A Ramon Polop Juan, el tío Torró, vertader savi del poblé i exemple de generositat, amb gratitud. F.T. "La Torre era tota una gran familia". Ramon Polop Juan, el tio Torró.

Tres Torrentins populars

Batiste “Catarro” Joaquín “El Capitán”i Vicent “Gaona”

La industrialització va arribar molt tard a les nostres terres. A Canals podem senyalar ais anys 1950-60 l’inici de les primeres activitats industrials amb el téxtil i l’adobament de pells; intensificant-se considerablement als anys 1970-1980.
Per tant, fins els anys 50 l’activitat principal del nostre poblé era l’agricultura, amb el que aixó comporta de societat rural i camperola. Iels nostres protagonistes Baptista, Joaquim i Vicent -ells especialment- van viure -en el sentit més extens i absolut del terme- immersos en aqueixa societat rural i camperola, en tots els ambits: economic, social i cultural.
Puntualitzem tot agó perqué és important tindre en compte el tipus d’ambients que ells van viure, tan diferents ais nostres actuals. De les anecdotes que relatem deis nostres protagonistes es desprenen unes altres mentalitats i formes de viure que tenen poc a veure amb les deis nostres dies, a les portes del segle XXI, amb una societat plenament industrialitzada i fortament influenciada pel fenómen televisiu. Qüestió aquesta última molt important.
És evident que la industrialització ha suposat gran avanzos en els aspectes técnics, científics i tecnológics, i hi ha hagut un progrés positiu en les condicions de vida de les persones. Es pot afirmar que vivim més i millor pero cal matisar molt aquest més imillor. No és objecte d’aquest article analitzar aquest progrés i la posterior modemilat pero sí que volem deixar constancia que el progrés humá -el desenvolupament de les qualitats essencials de les persones- no ha anat parallel al científic descriptor i humanista Miguel Delibes ha resumit molt bé aquest fenómen social: “Les maquines han calfat els estómacs dels homes pero han gelat els seus cors”.
Com deiem abans, creiem molt important el fenómen televisiu. I en este sentit ens atrevim a fer una divisió temporal de la nostra societat, molt personal i heterodoxa: abans i després de l’aparició de la televisió. A este aparellet -producte genuí de les nostres societats industrials/capitalistesli deguem unes influencies deceives i fonamentals en les nostres cultures. Abans de la televisió el carrer era l’escenari social fonamental, com vorem a les histories deis nostres protagonistes.
Després el carrer perd protagonisme en favor de la privacitat, en el quedar-se dins de casa cara la pantalla. Baptista, Joaquim i Vicent van rebre unes tradicions i unes cultures de forma oral, amb el que aixó suposa d’autenticitat, frescura, espontanei’tat, no manipulado mediática. Hui la televisió una auténtica epidemia al nostre personal parer- ho mediatitza tot, modifica els nostres comportamentsi ens regira els cervells i amb ells les tradicions, els costums, les mentalitats. Arriba a manipular-nos, uniformar-nos i alienar-nos, fomentant actituds d’espectadors passius més que d’actors. El món pre-televisiu deis nostres amies Baptista, Joaquim i Vicent era -almenys- més frese, més auténtic.
Diu Rafael Argullol: “Detesto les velles fotos de familia perqué aparenten un món millor, més pur, més ingenu.
Fan que em senti expulsat d’un paradís que mai no va existir”. Itampoc es tracta d’agó: d’idealitzar i mitificar el passat. No. Pero és evident que el món existencial de Baptista Catarro, Joaquim el Capitán i Vicent Gaona, no és el nostre. Al món d’ells -rural, camperol- hi havia més senzillesa, més comunicado, una alegria més sana, més relacions veinals, menys necessitats creades artificialment, menys competitivitat. Pensem que el món relacional deis nostres amies era, en definitiva, més humá, més a la mida de les persones. Amb totes les reserves, especial ment respecte a qüestions socio-económiques es tracta.

Francesc Vicent Calatayud i Montagud, GAONA (1901-1959).
L’any 1901 naixia al carrer de Calixt III Quico Vicent Gaona, fill de Manuel i de Maria Dolors. Eren cinc germans. Tota la familia estava dedicada ais treballs del camp. Després de fer la mili es casa amb Rosario Calatayud Sanz, la Pacala, i té quatre filis: Rosario Vicent -que viu a la Torre, Agustina -que viu a Canals- i Antonia -que viu a l’Olleria.
Quico Vicent era un home amb una gran figura atlética, com podem vore a les fotografíes, i gran fortalesa física. No obstant aixó va morir jove, de malaltia, al 58 anys. Com els altres dos protagonistes va treballar molt, i molt dur, especialment en treballs agrícoles: llaurant, treballant els tarongers, nivellant bancals, segant blat i arrós traslladant-se temporalment a la Ribera, Sant Caries de la Rápita (Tarragona) i a Figueres (Girona).
La gent major de la Torre amb la qual hem parlat ha resaltat molt la seua condició de treballador inesgotable. Quan tocava festa era la seua ánima i quan tocava treballar allí estava ell a 1 hora en punt en les millors condicions per agarrar l’aixada o el que fera falta També conduia una tartana que traslladava ais propietaris de la finca de la Ripolla , al terme de Montesa, fins a Canals i a l’estació de l’Alcúdia de Crespins. Finalment es va fer cárrec de l’arreplega del fem del poblé fins a la seua mort.
Els torrentins recorden el tio Gaona com una persona especialment alegre i comboiant, amant de la festa popular, com podem apreciar a les fotografíes. Li agradava molt bailar. Quan tocaven Baptista Catarro i Ramon Torro, es desfeia dansant. També era molt aficcionat als bous i per aíxó el seu malnom de Gaona, en memoria del famós torero mexicá del mateix nom, del qual era un gran admirador. A la Torre recorden molt bé quan torejava vaquetes els anys 1957-58 a la plaga de bous que es montava al Pont del Riu.
En els anys que va treballar de femater portava al carro un burrel que estava molt espavilat i ell el volia molt Mireu si era intelligent l’animalet que ja sabia per eostum on havia de parar per menjar palla, herba i garroles …… i el tio Gaona fer-se uns glopets….
Una vegada, per festes de Sant Antoni, Vicent estava fent-s eunes copetes al Casino Gran i el burret sense lligar a cap lloc estava esperant-lo a la porta. La gent passava i admirada comentava: mira, si és sabut no l’abandona ni un moment ……… ‘ De repent es posa a ploure i Vicent no ho pensa ni deu segons: baixa correns l’agarra del ramal i se l’ entra, pujant-lo al segonpis del Casino …… La gent no podía creure el que veía.
En una altra ocasió, amb la seua imponent presencia física, va plantar cara a un xulet que no deixava passar ningú per la placeta del Mercat sense mes raons que perqué li donava la gana. Vicent el va acollonar i va passar per la placeta les voltes que va voler.
En un dels viatges que s’organitzaven per anar a veure Franco a Valencia, com els autobusos eren debades, Gaona, el Capitán i el Ninon van aprofitar el viatge pero per anar a la platja de Valencia. Allí menjant i bevent pels barets van fer amistat amb una altra colla que, només els nostres protagonistes es van despistar els van furtar la cartera. Van haver de vindre en taxi per a poder pagar-li al taxista quan arribaren a casa. Arribant al port el Capitán diu “Xe no vos pareix que encara és prompte per tornar a casa ?”. ” ¡Tens raó -contesta Gaona encara estem a temps per tornar a Valencia !”, ordenant-li al taxista que pegara la volta i enfilara cap a la ciutat.
Van amaneixer a la Torre ais 3 ó 4 dies, quan ja estaven tots preocupáis per ells. Pareix que també tenia molt bona ganeta. Un any van anar de festes a la vei’na l’Alcúdia. Anaven pel carrer Sant Francesc i Vicent veu una casa amb les portes obertes i una gran taula parada amb pastes i licors i cap persona pels voltants. Va entrar ell sol i en uns minuts s’ho va menjar tot i beure quasi que tot …….. Quan anaren els amos de la casa no donaríen crédit al que estaven veient: el dia del Crist i la taula buida per art de magia Vicent participava molt tant en les festes de la Torre com en les de Sant Antoni. Ningú no recorda haver-lo vist pujant al pi de Santa Creu, pero sí en la seua preparació: portar-lo, pelar-lo, untar-lo, etc.

gaona2 gaona gaona3

JOAQUIM SERRADELL i CALATAYUD, EL CAPITAN (1902-1985).
Joaquim va naixer també al carrer de Calixt III. Son pare era Pepe Parreta isa mare Carme. Eren cinc germans. Tots ells dedicats a treball agrícoles. Es va casar amb Assumpció l’Estanquera i, en faltar ella, amb Pura la Serraella, i va tindre dos filis: Joaquim, que viu a Canals, i Pura, que viu a Valéncia. El malnom li ve perque quan estava de broma deia molt ” ¡ Jo sóc el capita! sempre en un sentit d’humil i graciós orgull, res a veure amb intencions que pugueren semblar autoritaries. Joaquim, el mateix que Vicent i Baptista, va treballar tota la vida al camp, en distintes faenes: llaurant amb el matxo, cavant, batent el blat, etc. El seu nebot Vicent Llorens, el Patre, el recorda amb molta estima i ens conta que era un gran treballador ique feia uns soles perfectes a ull, sense cap ajuda de metres, regles, etc. Joaquim va treballar molts anys per a la familia de Vicent. Deis tres protagonistes el Capitán era especialment popular. Quan queien quatre gotes i no es podia treballar el camp, els torrentins ja l’esperaven amb les seues bromes.
Ens conten que Joaquim no bevia mai aigua. Inclús quan anava llaurant amb el matxo portava una bota de vi penjada a 1 aladre. Ni a l’estiu l’han vist bevent aigua. En determinades ocasions ell i Gaona van fer de catadors de vi ja que tenien molt bon paladar.
Hi ha una anécdota molt graciosa que tota la Torre i tot Canals coneix. Joaquim va cridar a Don José el veterinari (un altre personatge a tindre en compte) perqué hi havia un porc malalt. Don José va acudir rápidament, va reconeixer l’animalet amb deteniment i de seguida li va posar una injecció. Encara no havia arribat Don José a casa el porc ja estava mort. Joaquim ho va tindre molt ciar immediatament: li va tallar l’orella i el rabo al porquet i li ho va dur a Don José dient-li: “¡Per a vosté, Don José, ja que l’ha mort a la primera!”. Com si d’un matador de bous es tractara.
Joaquim i Vicent eren mol bromistes pero molt respectuosos. Mai es clavaven amb ningú i savien molt bé quan era moment de broma i quan de serietat. Per aixó són recordats amb alegria i estima.

capita3 capita capita2

Baptista Borras iPolop, el tío Catarro, (1905-1980).
Baptista naix l’any 1905 al que hui es carrer Victoria, al si d’una familia camperola. Era fill de Baptista Catarro ide Dolors la Caella, el major de quatre germans. Fa la mili a Barcelona -a Montjuic concretament- i en tornar es casa amb Natalia Morales i Soriano, la Fava.
Del matrimoni de Baptista i Natalia naixen 7 filis: Baptista, Natalia, Manolo, Matilde (que viu a Castelló de la Plana), Mercedes, Rosario i Abel, que viuen a la Torre i Canals. No hem pogut esbrinar d’on li ve el malnom de Catarro. Deduim que algún avantpassat de la familia tindria problemes d’afonía i parlava refre Baptista ha de treballar molt i dur per a portar endavant una familia tan nombrosa i en temps tan difícils, havent de viure -fins i tot- una desgraciada i terrible guerra. En uns primers anys la familia viu en una casa de camp, la del tío Juan de Fava, a la partida de la Redonda. Treballa quasi tota la vida al camp: als bancals de tarongers cavant, fent els rotgles, batent i trillant el blat (hi havia una era on hui és la Caserna de la Guardia Civil), de regador, etc. També treballa al Molí de Ferri, en la cárrega i descárrega dels camions.
No obstant una vida tan dura tot el món el recorda amb un gran humor i era home de bromes. Especialment el recorden per l’afició a tocar la guitarra junt a Ramon Torró, que tocava el violí, i junts han fet passar molt bons moments ais veins de la Torre i de Canals. Diversos veins ens han dit “On estaven elJs hi havia alegria”. Baptista i Ramon tocaven pas-dobles, jotes, polques, vals, masurques, etc. i dues peces que la gent els demanava molt eren la marxa mora “EL PASO DE LA KÁBILA” i el pas-doble “EL GALLO”.
Moltes nits tocaven la guitarra i el violí a la porta de casa de Baptista i allí acudia el vei’nat, majors i xiquets, per a escoltar-los i bailar. En alguna ocasió se’ls feia de dia tocant i ballant i se n’anaven directament a treballar.
També anaven a diverses cases de camp a tocar: a Mangai, a la de Don Rafael el metge, al Pon del Suís, a la de la Ripolla, a la de Toni Rabassa. etc. També actuaren a l’Olleria. A les cases de camp, els veins i els que acudien des de la Torre i Canals, feien sopars amb el que cadascú aportava: vi, botifarres, cansalada, bon pa de casa, tomaques i encisams, pimentons en salmorra, etc. La festa la montaven sense un duro i amb molta alegria. També anaven a tocar a les festes de Sant Antoni. Es recorda que un any se n’anaren de casa el dia de la foguera al matí i no tornaren fins al dia dels parells a la nit. Tres dies de música, festa i menjar en cada casa que els convidaven.

catarro catarro2 catarro3
En una de les festes al camp, un veí de Canals -del qual no direm el nom- que els escoltava i anava bevent vinet a bon pas, va acabar amb un pet com un canyamó. L’home es va quedar adormit i el van gitar baix d’un taronger i als dos costats del cap li van posar dos ciris encesos ……. Sois imatginar l’escena ja és per a riure’s agust. Allí estava aquell bon home gitat com de cos present, amb les mans creuades sobre la panxa, i Baptista i Ramon tocant la guitarra i el violí i l’altra gent baquejantse de les rialles. En fer-se de dia el portaren a casa i el deixaren al llit. Un detall que ens ha impresionat per la seua tendresa: Baptista va morir l’any 1980 i des d’aleshores el violí de Ramon ja no ha sonat. Va emmudir. Ramon ens diu que ja no ha tingut ganes de fer-lo sonar.
Ningú no recorda que Baptista pujara al pi de Santa Creu. El que sí va fer molts anys era anar a pel pi -junt a altres veins de la Torre- i encarregar-se de pelar-lo amb la destral i untar-lo de morca. Per a ell era com un ritual que havia de cumplir cada any.
La Torre en aquells temps era un nucli urbá molt menut. Com diu Ramon “la Torre era tota una gran familia”. Les relacions entre els veins eren intenses. Per qualsevol motiu es juntaven per a xarrar i, si es presentava, muntaven una festeta. Total la gent major amb la qual hem parlat ens ha dit el mateix “En aquells temps no teníem ni un duro; eljustet per a menjar. Pero erem moltfelinos”.
En Joaquim, En Vicent i En Baptista, tres persones humils, del poblé, tenim un bon exemple de tants homes i dones que han passat per époques molt difícils, treballant i lluitant molt amb coratge, saviesa i alegría.
Tota la Torre els volia molt. Isón recordats encara hui amb molta estima. Hi ha una dita que diu “Les persones no moren mai mentre són recorclacles amb estima “. I com hem vist, aquest es, clarament, el cas dels nostres protagonistes.
(Vull agrair la col.laborado de Natalia Borras, Conxin Borras, Vicent Calatayud, Vicent Llorens, Pura Serradell, Ramon Polop i Josep Lluis ¡ Cebrian)
FRANCESC TORMO

Font: LLibre de festes de Santa Creu de 1998

10 Responses to "Tres Torrentins populars"

  1. Maria Jose Calatayud Simon  26 de octubre de 2015

    Visga la TORRETA LA AUTENTICA QUNA DEL PAPA CALISTRE 111 para el que lo desconoce DIGAN LO QUE DIGAN LOS DEMAS SABIESA BROYADA….CAUDAL GRANDE……..AGUA VIVA…..POSSITIVO……

    Responder
  2. Santiago Marchirant Olmos  26 de octubre de 2015

    Ai la TORRETA de CANALS.

    Responder
  3. Óscar Hernández Grimaltos  3 de mayo de 2016

    Mare meva…el tío capitán…era un llibre de sabiduría… Et sentaes am ell…i sempre tenía una que altra historia.

    Responder
  4. Gregorio López Lopez  3 de mayo de 2016

    Palomaaa!!!!!

    Responder
  5. Sunsi Garcia Arnau  3 de mayo de 2016

    Era unic el tío capitan

    Responder
  6. Gregorio López Lopez  3 de mayo de 2016

    Chiquet un carajillet de Ruum!! Mitat y mitat!!!!!

    Responder
  7. Mila Barberan Llorens  3 de mayo de 2016

    Quina alegria, recordar a personatges tan volguts!Torrentins, amants de la festa, del treball, de la disbauxia, beguent i ballant en quan hi havia celebracións.Mon tio Gaona, germà de m’agüela hem donava “Azucarillos” que portava sempre del café de la tía Ambercoca.El tío Capità venia a ca m’agüelo a portar-se el macho i treballar les terres.Quans records…tots bonicos i alegres!

    Responder
  8. Marissa Carsí Gómez  11 de octubre de 2016

    ¡Gracias por la memoria histórica del nostre poble!

    Responder
  9. Elisa Corbacho  11 de octubre de 2016

    ke bonic

    Responder
  10. Filo Gaona  19 de abril de 2017

    K xulo .recordar tot aso. Entonses si k niabia alegria .y en res montaen unes festes k pake.y y no es gastaen un duro. Coso k ara .k no tenen prou cuant isen.

    Responder

Comenta la noticia

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.