DELS FERRI A FERRYS S.A. (1930-2005).

L’INICI DE LA INDUSTRIA TÈXTIL A CANALS
Tot començà quan uns forasters d’Aielo del Malferit, per motiu de l’aigua del riu del Sants, baixen a Canals interessats per la molineria, son els cosins Ramon Colomer i Jacinto Ferri, que compren el Molí Vell, al principi del segle XX.
Poc temps desprès, un altre foraster, Francisco Simó Duato, aquest de Valencià, no se sap per quins motius concrets, però possiblement per les bones comunicacions, i per trobar-se prop dels centres tèxtils de La Vall d’Albaida i l’anterior de Enguera, es desplaçà a Canals a principi de l’any vint del segle passat. On montà la primera empresa tèxtil, que s’instal•là en el poble.
Mes tard, sobre finals dels anys vint, també del segle passat, baixant cap a Canals, també de Aielo de Malferit, Salvador Ferri, germà de Jacinto Ferri i cosí de Ramon Colomer. La data que hem donat de la baixada de Salvador Ferris es basa em que als principis dels trenta, és quan començà a sonar el seu nom, en el poble.
Així, per allà 1932 fa societat amb Francisco Simó Duato. Societat que desprès es dissoldrà. Establint-se els dos pel seu conter.
Però tot pareix indicar que l’inici dels Ferris en el tèxtil començà pel pare en 1932.
Al separar-se, al llarg dels anys trenta. Hi havia dues fabriques: la fabrica de Ferri en 120 maquines i Simó amb 83 maquines.
Al principi dels quaranta s’afegeix Hijos de Ramon Fuertes. I així el parc de maquinaria de les tres empreses es:
Salvador Ferri; 118 telers de gèneres de punt i 33 màquines de rematar, en total 141 maquina.
Francisco Simó; 61 telers de gènere de punt i 15 màquines de rematar, en total 76 maquines.
Hijos de Ramon Fuerte: 3 telers circular i 2 màquines de rematar, en total 5 maquines.
Com pugem vorer ja des del principi la fabrica de mes capacitat de producció a Canals és la de Salvador Ferri que als anys trenta té una capacitat de producció superior de la de Simó del 33% i en el quaranta, dobla la d’aquesta. L’altra empresa és petita, donat que la crea un mecànic de Salvador Ferri, que s’establís pel seu conter, i que arrela a Canals, doncs fa núpcies a la Sra. Paquita Molla.
Una vegada ja establit els inicis de la industria tèxtil a Canals anem a analitzar el cas concret dels Ferri que és l’objectiu d’aquest treball.

67-CANAL (Copiar)LES EMPRESES DELS FERRI DE 1932 AL 1968
Com hem vist, en l’apartat anterior, el començament del tèxtil dels Ferri l’inicia el pare, Salvador Ferri, al principi de la dècada dels trenta, posteriorment el succeirien els fills; Salvador i Vicent, que per desgracia moririen joves. Així des d’aquestes dates, en ací, es creen varies empreses que van substituint-se les unes a les altres. Totes aquestes empreses son del sector tèxtil i dintre d’aquest sector del gènere de punt:

En 1935 Fills de Salvador Ferri Empresa Tèxtil
En 1943 Salvador Ferri Generós de Punto
En 1953 Fills de Salvador Ferri S.R.C. Géneros de Punto
En 1956 Vicente Ferri Género de Punto y Hilatura
En 1968 Género de Punto Ferrys S.A.

L’estructuració d’aquesta “nissaga” ens fa pensar que en 1953 el pare es retira de la societat i deixa la gestió als fills, Salvador i Vicente. Que entre 1953 i 1956 falta Salvador, i per tant l’empresa des de 1956 va a nom tan sols de Vicente. En 1964 fent el trajecte de València a Canals a l’altura de la Torre Espioca falta Vicente Ferri, en accident de circulació. Quatre anys desprès es crea Ferrys S.A.
No serà pues fins a 1968, que els Ferri monten una societat capitalista, en concret una S.A., i no serà uns dels Ferri qui heu fassa, sinó la persona en que va delegar per a dur la gestió, però d’això, ja en parlarem desprès. Les anteriors empreses eren personalistes, be a nom personal o en raó social, és a dir, simplement a nom de l’amo, o be S.R.C, societats de responsabilitat col•lectiva o comanditaria, amb les quals responien amb tot el seu patrimoni. Això ens fa pensar en dos aspectes un en que tal volta el dimensionat de les empreses dels Ferri no fora tan gran, al llarg dels seixanta, com molta gent pensa, l’altre, que necessitaven no sols el patrimoni de la fabrica sinó a més a més el seu personal per a poder dur el negocien avant. I tot pareix indicar que és així fins al 1968.

L’ENTORN FAMILIAR DELS FERRI
Si m’atreveix a tocar aquest tema és, perquè el considere clau, per a comprendre, l’esdevenir dels Ferri, i del futur de la empresa Ferrys S.A.
Com hem dit els dos germans Ferri, tan Salvador com ha Vicente van morir joves, en l’interval de deu anys, el que van de 1953 a 1964. Ja eren casats i tenien família. Salvador quatre o cinc filles. Vicente set o vuit fills, entre ells crec que dos fills i el resto filles, el primer fill crec que és el quart de la família i el segon del mes xicotets. Vinc a dir açò pel caràcter masclista que ha tingut la societat en general fins ara, que començà a canviar. De fet, sols el fill major i un dels gendres son els que han tingut participació en el que fer diari de la empresa.
Jo a Salvador, no el vaig conèixer, però si a la seua família entre ells sobretot a Silvia, la mes xicoteta, que era de la meua edat. I també me’n recorde de Marina. Ells vivien en una casa de la Plaça de L’Església. Al faltar el seu marit la dono de Salvador va deixar fer al cunyat. I ella es va dedicar a les seues filles, continuant vigent a Canals fins que les filles es van fer majors i allà sobre els principis dels seixanta, va marchar cap a València. Les filles tornaven per alguna estona al poble, principalment Silvia que va ser professora a l’Institut Gramatico Gil de Canals.
A Vicent, si que el conegué, doncs en principi en els anys cinquanta vivien en una casa al costat de la tenda de mon pare, per suposat que no la coneguda de tracte, però si que en queda un poc del seu caràcter i personalitat, era baixest, algo regordet i amb un caràcter bonatxon. Es casa, en la filla d’una funcionaria, que tenia prou ma en els ministeris de Madrid. Al principi dels seixanta es construí un xalet a la Carretera d’Ontinyent, enfront d’on ve a acabar el carrer Sant Antoni. Però a la dona vinguent com venia de Madrid, no va durar molt en Canals, perquè va preferir establir-se a València, on tenia un ambient mes del seu agrado. Algo voria Vicente Ferri en la dona, que nosaltres ens hem adonat desprès, pera que en el testament nomenara gerent de l’empresa i tutor dels fills a una persona de la seua cofinança, anomenat Sagues, mes avant tindrem ocasió de parlar d’ell.
Hem anomenat abans que la sogra tenia ma en els ministeris. I en l’època dels cinquanta, Espanya estava en plena autarquia, que era el regim econòmic d’autosuficiència establit pel Generalíssim. Per tant les importacions estaven autocontiguentades, això en un país on faltava de tot, ens duia a una situació molt favorable per a guanyar diners, sempre que tingueres producte per a vendre. I aquest és el moment clau, dels Ferri, per a fer la seua acumulació de capitals. Un dels productes contigentas era el coto, el que es deia el “cupó del cotó” i Vicente Ferri va aconseguir mitjançant la sogra que gran part del cotó es duguera cap a la seua empresa i poder ser el principal proveïdor de gènere de punt del mercat nacional. Durant el període dels cinquanta-seixanta, Ferri conquereix no sols el mercat nacional, si no a més a més fa l’acumulació de capital suficient per a mecanitzar la fabrica de cara poder a abastir el mercat que cada vegada demana mes.

ferrys22ÈPOCA DORADA DE FERRYS DE 1968 AL 1980
Com hem dit en 1964 falta Vicente Ferri, i anomena com a gerent de la empresa i tutors dels fills a una persona anomenada Sagues. ¿Qui era el Sr.Sagues? al que Vicent Ferri aprecia tant, que no sols l’anomena gerent de la empresa i a més a més tutor dels seus fills, que podrien estar compresos en una edat del quinze cap avall.

El Sr. Sagues era un català en molt de seny, alt, que imposava respecte, i ham dedicació a l’empresa. Elements bàsics per a ferla funcionar en el moment d’expansió en que estava aquesta.
No oblidem que quan Vicent Ferri el deixa l’empresa, ja li avia deixat un mercat, una acumulació de capital, i una estructura semi-fabril, faltava per fer l’estructuració societària i consolidar el que Vicent Ferri avia embastat. Tot açò serà el que farà el Sr. Sagues en els quinze anys que està al front de la fabrica.

En principi en 1968 la transforma en una S.A. (societat anònima) passat de respondre en el patrimoni personal a fer-ho tan sols en el societari, creant una participació accionarial i montant un Consell d’Administració.
En quant a la producció, acaba el que Vicente Ferri havia començat i estableix un sistema fordista de producció en series i en cadenes productives. Monta un sistema integral d’empresa, que té filatura, teixiduria, tint, blanqueig, tall, confecció i calceteria. Passant de 250 persones als seus inicis a 1.142 quan es jubila. És a dir va multiplicar per 4,5 la plantilla.

En quant al mercat, es consolida com a primera marca en competència amb Abanderado i Ocean. Facturant a data de la seua jubilació 2.906 M. de pts. Que equivalen en pts. del 1994 a 7.585 M. de pts. Prou semblant a la xifra mitja de facturació dels primers quatre anys dels noranta que va ser de 8.750 M. pts. És a dir que Ferrys des de la data de jubilació del Sr. Sagues fins l’any 1994 soles a aconseguit créixer en pts. constats un 15%..
Per a mi queda demostrat, perquè era l’home de confiança de Vicent Ferri. Però queda un dubte, que per falta de documentació, no es sap a qui es deu. I és qui va planificar la seua successió.

EL PROCÉS ANTERIOR A LA FALLIDA DEL 1980 AL 1995
Anem a analitzar una etapa, on per a mi, van anar els elements que posteriorment durien en 1995 a la suspensió de pagaments de l’empresa.
Es va jubilar Sagues, l’home que va demostrar que tenia clar ha on volia dur la empresa i va posar tot el seu empeny en fer empresa. No se si va ser consultat en la decisió de la successió.¡ En sembla que no!.
Contestant-me al dubte anterior. No devem oblidar que des de 1968 Ferrys S.A. tenia un Consell d’Administració. Controlat amb la totalitat pels Ferri, en especial l’accionista prioritària era la de la mare. A mes a mes la filla major tindria algo mes de 25 anys i el fill major algo mes de 15 anys. Tot pareix indicar, que la decisió de la planificació de la successió de l’empresa i amb ella, el caràcter d’aquesta va nàixer de la mare.
Al principi dels vuitanta, és anomenat Gerent de l’empresa a Antonio Castells, un home que s’havia fet en la pròpia empresa. Desprès, al poc temps, l’empresa passa una crisi bastant important, que va resoldre gracies a un crèdit en garanties personals del Banc Industrial de Bilbao (B.I.B), i l’ajuda d’un proveïdor de filatura. Açò li va constar el càrrec a Castells i a mes van deixar l’empresa el director financer i el comercial.

Per la substitució de l’anterior gerent, va fichar a un Enginyer Industrial de Benifaió, Arturo Cevera com a Director General, que l’únic que va fer és inundar l’empresa de maquinaria de segona mà
Aquest va ser substituit, meitat dels vuitanta, per un dels gendres de Vicent Ferri, anomenat Julia Corell que assumís la Gerència, i en sembla que es va fer càrrec de l’empresa mes per obligació que per devoció. No es veia en ell, el que diguem vocació empresarial i constància en la persecució d’un objectiu per l’empresa. Li entusiasmaven altres passions com anar a cassar. El que està clar, es que coneguent la situació de l’empresa, com era la seua obligació conèixer-la, no va posar mitjos per adreça-la

ferrys1I així, arribem a finals del vuitanta, en que es produeix una altra crisi financera, que aquesta vegada es solventà mitjançant la venta d’un paquet d’accions a l’empresa francesa Devanlay del 44% pel que paga 2.000 M. de pts. La pregunta clau que tots es fem es perquè els francesos es conformen en el 44% i no exigeixen el 51%, i d’aquesta forma tindre el control de l’empresa. És el gran dubte de la negociació. Que pense que la haveren pogut traure avant. Eixe cras error es va constar ben car perquè van vendre les accions per 250 M.pts. algo mes de la dècima part del cost. Però jo pense que a Ferrys en cara li va eixir mes car.
En els anys noranta la Direcció General la trobem en les mans de Vicente Ferri (fill) i els francesos tenien un home de confiança en Oscar Perreau.
Aplegat ací anem a vore una sèrie de comentaris i dates que ens resultarà aclaridores per a analitzar les actuacions dels anteriors gerents i comprendre la fallida

Així basant-nos en el que diu el Pla de Viabilitat de la idoneïtat de la gestió:
“ El organigrama funcional de la empresa no integra adecuadanente su estructura departamental, realizandose, frecuentemente, duplicidad de funciones y tareas”
“ El numero de departamentos o areas definidas en la actual organización funcional es excesivo, perdiendose en eficacia y barreras operativas”
“ Por otra parte, la mayoria de los departamentos están sobre dimensionados,dando la impresión de que han sido definidos para emplear a personal, generandose el trabajo para justificar su presencia,sin importar la operativitat del mismo”
“ Esta situación el comportamientos de los departamentos como verdaderos (Reinos de Taifas), celosos de su propio cometidos y funciones, como si temiesen que otros se los arrebatatara. Como consecuencia, las mismas tareas se realizaban en dos o mas lugares, y si es posible con medios informaticos distintos ¿ El objetivo?, no podemos entender otro mas que el de evitar que alguien nos quite el trabajo”
Com a cloclusió “ la ineficacia organizativa, era la garantia del mantenimiento del puesto de trabajo” però lo que aquesta situació ha produit es “ Una superestructura departamental y de personal indirecte, y supone uno de los mayores lastre de la empresa, pues ademas de los costes que se generan para su mantenimiento, existe, una no menos importante, perdida de eficácia operativa”

¿ Perquè es produí això en la dècada dels vuitanta? Al meu entendre es devia a la manca d’una autentica Direcció General de l’empresa, que fos capaç de canalitzar els problemes diaris que solen haver en les empreses i a la vegada de controlar els mateixos i conduir-los als objectius que s’haveren marcat. Pel contrari, es demostra unes carències tan greus que en ningun moment van ser solventades, i el que pareix mes greu, no hi havia cap òrgan de decisió que estiguera per la llavor.
El que em dona a entendre que el Consell d’Administració, no va posar cap mig per a solucionar la situació. Des dels principis dels vuitanta, jubilat el Sr.Sague, com he dit abans crec que era la família Ferri qui tenia tot el poder en el Consell. ¿ Perquè no van fer res davant l’esmentada situació?. En principi cal pensar, que perquè els interessava una empresa així. Doncs, per a ells l’importat era obtindre els beneficis que volien, fora per la via que fora. No oblidem que en Ferrys, hi havien dues caixes: l’oficial i l’altra, i que certes persones visitaven al caixer de la segona per a cobrir les seues despeses que eren abundants. L’empresa mai li va preocupar massa a la família.

Be, és cert, a finals dels vuitanta s’incorporen els francesos de Devanley. Ja en dit amb quines condicions i les conseqüències. Van posar com a home de confiança a Oscar Perrol. Per a mi, el seu objectiu en principi es va centrar en tractar d’implantar el modelo de producció de Devale en Ferrys. Amb l’objectiu d’augmentar la qualitat i la productivitat. D’aquesta manera en un producte de mes qualitat i competitiu pensaven augmentar les quotes de mercat, que com hem vist estaven estancades en Ferrys des del final del setanta. Pot ser, que basant-se en açò, l’analista que dugueren per analitzar Ferrys, foren d’aquestes tasques no mes. I vista l’empresa van concloure que el que pretenien era factible. I van pecar de “pardillos”, en no haver fet una auditoria externa i de control intern, que s’havera mostrat l’autentica situació de l’empresa. No se si van fer o no aquesta ultima, però una de dos; si ho van fer es va sobrevalorar en el fet de tindre una solució per a Ferrys, si no ho van fer van pecar de “pardillos” com he dit abans. Van caure dins dels “REINOS DE CAIFAS” que feien cada u la guerra pel seu costat i si algú se’n eixia de l’orde, li posaven tots els entrebancs necessaris. I ells, se’n van eixir de l’orde. I així es va anar.

Quant Ferrys va fer la suspensió de pagaments estava com a gerent, no se per quin motiu, Oscar Perrol. I això, fa fer que els Ferri donaren la culpa de esta als francesos. Per a mi, res més lluny de la realitat, jo pense que Ferrys i tota la seu incompetència i prepotència, van deixar pedre l’últim tren que es podia dur a una eixida de l’empresa.
Per cert, ¿què van fer els Ferri en es 2.000 M. de pts, que van aportar els francesos per la compra del 44% de les accions? ¿ Se’ls van pulir en quatre anys?

ferrysPer a completar l’anàlisi anterior, anem a realitzar algunes dates del període 1990 al 1994.
Respecte al finançament l’empresa arrastra un dèficit mig, en el període esmentat, de cobertura de pagaments del 30%. És a dir soles por fer front al 70% dels deutes a curt termini, va començar mitigant-ho en els tres primers anys, mitjançant l’endeutament a llarg termini, que entenc que és la política adequada per a reparar la deficiència anterior, així en el 92, any en que majors son els crèdits a llarg termini, passa a poder fer front al 92% dels deutes a curt termini. Però ací es trobem en una gran deficiència de gestió, inesperadament en el 93 els crèdits a llarg termini comencen a minvar i en el 94 es cancel•len antes d’haver vençut. I un es pregunta, perquè l’empresa no va mantindre es crèdits que no havien vençut, com els 715 M. formalitzats en el 92, i refinancia els reste de deute que tenia venciment pròxim. El que ens du al dubte de si l’empresa volia continuar.

De tots es sabut, que moltes empreses fan ventes submergides i mes en el sector tèxtil i mes veient a majoristes (perquè Ferrys va entrar poc i tard en el mercat de les Grans Superfícies) .És cert que part d’aquestos diners es blanquejaven via personal i treballs externs, però una gran part dels que entraven en la segona caixa, venia a arreplegar-los. En un article del País de 21/9/1997 en que Jose Luis Pons, l’anterior cap de personal i actual gerent de Ferrys, fa referència a l’economia submergida de Canals, que ell atribuïa a la resta d’empreses del poble que li feien la competència. Donat les xifres que donava, vaig aplegar a la conclusió de que Ferris també facturava per submergit, i esta estava al voltant de 1.000 M. de pts a l’any, quan estaven fet una facturació oficial de 5.000 M. pts, és a dir, el 20% del oficial. Si apliquem aquest percentatge a les ventes mitjes del període de 1990 al 1994 que eren 8.750 M. eixen 1.750 M. any de ventes sumergides

Un altre aspecte oscur, i que clar clarificar, és el consum del 94 que es situa en el 5.795 M. de pts per a unes ventes de 8.449 M. de pts, és a dir, el 68,58%, mentre en el període 90 al 93 el consum mig és de 3.779 M. pts i les ventes de 8.508 pts ,és a dir, un consum del 44,72%. És a dir, en el 94 es produeix un augment del consum de 2.016 M. de pts per a unes ventes semblants. Segons l’empresa es deu a una sèrie de vendes a baix preu motivades per l’afany de recuperar mercat. Però si es van fer mes prendes com indica l’increment absolut del consum, també es tindria que augmentar el gasto de ma d’obra directa i l’energia elèctrica, i la primera en el 94 baixa 185 M. de pts i la segona també baixa 20 M. de pts. Pareix que una altra vegada estan volent-nos prendre el pèl i donar-nos gat per llebre. A mi en particular, i és la meua opinió, em sembla més, i a més a més donat les dates que eren, a una fuga de diners en base a unes factures fictícies.
En quan el cost de ma d’obra indirecta i directa, el percentatge normal de les empreses és el d’un 25% la indirecta i 75% la directa. En Ferrys el percentatge mig del període era 47,33% i 52,67%. El que suposa un excés de càrrega d’estructura de personal indirecte d’aproximadament 1.589 M. de pts.

Unes despeses extraordinàries, en publicitat i propaganda de 1.142 M. de pts., i en indemnitzacions de 812 M. de pts.
Podríem estar parlant d’una xifra hipotètica pròxima als 13.500 M. de pts.
Una xifra de tanta importància, haguera suposat per a Ferrys una salvaguarda, per molt temps en l’estructura financera de l’empresa. I li haguera pogut permetre reaccionar en els moments difícils de qualssevol tipus que l’empresa haguera tingut que afrontar.

ELS ANYS POSTERIORS A LA FALLIDA DE 1995 AL 2005
La Suspensió de Pagaments:El dia 16 Gener de 1995, dia de la Foguera, presenta Ferrys S.A. la Suspensió de Pagaments. Amb una COMPTABILITAT MANIPULADA, docs donen un Actiu 9.876 M. pts., i un Passiu de 3.683 M. pts, amb un Net Patrimonial de 6.183 M. pts. Quant la realitat era, segons dates del Pla de Viabilitat, que l’Actiu era de 7.147 M. pts.,i el Passiu de 6.048 M. pts., per tant, el Net Patrimonial era de 1.099 M. pts. Per tant ja comencen mal, pues augmenten fictíciament el Net patrimonial en 5.084 M. pts. Valga com a demostració, del dit abans, el donar a conèixer el detall del net patrimonial, en M. pts.: 500 de Capital, 2.686 de Reserves, – 39 de Pèrdues de 1992, -449 de Pèrdues de 1993, – 1.631 de Pèrdues de 1994 i 32 de Subvencions. Eixos son el dates concret de la Suspensió de Pagament, les dades es van unflar per a tindre una cobertura futura. Però tal cobertura era una fal•làcia, perquè fondos no hi havien. I mes prompte o mes tart eixiria a la llum la realitat.

ferrys2La nova Gerència. Quan va cessar Oscar Perro, que com hem dit estava en la Gerència, quan es presenta la fallida. La família Ferri i del Castillo es troben mútuament. Com sol ocórrer en aquestos casos, tal per a qual. I els Ferri posen en les seues mans el salvament de l’empresa.
El primer que fa el nou Gerent en l’empresa, sense haver-li donat temps a coneixer-la, és convocar una assemblea, i davant de tot el personal de Ferrys es presentà com el salvador de la mateixa, però clar en el cost de què té que fer una reestructuració de empleament. Per contrapartida, ell assegurava a curt termini, l’entrada d’un soci capitalista amb una aportació de1.000 M. de pts.

A partir, de ahí, el que fa és dur-se, als seus homes de confiança, com Luis Dobarro, al que anomena Director Financer, i Jose Luis Pons, un advocat de València, al que anomena Jefe de Personal, i encarregat de tota la missió de l’Expedient de Regulació de Treball, donant la cara front al personal i els sindicats.

El que crida l’atenció, és que no nomene homes de la seua confiança en la Direcció Comercial i Direcció de Producció. Es queda en el que hi ha. A pesar, de que en el primer cas, les campanyes de vendes realitzades en els anys 1993 i 1994 havia segut calamitoses, el primer any es baixa la facturació 1.500 M. de pts. i es perden 448 M. de pts., i el segon any es recuperen 1.000 M. de pts. de facturació, però a costa d’unes pèrdues de 1.630 M. de pts, i els accionistes majoritaris van justificar la Suspensió de Pagaments en base a les males vendes realitzades en aquestos dos anys. Tot pareix indicar, que no estàvem davant la persona que puguera tindre la confiança, per al reflotament de la facturació de l’empresa. En quant, al segon cas, crida l’atenció que davant el panorama agobiant de feina que anava a tindre la part industrial a partir de l’inici de l’any 1995, i sobretot al principi d’aquest, per les moltes mogudes que hi havien; Suspensió de Pagaments, Pla de Reestructuració de Empleament i Pla de Viabilitat, i que afectaven, a aprovisionaments, a recol•locació de plantilla i a la posta en funcionament d’una empresa desmotivada en una empresa viable. Manté a la mateixa persona, quan aquest es sabia que anava a deixar l’empresa perquè estava en l’expedient. Quina motivació hi havia per a tindre aquesta persona, que se’n anava l’any següent, per a abordar totes les tasques que hem anomenat.

Clarament, des del primer moment, van donar a entendre que a ells l’aspecte industrial els importava poc.. En tot cas el Cap de Personal, ja s’encarrega de apretar mes i mes els cronometratges i reduir el Conveni d’Empresa a les clàusules del Nacional..

Es va vore, per les seues absències, per comentaris de José Luis Pons i pels trets anterior, que aquest personatge anomenat Del Castillo no anava d’industrial per la vida. Ell no s’embrutava les mans, es dedicava a “L’INGENERIA FINANCIERA, PURA I DURA”. Tan sols feia falta anar al Registre Mercantil per a comprovar que en 1996 es va formalitzar la societat llimitada “Del Castillo-Dobarro S.L.” que era tenedora del 99% de les accions de Ferrys S.A.

Així va anar el primer any de “Del Castillo”. És normal que una empresa que fa Suspensió de Pagaments el primer any tinga una baixada de vendes i de resultats i que els pròxims anys vaja recuperant, però con va tindre Ferrys ¡no!. Aquestes són les dades que recull l’empresa en 1995. La facturació baixa 3.600 M. de pts, és a dir, el 42% i les pèrdues pujaren 4.263 M. de pts., quasi el mateix que les vendes que foren de 5.135 M. de pts. És a dir, unes pèrdues del 83% de la facturació. Açò demostra l’escassa preocupació d’un gerent en quant a dedicació a l’empresa. On estava per no donar-se conter de què a pesar de què la facturació baixava un 42%, a mes es perdien en cada prenda quasi el 100%.

Des de luego treballant per a l’empresa no. Al menys en els temes vitals que l’empresa tenia damunt la taula. El prioritari era el Pla de Viabilitat, que li exigien Entitats Oficials, financeres i sindicats per a poder negociar amb elles. A més, per a poder acoplar l’empresa als directius que aquesta marcava, doncs per això es demanà als experts la seua opinió. Però a este li dugué pocs mals de caps, doncs el va preparar uns assessors externs, uns la part financera i de control intern, i altres la productiva. La primera Tormo&Ainat, un despatx de València i la segona, un despatx de Catalunya. Per cert, que va fer que pagara la factura de 19 M. de pts. l’ Ajuntament de Canals. Però, l’empresa no el va dur a terme. El segon pas, a dur a terme, era negociar l’expedient de regulació d’empleament, però d’això s’encarregà José Luis Pons. En quant al finançament, presentà la Suspensió de Pagaments els 16/1/95, tots els saldos de deutors anteriors a aquesta data quedaren bloquejats, els deutes als treballadors expedientats es van finançar per la CAM, els magatzems a data de la fallida estaven en 2.805 M. de pts, quasi en la seua major part de producte acabat, el saldo de clients i efectes a cobrar en 2.358 M. de pts., en principi la Suspensió de Pagaments li va deixar un bon matalaf financer de 5.161 per poder fer tresoreria i front als pagaments nous, durant una llarga estona d’anys, sobretot en el Conveni de Acreïdors que van aprovar i l’aplaçament de deutes a Organismes Oficials. Però els desastres de l’any 95 que va gestionar, no en fa dubtar que a principi del 96 tingueren problemes financers. En el primer any de la seu gestió, s’havien pulit el matalaf financer. Poca feina, i la poca que fa, mal resolta, com per a presentar-se com a salvador de l’empresa. En el primer any, ja ens va demostrar la seua ineficàcia per a gestionar Ferrys i traure-la de la situació de fallida.

Bo, anem a seguir analitzat. El primer instrument, que es necessita és el Pla de Viabilitat, com ja hem indicat era un instrument bàsic per a la negociació. A qualssevol entitat que anares el primer que el demanaven era aquest. Es tracta d’un anàlisi financer, de control intern i de producció, que els experts desprès d’analitzar la situació de l’empresa, recomanen per al seu reflotament, en el període de 5 anys, preveia passar d’una facturació en 1995 de 5.910 M. de pts, i paulatinament va incrementant-se fins 8.967 M. pts. en 1999. Amb uns beneficis anuals que anaven augmentat, fins sumar un montó de 661 M. de pts. i un cash flow(fluix de tresoreria) de 1.674 M. pts.Jo no dic, que el Pla de Viabilitat es cumplira, ens els punts i les comes, que per això està el mercat i aquest no el pot previndre ningun expert. Però, s’havia d’haver intentat un solapament dels dos. No tant sols d’haver-lo utilitzat com instrument de negociació que desprès es tira a l’habitació fosca. I ho dic per l’empresa i per totes les entitats que el demanaven. Doncs, el Pla de Viabilitat, presentà una deficiència, i és que la comptabilitat consolidada era erronea. I ningú ho va deixar a notar.

Continuarem pel primer Pla de Regulació d’Empleament, que és l’únic que he viscut. Clarament tinc que dir que el representant dels sindicats, es veia en tot moments subordinada als caps pesants enviats per les institucions sindicals: Fermin Palacios, Sindicat Independet (S.I), Rissal de la Unió General de Treballadors (U.G.T.) i Chus Vidal de Comissions Obreres (CC.OO). Aquestes persones van demostrar una falta de documentació, informació, preparació i negociació, que deixava orfens als treballadors. Per exemple, en plena negociació en 1995 Fermin Palacios, filtrà a Radio Canals que la Suspensió de Pagaments havia segut alçada, quant la realitat és que no s’alçà fins març de 1998. Pareix que tan sols tenien ganes d’acabar en el tema i poder cobrar les tramitacions per aturament. Ho demostraré, el primer Expedient de Regulació d’Empleament, tenia tantes deficiències que com he dit deixava orfens als treballadors. Primera, no recollia cap garantia de pagament de cap tipus (financera, hipotecaria, accionarial, ect) que permitira actuar davant l’impago al treballador, este s’haguera pogut vore pleitejant, temps i temps. Això ho va reconèixer Juan Soler, Advocat de CC.OO, en una assemblea en el Salo Patronato, davant de tota la colla de sindicalistes. Segon, l’escalat que havien montat per a retribuir al personal era incorrecte, donat que, la retribució presentava situacions de perplecxitat, al no haver delimitat be els topes salarials per categories, de forma que una treballadora en més categoria i antiguitat podia cobrar menys que un altra de menor categoria i menor antiguitat. Tercera, no havien comprovat la situació de l’empresa amb la Hisenda Publica, verificant que tots els treballadors que els afectava l’expedient, l’empresa havia fet les liquidacions oportunes i estaven al corrent de pagaments, i els treballadors es van trobar en la sorpresa desagradable, que Hisenda com no podia cobrar a l’empresa, es reclamava el deute d’ixes retencions que aquesta ja s’havia deduit de les liquidacions i no havia ingressat. Fins aquesta situació van aplegar un grup d’uns 200 treballadors, que encapsalats per 8, es van constituir com un grup independent dels sindicats i es van posar a negociar en l’empresa i son les que van traure en davant el Expedient. Però fixen fins a quina pobresa d’esperit tenen els sindicats. En els últims trams de la negociació es va convocar l’empresa a una reunió, en la que participava per part de l’empresa Jose Luis Pons, els sindicats i els seus assessors i el grup independent dels sindicats, que va anar acompanyat d’un assessor. L’empresa va admetre a aquest assessor, i els sindicats es van negar a què estiguera present. Doncs, que situació més Kafkiana. En conter de vetar a una persona que podia aclarir tot els punts foscos, anteriorment esmentat, al voltant de l’Expedient, per què no aclaricen perquè el president del comitè va cobrar de forma distinta a la resta de personal.

A partir d’ací, anem a ocupar-nos de com va evolucionar la fallida. Ja hem vist com va anar en 1995. En 1996, s’aborda tot el problema accionarial, i ací reapareix Del Catillo, amb el seu ambient. Primer, negocia la compra del paquet dels francesos, i segons ens diu el periòdic Levante del 20/7/2005 “Para comprar el 44% en manos del holding francés Devenlay (Lacost) por solo 1,5 M. de euros con los avales de Bancaja y de la Sociedad de Garantias Reciproca (S.G.R.)”. Pareix ser que per a conseguir aquestos avals va intervindre l’Institut Valencià de Finances (I.V.F.). Posteriorment, els Ferri es van cedir les accions, com diu el mateix periòdic “la familia valenciana Ferri……cedió los titulos al director general en aras a consegir un plan de viabilidad que garantizara el futuro fabril”. Una vegada les accions en el seu poder, monten una operació acordeo, i en el mateix any,1996, apareixen a nom d’una societat tercera “ Del Castillo i Dobarro S.L”. Està clar, que en açò no pensa un empresari que vol reflotar l’empresa, sinó més be un “saltinbanqui” financer. Desprès voran perquè el catalogue de “saltinbanqui”.

Una vegada solventat, per als seus interessos, el tema accionarial. Entre finals del 96, el 97 i principis del 98 es dedicà a arreglar el Conveni de la Suspensió de Pagaments. El primer que fa és, negociar en la Hisenda Publica i la Seguretat Social un aplaçament del deute. I un, es pregunta quina martingala faria per a aconseguir-ho. A més a més, també negocia amb els proveïdors més importants, que accepten per la difícil situació financera que veuen a Ferrys. A meitat de 1998, aconsegueix alçar la Suspensió de Pagaments, mitjançat l’aprovació del Conveni de Acreedors, que s’aprova amb una quita (reducció del deute) del 50% i deu anys per als pagaments.

El que un troba anormal, en el que abans he dit, és la cobertura que li donà el I.V.F. i l’aplaçament dels Organismes Públics. A un no li quadren les coses. I qui son els únics capaços de quadrar els nombres desquadrats: ¡els polítics!. Així el periòdic, citat abans, en la mateixa data deia, “en el que estan involucrados políticos de alta instancia, como Zaplana”. Doncs així, comence a entendre les coses. Tenien el suport del Partit Popular (P.P.) o d’una fracció d’aquest. Però, no sabien en el personatge que es relacionaven. I l’assumpte els ha eixit tort. Aplegat ací, no estirem més de la corda perquè podrem traure merda.

Una vegada aprovat el Conveni de Acreedors, no creguen que Del Castillo s’assentà en Ferrys a dedicar-se a reflotar l’empresa, sinó que des del 98 fins al 2002, involucra a la companyia en el rescat de societats amb dificultats econòmiques. Primer, tanteja Lovable. Desprès, es fa en les accions de Fabrimalla. I en el 2002, compra Aracil Tadeco. Totes en la mateixa situació que Ferrys o pitjor. A tot açò, ja s’arreglat el Pla de Viabilitat, l’Expedient de Regulació d’Empleament i s’alçat la Suspensió de Pagaments i l’inversor de 1.000 M de pts. sense arribar.

L’ inversor, no ha aplegat, però ells sense un clau. Cal recordar que ja en el 96 recurriren al I.V.F. per a poder comprar les accions, que per cert, tenen pignorades per Bancaixa. La crisi del 2001, en la qual els sindicats es manifesten front a Organismes Oficials i Entitats financeres per a tapar un forat, que ni tant sols ells tenen clar. Doncs, per a la U.G.T era de 3.000 M. pts., per al S.I de 4.000 M. pts., i per a CC.OO de 4.500 M. pts (B.I.M nº29). I que també es pronuncia el Conseller d’Economia, Vicente Rambla. Clar aquest últim en clau política, doncs, les seues paraules econòmicament son un desgavell. Mentre Del Castillo i Dobarro anaven a la seua, i si no miren l’entramat financer que havien montat, segons el periòdic Levante de 20/7/2005, “las firmas controladas por los administradores (a traves de Del Castillo-Dobarro S.L) ademas de su taller en Túnez Claudel Model S.R.L., al igual que un entramado de más de una docena de firmas comerciales i textiles: Arco Recto. Que a su vez es titular de participaciones en las sociedades Kaientron y Promofect Plus, esta ultima participa en Sirvent y Mettler, Helados y Heladerias. Participan entre otras; en Cool & Pool XXI, Ventas Promocionales del Textil; New Ferrys Internacional, Diagnosis and Action, Castle Property,Sans Sport Wear, Sara Lee España, Confecciones Huerta Sur, Unlundi, Industrias Textiles Sanstyl, Ordape, Ideatex Selecciones, Nissan Motor Iberica y Undol 32”. Menut montatge. Ara no es qualifique sols de “saltinbanquis, sinó també de “toreros”, perquè s’han trapejat a la Hisenda Publica, la Seguretat Social i I.V.F., i a tots els que s’han posat per davant. Doncs, en el 2005 entren en una nova situació Concursal, que vorem com acaba.

I de Ferrys que, per a mi la van deixar en estat vegetatiu, fins que les Institucions aguantaren. Orfe de gestió, de preocupació per l’activitat industrial i amb un finançament que no era pel que anava a tranques i barranques, l’empresa tan sols podia fer que vegetar. I així ho donen a entendre les dades del període, 1995 al 2005. La facturació mitja del període es situa entorn de 5.500 M. pts.i té pèrdues d’explotació ordinària durant tots els anys, salvant 1999, en que factura 8.727 M. pts i obté un benefici xicotet de 1,60% sobre les vendes. En 2005, les Institucions diuen prou, i l’empresa es veu envolta en un segon procés Concursal de l’orde de 76 M. de euros. És a dir, un passiu quatre vegades superior al de la Suspensió del 95. Amb un altre Expedient de Regulació d’Empleament i un nou Pla de Viabilitat, amb una visió comercial per a l’empresa, i on es planteja la deslocalització industrial de cara a tercers països amb mà d’obra més barata. El que condueix al trencament entre el I.V.F. i el duo Del Castillo-Dobarro. Visguent-se entre els pocs treballadors que en cara queden, moment d’incertitud al voltant del futur de l’empresa.

Davant aquesta situació, en Octubre de 1995, els directius de l’empresa es plantegen una alternativa distinta a la de Del Castillo-Dobarro. I Jose Luis Pons manté conversacions en el I.V.F. Ara bé, l’entramat financer que van montar Del Castillo-Dobarro des de 1996 pot complicar les coses, perquè com hem dit abans les accions de Ferrys S.A. estan pignorades per Bancaixa i a més, que la societat propietària d’aquestes “Del Castillo-Dobarro S.L.” ha segut declarada en situació concursal ordinària. Així, el periòdic Levante del 5 de Octubre del 2005 ens diu, “El juzgado de lo Mercantil número 1 de Valencia ha dictado una providencia en la que reconoce que la firma Del Castillo-Dobarro Asociados S.L. también ha entrado en procedimiento concursal ordinario (antigua suspensión de pagos).” També ens diu, “Según las fuentes consultadas, este procedimiento complica aún más el futuro societario de las fábricas textiles. Del Castillo-Dobarro negocian la cesión de sus acciones al administrador único de Ferrys, el abogado José Luis Pons Busutil.” Per últim, ens diu, “Del Castillo-Dobarro Asociados S.L., constituída en julio de 1996, es la firma tenedora del 99% de las acciones de Géneros de Punto Ferrys, cuyas acciones están pignoradas por Bancaja.”Ara cal esperar a vore com es desenvolupa el procediment concursal ordinari.

Vicent R. Peiró Galbis
Octubre 2005

“Resum d’un treball de 170 pàgines presentat a la Beca Sivera Font del 2003”

Publicat al llibre de festes de Sant Antoni de 2005

10 Responses to "DELS FERRI A FERRYS S.A. (1930-2005)."

  1. Albert  16 de octubre de 2014

    Una llastima que desapareguera Ferrys i Rodrigo Sancho i tantes altres empreses emblematiques de Canals que tanta feina i jornals ens han donat als canalins.

    Responder
  2. Izha  17 de octubre de 2014

    Teníamos guardería, comedor, economato y la tienda de ropa de la marca
    <3 <3
    Y sobre todo teníamos much@s buen@s compañer@s y buen rollo

    Responder
  3. Vicent  18 de octubre de 2014

    Aquest és un gran article!!!! On es pot descobrir les arrels de les empreses del nostre poble, amb el qual podem saber d’on vinguem i cap on anem. Crec que aquests tipus d’articles deurien de predominar respecte d’altres publicats a aquesta pàgina. Des del meu punt de vista és molt interessant per a aquelles persones, que com jo, no sabem molta de la història d’aquest poble.

    Enhorabona per la publicació, encara que aquest text té ja un anys, és important traure a la llum aquests articles de tant en tant.

    Responder
  4. antonio sanchis polop  18 de octubre de 2014

    els pares lesfan funsionar iels fills malcriax les afonen

    Responder
  5. Santi  19 de octubre de 2014

    Enhorabona per l’artícle resulta molt interessant i ens mostra el naixement i caiguda d’una de les joïes de la corona del passat indústrial de Canals. Jo no sóc de Canals, però ma mare va treballar a esta empresa als anys 70. Jo ho vaig a fer a Hilaturas Canalenses així com mon pare. Canals és un poble en el que he passat una part de la meua vida i els meus pares també. De vegades recorde amb certa nostàlgia eixa època i les històries quan hi havia molta feina a les empreses, les històries de prosperitat econòmicaque es contaven. Molts són els pobles en els quals ara sols queden les naus abandonades. Si voleu podeu fer-li una ullada a este relat curt en el que podeu vore un poc de l’història de Industrias Cerdà a Vallada en forma de relat curt. http://amicdelsllibres.blogspot.com.es/2010/02/silenci-i-solitud.html

    Responder
  6. Vicent R. Peiró Galbis  23 de octubre de 2014

    En el escrit anterior dia que Ferrys S.A. es va crear en 1968, aquest data esta estreta del llibre de Juan Antini Cebrian i Molina “El desenvolupament industrial a Canals”. Premi Sivera Font de 1998, publicat en fotocopia el 7 de gener de 1999, per l’ajuntament de Canals.

    Per la meua part el darreres anys he seguit i actualment seguix treballant en la materia, i cal donar una rectificació, pues segons el Pla de Viabilitat de Ferrys S.A, indica que la subsumida empresa es constitui en Societat Anomina el 28 de desembre de 1966 (es a dir 2 anys abans) en la notaria de Enrique Taulet y Rodriguez-Lueso.

    Esta data ya amaneix rectificada en el meu llibre “Una visiò economica de Canals (de la industrializació a la desindustrializació” publicat en 2012 i editat per F-1 Superdigital.

    Tant el articul del 2005 com el llibre esmentat de 2012 presente una situació general correcta de la crisi de Ferrys S.A., però en la medida que avançe en el treball vaix trobant noves dates que añadir.

    Gracies per publicarme esta rectificació i espere que en algun moment puga tacar el tema definitivament donat que a lo llarg del temps vaix trobant més informació.

    Responder
  7. Amparo  24 de octubre de 2014

    Gracied per la teua gran llavor Viçent,recorde molt les teues paraules al salo patronato em una asamblea en la que ningu el volia creure,malgrat que jo era dels mes joves ara veig de que forma es van utilizar tots,politics ,sindicats,els mateixos encarregaduxos ,tots.Gracies de una extreballaora de Ferrys.

    Responder
  8. Rafa Garcia Sanchez  14 de febrero de 2016

    Enhorabuena Por la publicacio

    Responder
  9. Joan P.  25 de abril de 2018

    A parte de la excelente publicación, habría que resaltar la situación lastimosa que ya hacía tiempo recaía en el sector textil, prueba de ello fuimos viendo como un lastre, como desaparecían multitud de empresas dedicadas al textil. Europa cedía un mercado nuevo a Pakistán, China, Egipto y Marruecos al monopolio del algodón, con una mano de obra y condiciones más rentables. A mi entender el error de Ferry´s a toda esta situación fue el no adaptar maquinaría competente para lo que el mercado demandaba, acrílicos y sintéticos y mezclas de estos para una nueva era que muchas empresas de Europa ya había actualizado.

    Responder

Comenta la noticia

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.