CANALS ALS VIATGES I ALS ESCRITS DE CAVANILLES

Els anys 1795 i 1797, la Imprenta Reial de Madrid edità, entre altres, els dos toms de les Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, escrits per Antoni Josep Cavanilles, un gran científic valencià renovador de la ciència espanyola a finals de l’Antic Règim. Dos-cents anys després, el llibre -resultat d’una apasionant experiència viatgera pel Regne de València d’un botànic prestigiat a Europa- constitueix un text clàssic sobre els valencians i el seu territori. En efecte, les Observaciones -una obra sovint reeditada i molt citada- descriuen els pobles valencians a finals del segle XVIII, amb els respectius estats de població i produccions agràries i manufactureres, agrupats en rodalies o unitats territorials definides amb criteris naturals, jurisdiccionals o econòmics. A més, Cavanilles confeccionà un valuós Mapa general del Reyno de Valencia que millorava els productes cartogràfics coetanis.
Naturalment, Canals figura de forma extensa a les Observaciones del Reyno de Valencia. M’agradaria contextualitzar l’esplèndida descripció de Canals atenent també a la trajectòria vital de Cavanilles i a les vivències de l’autor al seu pas per Canals.

Cavanilles, botànic de la Il•lustració.

(1)+Antonio+Joseph+Cavanilles_01[1]Antoni Josep Cavanilles -nascut a la ciutat de València i batejat a la parròquia de Sant Martí el gener del 1745- estudià filosofia i teologia a la Universitat de València. Durant els anys de formació universitària, establí bones relacions amb companys i professors que marcarien futures iniciatives. Poc després oposità a càtedra de Física i Matemàtiques però no ho superà. Aquesta frustació professional motivà l’eixida de Cavanilles cap a Madrid, passant per Oviedo on fou ordenat prevere. En arribar a la Cort (1773), s’incorporà a l’influent grup valencià de pressió, aglutinat per Pérez Bayer, integrat per Bertran, Tormo, Blasco, Muñoz, etc.

Després d’una breu estada a Múrcia, Cavanilles fou contractat de preceptor dels fills del Duc de l’Infantado a Madrid. Als pocs mesos, el duc era nomenat ambaixador a París i tota la família -incloent-hi Cavanilles- es traslladà a la gran metròpoli. L’agost del 1777, el clergue valencià arribà al gran focus de les idees il•lustrades, de les tertúlies i gabinets d’història natural, a la ciutat de les llums, de les acadèmies i de l’enciclopèdia. Ben prompte, Cavanilles s’incorporà als ambients científics parisencs, decantant-se cap a la botànica. En la fase inicial dels estudis botànics, Cavanilles -a més de la disciplina d’un autodidacta- comptà amb l’ajut dels Jussieu i altres botànics del Jardin du Roi.
El 1785 -Cavanilles tenia ja 40 anys- inicià la publicació de les deu Dissertatio botanica, una monografia dedicada a les Monadelphiae de Linné. L’autor -d’una sòlida formació filosòfica i matemàtica- pretenia mostrar l’ordre i exactitud de la ciència dels vagetals. Aprofità els herbaris del Jardin du Roi, plantes enviades des d’Espanya i les recol•lectades per ell mateix. Aquesta sèrie de les dissertatio -un èxit científic de l’autor pel notori reconeixement de l’Acadèmia de Ciències de París- estava finalitzada el 1790.

Mentrestant, continuava al servici de la casa del duc de l’Infantado, a París. Era un asidu lector de l’Enciclopèdia i manté una àmplia correspondència amb il•lustrats espanyols. També conegué molts dels il•lustrats espanyols de pas per París (Aranda, Castelló, Betancourt, Viera, etc.). El 1784 -d’ordre del Rei- publicà un llibre en defensa de la ciència espanyola davant dels atacs d’alguns enciclopedistes francesos. Cavanilles era un exponent del científic europeu de la Il•lustració.
El reconeixement científic dels cercles botànics europeus feia creure a Cavanilles que, de retorn a Espanya, esdevindria director del Jardí Botànic de Madrid, en substitució de Gómez Ortega. Les relacions Cavanilles-Gómez Ortega sempre foren conflictives. No debades, representaven estratègies enfrontades amb la comunitat científica internacional.

L’esclat de la Revolució Francesa accelerà el retorn de la casa del duc de l’Infantado a Madrid. Avançat novembre de 1789, Cavanilles ja es trobava a Madrid. Floridablanca va atendre els nou-vinguts i facilità l’edició de les darreres dissertatio. No obstant, no facilità l’accés de Cavanilles a la direcció del Jardí Botànic. Sense desanimar-se, Cavanilles inicià una nova monografia botànica amb el títol de Icones et descriptiones plantarum de sis volums apareguts entre 1791 i 1797. Les Icones -recentment reeditades per la Generalitat Valenciana- consagraren l’autor com a un reconegut geògraf i ecòleg de plantes.

L’assalt de la Bastilla i el decurs dels successos revolucionaris de París tingueren un gran impacte a la Villa i Corte. Floridablanca volia preservar Espanya del contagi revolucionari, impermeabilitzant la frontera i controlant els reduïts grups d’enciclopedistes madrilenys. El pànic de Floridablanca animà la disperssió, lluny de Madrid, d’algun reconegut il•lustrat (com per exemple Jovellanos). En aquest context, cal inscriure l’ordre del rei Carles IV a Cavanilles per recórrer Espanya en viatges d’estudis botànics.

En la primavera de 1791, A.J. Cavanilles es va desplaçar a València, comissionat pel rei, amb l’objectiu de reunir materials botànics destinats a la confecció del segon tom de les Icones. Els recorreguts valencians duraren vint mesos distribuïts en tres campanyes (1791, 1792 i 1793), interromputs per retons hivernals a Madrid. “Creí que podrían ser más útiles mis viajes si á las observaciones botánicas añadía otras sobre el reyno mineral, la geografía y agricultura Por eso al paso que procuraba desempeñar mi misión, iba siempre juntando observaciones y noticias útiles para la historia natural, geográfica y político-económica de España”.

L’experiència viatgera de Cavanilles fou molt densa i intensa. En els itineraris valencians va utilitzar les seues habilitats botàniques i naturalístiques, la sòlida formació enciclopedista de París, les velles relacions d’amistat amb il•lustrats valencians, la capacitat d’enquestes sistemàtiques i una impresionant resistència física al llom de cavalleries. Durant les excursions, anotava en un diari les impressions de cada jornada, dibuixava vistes, inventariava plantes i canteres, anotava les produccions agràries i, fins i tot, efectuà una prospecció arqueològica.

Els anys 1794, 1795 i 1796 -a més de l’edició dels volums de les Icones- Cavanilles preparà els originals dels dos toms de les Observaciones del Reyno de Valencia. Foren anys d’una gran creativitat intel•lectual al gabinet madrileny donant coherència i homogeneitat a la ingent informació recollida durant les excursions pel Regne. Mentrestant, Floridablanca havia deixat pas a Aranda i Godoy dins d’una greu crisi política internacional. Cavanilles sempre mantingué una bona relació amb el poder.
La culminació de les Icones i de les Observaciones del Reyno de Valencia convertiren a Cavanilles en un eminent científic espanyol al servici de la monarquia. Els últims anys del segle XVIII impulsà la creació de l’Acadèmia de Ciències a Madrid i l’aparició dels Anales de Historia Natural, la primera revista científica espanyola homologable a Europa.
Finalment el 1801 Cavanilles fou nomenat director del Reial Jardí Botànic de Madrid, per decisió de Godoy. Era el reconeixement oficial als mèrits científics de l’il•lustrat valencià que desplegà un ampli programa docent i de renovació de l’herbari.
El 10 de maig de 1804 moria Cavanilles quan havia iniciat el Hortus Regius Matritensis. Tenia 59 anys.

Les relacions de Cavanilles amb Canals.

Durant la infantesa, Cavanilles ja va passar per Canals en direcció a Moixent on passà llargues temporades. Sembla que la família de Cavanilles mantenia estretes relacions amb el marqués de la Romana, senyor de Moixent. En efecte, anys després, recordaria que Moixent fou “el teatro de mis primeros años” i “allí merecí la corona de haber ganado á otros en ligereza y fuerza saltando y corriendo a competencia”. En poques paraules, de xiquet ja coneixia els pobles de la Costera.
No obstant, les visites de Cavanilles a Canals sovintejaren els anys 1791, 1792 i 1793. No debades, Canals era lloc de pas entre Madrid i València. El viatger, sens dubte, tingué oportunitats de comparar els “progresos” de la localitat, durant els últims trenta anys, en relació als records de joventut, espcialment en el ram de l’agricultura. El progrés de l’espècie humana era una expressió del bon govern de la monarquia compromesa amb l’ampli ventall de reformes del despotisme il•lustrat.
A més, de visites de pas en direcció a Madrid o cap a València, Cavanilles es detingué alguna jornada a Canals on comptaria amb el suport del rector de la parròquia, d’alguns il•lustrats locals i de famílies benestants. Aquest nucli d’informadors locals explicaren al viatger l’estat de l’agricultura i de les manufactures a Canals, els projectes d’innovació i els plans d’irrigació del Pla Vell. La visita de Cavanilles de la primavera de 1793 estigué monogràficament dedicada a conéixer els problemes vinculats al conreu de l’arrós. En visites anteriors havia recollit informació sobre l’us de la pita, sobre els sistemes de regadiu de les Setenes i els Horts, sobre les explotacions dels secans, etc. Al Diari del viatge, Cavanilles anava anotant impressions i notícies que serien claus per a la redacció final de les Observaciones.

Cavanilles devia conéixer en Madrid a Fray Manuel Climent, “del abito de Montesa, Prior de Alfama y Capellan de Honor de S.M.”. Aquest frare montesià -originari de Canals- degué facilitar les estades de Cavanilles quan passava per Canals. Els Climent -una família benestant al segle XVIII- li oferirien casa i contactes, sempre necessaris per a un viatger científic.
Finalitzats els recorreguts de Cavanilles, Joaquín Climent -nebot de Fray Manuel- envià dos cartes al montesià amb informacions per que les fes arribar a mans del viatger. En la primera -de 19 de maig de 1794- Joaquín Climent remet un croquis dels sistemes de reg i files d’aigua derivats del Rio de los Santos. En carta de 10 d’agost de 1794 el mateix Joaquín Climent retorna un quadre corregit i explicat sobre el nombre de veïns i les produccions (seda, blat, dacsa, vi, oli, garrofes i pomes) corresponents a Cerdà, Torrella, Carbonell, Llanera, Torrent, Rotglà, Corberà, La Granja, Vallés, Aiacor, Anahuir, Alcudieta i Novetlè. A l’axiu de Cavanilles també es troba un croquis de cercles referit a Canals. “Los círculos, cuyo centro es Canals, denotan quartos de hora. El Sr. Ridaura se servirá colocar los lugares antecedentes en el lugar que les corresponda según las distancias en que se hallen de Canals”. El croquis -una vegada revisat- fou remés per Joaquín Climent a Madrid.
En síntesi, Cavanilles -a més de les impressions i notes de viatge- disposà d’assistència local per escriure les pàgines de les Observaciones referides a Canals.

Canals segons les Observacions.

Cavanilles parla de Canals al final del tom I (llibre segon) de les Obseervaciones dins l’epigraf de la Huerta de San Felipe, y valle hasta el Puerto de Almansa. A més del text, l’autor inclogué el conegut gravat del Uso de la pita, y vista del aqueducto de Canals. Faré un breu comentari.
El gravat és una composició pictòrica de dos elements diferents. En efecte, estant al gabinet de Madrid, Cavanilles composà un animat dibuix amb les notes etnogràfiques sobre l’elaboració de la pita recollides al Diari junt a l’aqüeducte recentment construït per donar reg al Pla Vell. Posteriorment aquest dibuix de gabinet fou gravat per Tomás López Enguídanos. El 5 de juny de 1794 Cavanilles pagà al gravador 600 reals de velló per la planxa.
El text de les Observaciones referit a Canals -val la pena llegir-lo- conté diferents qüestions. Podem comentar-ne vàries:

La Costera s’empra referida a una unitat territorial molt restringida, “el poniente de San Felipe”, amb 14 unitats de poblament de les quals Canals és la principal i la més occidental. És un recinte “bien plantado de árboles, y frondoso por las aguas que logra” gràcies a la gestió de les aigües “del rio de San Julian, que se conoce también por el nombre de fuente de los Santos, la más copiosa del Reyno”.

La font o surgència esdevé un element fonamental. El cabal es divideix en 24 parts, assignant-se 4 a Canals, 9 als altres pobles de la Costera i 11 a Xàtiva. Aquestes antigues dotacions s’havien revisat recentment.

Canals -a la part culminant de la Costera- ocupa un indret de tobes ben suggestiu al naturalista. Cavanilles parla de “un suelo parte térreo y parte sólido, compuesto de infinitos tubos calizos muy espesos de tres a seis líneas de diámetro, algunos casi perpendiculares, los más con varias inclinaciones”.

La població de Canals ha tingut un creixement demogràfic espectacular al segle XVIII.

Els antics sistemes medievals de reg permeteixen millores i ampliacions, sense perjudicar els regs jussans. La construccio d’un aqüeducte sobre el riu Cànyoles ha permés ampliar la superfície irrigada a la marge dreta del riu, “pocos años hace erial y pedregoso”. Cavanilles també adverteix la possibilitat d’ampliar el reg de les Setenes amb una reforma del partidor.

El terme de Canals mostra al viatger la típica dicotomia de les hortes i dels secans amb una gran varietat de conreus.

A Canals, la producció de “ollas, cántaros y platos” ocupa molts braços. No obstant, hi ha limitacions tecnològiques i energètiques que caldria remoure per consolidar els progressos de les manufactures. En aquest punt, Cavanilles introdueix una llarga reflexió de política forestal.

Per últim, Cavanilles comenta l’ús de la pita i l’espart, dos recursos manufacturers. No obstant, adverteix dels perills d’esquilmar la terra.

Aquestes idees sintetitzen les observacions de Cavanilles referides a Canals. Entre línies, s’adverteix la sòlida formació parisenca de l’autor, la valuosa informació recollida pels informadors locals i la coherència del programa reformista de la Il•lustració. Les Observaciones del Reyno de Valencia -dos-cents anys després- continuen sorprenent al lector per la solidesa de l’obra, per la magnitud de l’empresa intel•lectual de viatger i per la qualitat del text i de l’edició.

Publicat al llibre de festes de Sant Antoni de l’any 1998

Professor Joan F. Mateu Bellés
Catedràtic de Geografia. Universitat de València

Comenta la noticia

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.