Canals: aproximació etimològica

Canals: aproximació etimològica

CANALS. Festes Patronals, 1985

ESTUDIS

Canals: aproximació etimològica

Jesús Huguet

Intentar acostar-se a l’etimologia d’un lloc, estu­diar l’orige d’un topònim, és una tasca complicada al­hora que absorbent. Quan apareixen noves circums­tàncies, que propicien unes diferents interpretacions, o tesis, dispars de les tradicionalment admeses, sem­bla com si un repte se’t plantejara i, com si d’un fet personal es tractara, no pares fins que la nova aporta­ció adquireix cos o, almenys, la suficient entitat per tal de servir de contrast de les formulacions usuals.

L’etimologia de Canals, malgrat l’aparent unani­mitat interpretativa que fins i tot s’ha manifestat en l’heràldica municipal, presenta punts discutibles que no propicien el considerar el topònim de la població com una cosa sentenciada i sense necessitat de noves investigacions. És un capítol obert del qual resta, encara, molt que examinar i que, probablement, pot aportar alguna sorpresa a les especulacions que fins ara s’han bastit.

El primer que cal dir, al voltant del nostre topò­nim, és que, tal com a les altres branques de les cièn­cies històriques, les simplificades, i de vegades sim­plistes, interpretacions del romanticisme del segle XIX hi ha que considerar-les, sovint, com especulacions sense fonamentació científica, senzillament, o al­menys admetre la relativitat de la validesa de les seues interpretacions. Vull fer aquesta acotació perquè, massa vegades, eixes especulacions han estat en la base de posteriors tesis; la qual cosa fa que sobre pilars inconsistents s’hagen alçat teories falsejades. Com exemple del que estic dient, caldria retreure la insòlita afirmació que D. Carlos Sarthou Carreres ens presenta a la seua «Geografía del Reino», a l’assenya­lar que Alberic també es deia Arbolric o Arbreric. Afirmació que fa per tal d’acostar la fonètica a la creença romàntica, que relacionava aquest poble ribe­renc amb la morera (l’arbre ric) que hi figura a l’escut municipal de la població (també per influència de la interpretació romàntica). Però el nom d’Alberic (cla­rament musulmà) està datat històricament abans de l’aparició comercial (abans de qualsevol relació arbre ric = morera) d’eixe arbre a la Ribera del Xúquer. O siga que s’ha forçat des de l’heràldica fins la fonètica .per tal d’adequar-se a una interpretació etimològica (romàntica) clarament falsejada d’orige.

Eixes interpretacions romàntiques, en ocasions, podran estar pròximes a una tesi més encertada, però, en qualsevol cas, sempre caldrà avaluar-les en funció de les fonamentacions científiques realitzades i no per la capacitat de fantasia de qui les ha formulat (que desgraciadament és la raó més freqüentada en les especulacions romàntiques).

I he remarcat aquest fet de la interpretació ro­màntica, perqué la major quantitat de comentaris eti­mològics, dels quals ens servim en el cas de Canals, provenen d’aquesta etapa cultural. Quantitat que es comprén, com en altres pobles, tot i que el romanticis­me, a pesar de la seua idealització de la història, ha estat el gran moviment redescobridor del passat de les comunitats històriques. Concretament, en el nostre cas, ens trobem amb aquestes cites que en parlén de l’etimologia canalenca:

«El nombre de Canals le viene a est e pue­blo de sus muchos canales de riego. Antes de existir la población, era esta tierra una partida del término de J átiva, llamada Els Canals, y en su conformidad decían los seta­benses, al venir o volver de esta partida, ir o volver dels Canals, pasando luego este nom­bre de partida a denominar el pueblo, que se fundó en el solar de la misma.» (S. Sivera Font: «Apuntes histórico-descriptivos de la Villa de Canals», Valencia, 1907.)

Pareja i Primo, Cavanilles i Madoz ens parlen de l’existència de Canals, de la importància física d’aquesta existència, però sense relació directa amb el nom del poble. Malgrat que la seua insistència en parlar-ne d’aquests sequials puga induir a connectar topònim i accident hidràulic.

Sens dubte, la referència directa de Sivera Font, o les probables relacions en els altres casos, ens pot dur a conclusions no contrastades, i avalats pels noms il. lustres d’aquests autors, malgrat que en ocasions les nostres interpretacions van més enllà del que diuen, prendre sense més les teories, més o menys, expressa­des i considerar-les vàlides sense cap aproximació crí­tica. Òbviament, tal postura seria simplista i discuti­ble (que no vol dir que eixes interpretacions no siguen correctes, però cal analitzar-les per treure conclusions definitives); per això caldrà que continuem la nostra recerca sobre els qui han dit alguna cosa sobre l’eti­mologia del nostre poble. I, d’entrada, ens trobem amb l’acotació de M. a Carme Barceló:

«El topònim és anterior a la conquista islàmica. La pluralització podria haver-se donat en temps de la conquista cristiana en romanç.» (C. Barceló Torres: «Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i cas­tells», Xàtiva, 1982.)

L’afirmació de Carme Barceló ens fa pensar que no és tan senzill interrelacionar un nom i una realitat geogràfica sense més.

Quan es produeix la conquista de les terres valen­cianes per part de Jaume I, Canals ja era una entitat de població considerable, no poble encara però sí uni­versitat (pensem que el nostre rei bescanvia la nostra població pels castells  llocs d’Ain i Veo; per cert, Si­vera Font confundeix la situació geogràfica d’aquests indrets en situar-los a l’actual província de Terol, quan són viles de Castelló de la Plana, concretament situades a la Serra d’Espadà), i la nostra població ja tenia la denominació actual; el que ens fa suposar que els propis musulmans li deien ja al poble CANALS. Aquest és un punt a tenir molt present: els musulmans denominaven aquesta zona amb el nom que nosaltres li diem, per tant la relació nom del poble = corrent d’aigua dista de ser objectiva en un període ben llarg de la nostra història. Si els musulmans hagueren vol­gut donar nom a la realitat geogràfica de l’existència d’uns rierols, segurament, no dirien Canals sinó Se­quials o alguna altra formulació aràbiga, però vegem que no, que Canals és un nom que de la dominació musulmana passa a la cristiana sense alteració; per tant, sense que la probable referència toponímica s’al­terés, sense que el canvi de llengua de la cultura domi­nant afectara el contingut denominat.

Una altra causa que ens fa dubtar o, almenys, no admetre cegament la tesi tradicional, és el problema de l’ús de l’article determinat. Tots aquells que han relacionat el nom del poble amb l’existència de se­quials han usat incorrectament l’articulació del nom. Canal, en la nostra llengua és femení, mentre en caste­llà masculí. Nosaltres diem «la» canal, i els castellans «el» canal. Probablement per influència castellana Ua és simptomàtica la tendència, en els autors que defen­sen la formulació tradicional, l’abús en usar i dir-ne Canal es en lloc de Canals), els autors citats ens parlen d’Els Canals o Canals, en lloc de parlar de Les Canals, que seria en qualsevol cas la formulació correcta. Pot semblar poc important aquesta consideració al voltant de l’article, però en etimologia res no és des­preciable, i molt menys quan podem veure que tota la toponímia existent en la nostra llengua que té el mot Canal o derivats fa un ús correctíssim de l’article; eixe és el cas de:

– La Canal, barri de Sueca.

– La Canal, a Xixona.

– Sa Canal, a Eivissa «<sa» és la formulació de l’article «la» en els parlars baleàrics).

– V all de la Canal, entre les foies de Xixona i Alcoi.

– La Canal d’ Alcoy .

– La Canal de Berdún.

– La Canalosa, al poble alacantí de Fondó de les Neus.

– Les Canals, a Lleida. – Serra de les Canals.

Fins i tot, llocs avui de parla castellana però d’in­fluència valenciana (bé perquè el valencià fou en temps la seua llengua, bé perquè la toponímia està va­lencianitzada) fan l’article correctament, per exemple, la Canal de Navarrés.

Només aquells llocs que responen a senyorius, do­minacions d’un senyor, de cognom Canals (aquest és un cognom datat per tot arreu del nostre domini lin­güístic i probablement de procedència germànica) no usen l’article; p. ex., Castell de Canals (per pertànyer a un senyor dit Canals, que no per l’equivalència ca­nals = rierols).

Personalment em sembla que els panegiristes de l’equivalència Canals = sequial han fet un camí estrany. S’han trobat amb un nom que en valencià (i el seu homònim castellà) també tenia valor semàntic d’accident geogràfic, concretament de corrent d’aigua, i, sense dubtar-ho, han aplegat a la conclusió, tot i que la geografia de la zona propiciava eixa possible interpretació, que l’etimologia del poble estava clara­ment relacionada amb els rierols; però sense parar esment en la formulació gramatical o en unes altres probables teories. O siga, amb altres paraules: Canals (Canales, en castellà, ja que la influència de la caste­llanització és evident en els qui teoritzen a favor d’aquesta tesi) vol dir corrent d’aigua, com ací hi han corrents d’aigua és vàlida la suposició, sense adonar­se’n que ací als corrents d’aigua no les diem única­ment Canals sinó Les Canals.

Però encara diria més, ací a eixos corrents d’aigua, ni Les Canals solem dir (canal el reservem normalment per a denominar l’ ac­cident orogràfic que fQrma una plana llarga i estreta entre dues serralades), sinó Sequials. Segurament, en­cara avui, ningú dels nostres homes de camp (els qui d’alguna forma millor conserven el vocabulari agríco­la i camperol) en parlen de canals, les canals, sinó de séquies, les séquies, o de sequials, els sequials. No sóc el primer en adonar-me del fet, un iHustre i mala­guanyat fill de Canals, Enric Navarro Brú, ja en par­lava de la contradicció de voler relacionar Canals amb corrent d’aigua, quan en el llenguatge nostrat la for­mulació usual és la de sequial.

Si fem un passeig, encara precipitat i no exempt de lleugeresa, de la nostra nomenclatura històrica ens trobarem que al voltant de Canals, directa o indirecta­ment relacionades amb el poble, tenim unes formula­cions que ens aproparien al que abans diem de llocs sense articulació. Torreta de Canals, Baronia de Ca­nais… no contenen article (recordem, com abans Cas­tell de Canals a Catalunya, o Sant Martí de Canals, i encara el Baró de Canals, títol que posseïa el prior del Convent de Sant Cugat del Vallés i que no tenia res a veure amb la nostra Baronia), i la inexistència d’article ens retrau la possibilitat de què el nostre Canals no tinga ninguna referència hidrogràfica sinó, més bé, faça referència a un cognom de propietari, evidentment anterior a la conquista cristiana i musul­mana, que s’haja manté s al llarg de les diverses colo­nitzacions culturals.

Per no fer més llarga aquesta col.laboració, ja que no pretén bastir una tesi sinó presentar un probable punt de discussió, caldria dir que tradicionalment el nostre topònim ha estat relacionat amb l’existència del riu, però que eixa interpretació necessita més pro­fundització o, almenys, aclarir els nombrosos punts obscurs (falta d’article i quan s’usa se fa incorrecta­ment; no relació de la significació amb la denomina­ció en temps aràbigs que són els primers on trobem el topònim; no utilització del mot per definir, normal­ment, eixe accident geogràfic…). I si algun estudiós de Canals vol treballar sobre aquest punt, no podrà descartar la possibilitat de què el nostre poble deva el seu nom al cognom d’un probable e hipotètic senyor germànic, o d’influència germànica, que en període anterior a la conquista musulmana tinguera ací els seus béns. Enric Navarro Brú no anava desencaminat quan no veia relació entre el col.loquial sequial i la toponimització Canals, potser eixa fóra una última batalla guanyada pel bé de la cultura del seu poble.

CANALS. Festes Patronals, 1985

ESTUDIS

Canals: aproximació etimològica

Jesús Huguet

Subscribe
Notify of
guest

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x