es conserven els escuts, la làpida i els fanals. El pont eixamplat i restaurat de ben segur ens servirà agraït cinquanta anys més i cent si cal i el cuiden els que vindran darrere de nosaltres.

Antigament existia el costum d'erigir capelles en els ponts per a que els vianants feren ofrenes. Encara ho podem veure en alguns ponts antics de la ciutat de València. Es podria aprofitar la necessitat d'ampliar el pont de Canals per tal d'incloure una capelleta al bell mig del pont, mes que fos de ceràmica. D'aquesta manera es deixaria constància de la data de les obres d'ampliació i alhora s'honoraria al patró del poble, patró de la riba i patró del pont.

El segle XIX ens va portar el pont de ferro de l'Arcada. El segle XX el de Sant Antoni i el pont nou que va substituir el de l'Arcada. El segle XXI potser ens portarà el tercer pont de Canals, riu avall, en la riba de Sagres. En un futur els carrers de Canals i Aiacor s'enjuntaran i llavors farà falta un pont que connecte les dues ribes del riu, perquè és massa volta baixar per la Torre dels Frares al pont d'Annauir o pujar al pont nou. Però açò que ara sembla història-ficció, serà una altra història, la història d'un altre pont...

^{^[1]}Quan els trobem en valls amples o profundes i sobre tot, quan formen par d'autovies i autopistes, també s'anomenen "viaductes".

^{^[2]}CEBRIAN I MOLINA, Josep Lluís: "La riba de sant Antoni". Crònica. Col·legi Sant Antoni Abat. Núm. 4. Canals 1996. P. 28.

^{^[3]}CEBRIAN I MOLINA, Josep Lluís: "L'ermita dels sants de la Pedra Abdó i Senén". L'Alcúdia de Crespins, festes majors 1992. P. 36-48.

^{^[4]}CEBRIAN I MOLINA, Josep Lluís: "El pont de l'Arcada". Canals, festes 1993. P. 75-95

Sobre ponts tenim a més un treball inèdit "El pont del Rei sobre el Xúquer", que fou premi d'assaig "Vicent Jacinto i Pérez" dels XXII Premis Literaris d'Alberic, Sant Joan 1994. Es tracta del pont de pedra inacabat que hi ha vora l'autovia de València, davant del restaurant "El racó del Xúquer", en terme d'Alberic.

^{^[5]}SANCHIS DEUSA, Carme: Els ponts valencians antics. València, Conselleria d' Obres Públiques, Urbanisme i Transport, 1993. 168 p.

^{^[6]}Aquest hipotètic "portal dels Sants" estaria potser en les immediacions de l'antic Col·legi Cervantes, abans d'arribar a la intersecció del carrer d'Ausiàs March. Pensem que és possible que fos així perquè hi ha un estrany carreró en forma de colze que només té sentit urbanístic si quedava dins la vila arrimat al portal. A més, és precís que hi hagués una eixida directa al camí d'Aiacor, sobre el qual fou edificant-se el carrer dels Sants i pel temps, com el creixement urbanístic de Canals anava en direcció a Aiacor, seria potser el primer portal que van enderrocar. L'existència d'un quart portal equilibraria la distribució dels accesos a la vila. Però repetim que es tracta d'una mera hipòtesi de treball, sense cap base documental ni històrica.

^{^[7]}A.D.V. E. 14, 50, 1233.

^{^[8]}A.D.V. E. 14, 50, 1233.

El document està legitimat amb el segell de l'alcaldia: ALCALDÍA CONSTITUCIONAL DE LA VILLA DE CANALS, i conté un escut oval timbrat amb corona tancada, amb les armes de Castella/Lleó i les flors de lis dels Borbons.

^{^[9]}A.D.V. E. 14. 50, 1233.

^{^[10]}Un altre pont proper sobre el riu dels Sants aigües avall és el del carrer de Fra Maties Ferrer, el qual es va construir en obrir-se el carrer, segons acord plenari del dia 25 de setembre de 1948.

^{^[11]}Per fer-se una idea del trastorn que suposava, tenim el cas de Vallada, on fins fa pocs anys es quedaven incomunicats amb les crescudes del riu i els costava pujar pel camí de Bellús i travessar el riu pel pont de Moixent.

^{^[12]}A.D.V. E-12.3 Capsa 259.

^{^[13]}És tajea, amb j, sinònim d'albañal. En valencià clavegueró o cadeny. És una petita obra de fàbrica que travessa per davall d'un camí o carretera, per donar pas a l'aigua d'un costat a l'altre. Un exemple en el riu Canyoles: el clavegueró del camí de la Granja a Xàtiva.

^{^[14]}A.D.V. E-12.3 Capsa 259. 4 de març de 1949.

^{^[15]}El pont de la riba de Sagres apareix dibuixat en el plànol dels regs de Canals en 1718 (A.R.V., Escrivanies de Cambra), que l'Ajuntament obsequià amb el llibre de festes de 1993. Les restes dels fonaments estan més a l'altra vora del riu i no s'han de confondre amb les restes de la conducció de l'Aigua Santa uns metres més avall i en diagonal.

^{^[16]}A.M.C. Llibre d'actes de 1948 a 1952. Sessió del 10 de maig de 1950.

^{^[17]}A.M.C. Llibre d'actes de 1948 a 1952. Sessió del 15 de juny de 1950.

^{^[18]}A.M.C. Llibre d'actes de 1948 a 1952. Sessió del 30 de juny de 1950.

^{^[19]}A.M.C. Llibre d'actes de 1948 a 1952. Sessió del 30 d'agost de 1950.

^{^[20]}A.M.C. Llibre d'actes de 1948 a 1952. Sessió del 10 d'octubre de 1950.

^{^[21]}A.D.V. Expedient d'obres. Memòria. E-12.3, c. 272, exp. 42.

^{^[22]}SIVERA FONT, Sebastián: Apuntes histórico descriptivos de la villa de Canals. P. 35.

^{^[23]}A.D.V. Expedient d'obres. Memòria. E-12.3, c. 272, exp. 42. 30 d'abril de 1953.

^{^[24]}A.D.V. E-12.3, c, 272, exp. 42.

^{^[25]}A.M.C. Llibre d'actes de 1948 a 1952. Sessió del 10 de juliol de 1952.

^{^[26]}A.D.V. Memòria. E-12.3, c. 272, exp. 42. 30 d'abril de 1955.

^{^[27]}Podeu veure fotografies del pont "novet" en els llibres de festes de 1960 i 1961. En el llibre de festes de 1983 n'hi ha una de la riuada de 1982 de Francesc Tormo.

^{^[28]}OTERO, Gloria: "De la utopía a la rutina". MOPU, Revista del Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo. Núm. 345. (Guía de los puentes deEspaña). Madrid, juliol-agost de 1987. P. 180.

^{^[29]}Prova d'açò és que aigües avall, entre Xàtiva i la Llosa de Ranes hi ha un pont anterior que com a obra d'enginyeria li va per davant trenta anys. Aquest pont de Xàtiva també fou construït per la Diputació i està sense estudiar, però hem sentit dir que el començaren durant la guerra i potser l'acabarien als primers anys quaranta

^{^[30]}OTERO, Gloria: "De la utopía a la rutina". MOPU, Revista del Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo. Núm. 345. (Guía de los puentes deEspaña). Madrid, juliol-agost de 1987. P. 182.