Els origens de la Foguera

L’antic proverbi popular: “Qui perd els origens, perd l’identitat” té diverses variants i aplicacions, una de les quals -la del Sr. Arquebisbe de València en la missa de Sant Vicent , mártir (Paraula de 26-I-2014)- ens interesa ara i ací: “Mantened las raíces de la historia y de la fe”, afirmació esta que desitjaria aplicar-la, en sentit preventiu, a les festes de Canals i en especial a la nostra famosa i benvolguda foguera, sobre la què, malgrat lo que he escrit en ocasions anteriors, em queda encara molt per dir… però, ja a penes diré més.

En les últimes décades és notori l’interés que es té en fer un “monument monumental” (empranat el ridícul hiperbató que s’ha emprat en la denominació de l’any passat) i constatem com a partir del reconeiximent del “Guiness” s’ha intentat estendre el ressó de la seua magnificència per tot arreu (v.g. la “foguera” a la platja de Gandia). Bé, com a operació de marketing no està mal, però, com venen advertint sociòlegs, antropòlegs i també ecologistes, eixe no és el camí del futur i la travessa que s’ha escollit no sembla la més adient i correcta, al ser aliena al sentit original i no l’adequat per a un acte paralitùrgic i devot en ofrena al patró San Antoni, que llargament s’havia vingut mantenint fins les darreres décades.

Testimonis en hi ha a muntó, un dels darrers que he tingut en les mans és de 1947 i, mireu com descriu els rituals de l’encesa: Terminado … el oficio divino, se procede a la solemne bendición  de la hoguera. El sacristán enciende en una de las lámparas un grueso cirio. Se lo entrega al párroco. Precedidos de la Cruz y candelabros, se dirigen todos a la puerta de la calle. Van cantando las letanías de los Santos, Salen a la plaza. Los espectadores se cuentan por millares. De muchas leguas a la redonda acuden, desafiando el frio, a presenciar la bendición y quema de la célebre hoguera. La rodean sacerdotes y autoridades. Suena la música. Voltean las campanas. Habla a gritos el gentío. Por fin se hace el silencio. Y se oye la voz grave y acompasada del clero cantando las oraciones de la bendición. El párroco levanta la diestra y traza la señal de la cruz sobre la abultada pira. Luego con el hisopo, dando la vuelta, la rocía de agua bendita. Por último, el mismo párroco, con el cirio encendido en la lámpara, lo aplica a los sitios que le indica el alguacil. La hoguera comienza a arder. Suena entonces un aplauso cerrado. Los estampidos de una valiente traca ensordecen los ánimos. Se oyen otra vez las voces sonoras de los bronces y los sones de los instrumentos músicos, que, jubilosos, todos a una celebran la fiesta del Patrón de la villa. Y suben hacia lo alto, quiméricas y caprichosas, la llamas rojos, como lenguas vivas que también cantan su himno de gloria al bienaventurado Abad. (De Valencia Atracción nº 144, enero de 1947).

Les tradicions varien amb el pas dels anys, és un fet lògic i assumit; però en ocasions el sentit es bastardeja i, per exemple, ens trobem amb el fet que els “parells” mantenen una mena de consigna que podríem concretar en el fet de “no donar, sinó tirar”, la qual no concorda, precisament, en el consell de Jesucrist al jove del Evangeli de qui va prendre patró l’anacoreta Sant Antoni: Ven lo que tens i dóna-ho als pobres. I és que entre donar i tirar hi ha algunes diferències, com també hi s’hi troben entre fer una gran foguera i una foguera gran (circumstàcia que no és donaría si escrivírem en inglés) i no soc jo el primer en dir-ho; recordem el ban de l’il·lustre i sever alcalde D. Arcàdio Ferrer en desembre del 1925 i en vespres de la festa del 1926: Ya era hora de que la cultura diera señales de vida con el respeto a la propiedad, Con dañarla, no se manifiesta la devoción a nuestro amado Patrón.

Si cada uno cede, sin necesidad de molestas instancias, y movido por su amor a san Antonio: ramas procedentes de la poda de algarrobos y olivos, envases que quizá sirvan de molestia en muchas casas, etc, etc, porque todo combustible es apropiado, se conseguirá buena hoguera; pero, en caso negativo, repetimos, que más mereceremos si la presentamos pequeña, con tal que la encendamos con grande devoción y amor. Paraules estes que no s’allunyen gran cosa de les pronunciades per Mn. Emili després de les solemnes processons dels darerers anys: Sant Antoni està content; però estaria més si vos vegera tots els diumenges en la missa.

De totes maneres no és este un tema que m’afecte personalment, “doctors té l’església” es sol dir i no vullc posar-me en camisa d’onze vares. Lo que a mi en veritat em pica, és la versió que està donant-se en els darrers anys referida a l’orige de la festa i, més en concret de la foguera, per alguns mitjans de comunicació, inclús locals. No sé d’on ha pogut eixir la falsa notícia –hui ja generalitzada i sovint enganyosament atribuida a Mn. Sivera- que a mi em trau de les caselles: La foguera va començar a fer-se l’any 1749 i té els seus origens en la festa de Gràcia.

Si recurrim a la història local, podem dir que l’existència de la parròquia de Canals queda documentada des de les darreries del segle XIII i, almenys des del segle posterior, també devia estar posada sota el patronatge de Sant Antoni, el qual era, a més a més, el cap d’altar. Recordem que la “festivitat” religiosa del nostre sant i pel que respecta a l’àmbit diocesà, quedà “sacralitzada” en 1333 i fou reconeguda per l’església en 1359. El fet que no tingam en este cas una documentació fefaent sobre els seus inicis és una circumstància fàcilment explicable no sols per la pèrdua de documents en 1936, sinó també si tenim en compte que només solen quedar documentats aquells fets importants i altres que, sense ser-ho, tenen una repercusió econòmica o de greus consequències per a la vida comunitària i la foguera, en els seus inicis, era tan sols un complement devocional, i per tant gratuït per a les arques municipals i parroquials, de la vespra de la festa grossa, inadvertible fins i tot per a la micro-història local.

Fou precisament D. Sebastián Sivera qui va procurar escarbar en els origens ancestrals de la foguera, encara què, a falta de qualsevol documentació directa, ho féu d’una forma molt primària: preguntant als vells del poble i analitzant el seu primer entorn: Lo más probable es que se viniese haciendo pequeña hoguera desde antiguo, y que al crecer el pueblo creciese juntamente la devoción á San Antonio y el entusiasmo por su fiesta, aumentando más todavía al ver terminado el hermoso y magnífico tempo parroquial. Este progresivo entusiasmo, junto con el natural estímulo entre los sucesivos festeros, iría dando mayores proporciones á la hoguera hasta llegar á las que hoy tiene y que ya tenía a últimos del siglo XVIII…

Naturalment ací no menciona per a res això de 1749; pero és este beneficiat, posat a croniste local, qui conta la realitat de la festa que ha donat lloc a este comentat error. Ho conta Sivera, repetim; però ho fa reprenent lo que diu un altre prevere contemporani dels fets, el pare capuchí fray Tomás de Valencia. Este flare, que tant en la vida civil com en el convent  havia sigut un personatge important (el nom civil era Gonzalo de Ixar, autor també de l’obra: Flores de consolación del christiano) va estar encarregat del sermó de la misa del dia 27 d’abril de l’esmentat 1749, en la què els veïns de Canals donaven gràcies a Déu perquè tot i ser tan terribles els terratremols de l’any anterior, el poble no hagué de soportar fortes desgràcies.

La transcripció del sermó, intitulat Memorias gratuitas y festivas que por la feliz preservación de los terremotos, tributó la Universidad de Canales a su insigne titular San Antonio Abat el dia… passà a la censura o “Parecer” de Frey Don Antonio Juan, Presbítero, de la Ínclita Orden de Nuestra Señora  de Montesa y San Jorge de Alfama, Maestro en Artes, Doctor en Sagrada Teología, Catedrático… y Rector y Prior en el Real Colegio de San Jorge (de València) i, ja dotat de les corresponents llicències, a la impremta de Joseph Thomás Lucas de València, Impressor del Ilustrísimo Señor Obispo Inquisidor General per l’interés i patrocini del Doctor Joseph Guzmán, que a més de ser natural de Canals, estava al front de la parròquia en aquells moments, portat per la devoció a Sant Antoni, a qui anava “dedicat”: Al … Santo Padre y exemplo de Anacoretas S. Antonio

Mn. Sivera utilitzà estes “Memorias…” en el capítul X de les seues “Observaciones” a l’hora de fer la descripció dels actes de la institució de la festa, que seria coneguda com la Festa de Gràcia, semblant a altres celebracions dels pobles circumdants; però amb la diferencia que només en Canals perdurà fins a ben entrat el segle XX: La forma y modo con que se instituyó esta fiesta fueron estos: previa convocatoria del cura Dr. Simón Verger reuniéronse en la iglesia el clero, jurados y la mayor parte de los vecinos al objeto de designar patrono contra los terremotos (…) La primera que se celebró  fue á 27 de abril de 1749… y, naturalment tampoc es parlà de la foguera.

El repetidament recordat Mn. Sivera, Enric Navarro Bru i jo mateix, hem escrit sobre aquella festa, perduda ara fa un segle, la qual no té altra relació amb les patronals, que la simultànea presència de la figura de Sant Antoni, bé que amb un sentit molt distint. En 1749 es buscà un protector contra les adversitats en forma de terratrèmol i, per insaculació es tragué a Sant Antoni; però la festa en sí estava totalment al marge de la ja renombrada patronal i al llarg de décades va anar unida a la del Crist de la Fe.

Personalment m’he interessat per llegir l’esmentat llibret; però havent regirat els catàlegs de les més prestigioses biblioteques a nivel mundial, no vaig poder localitzar cap exemplar en un primer moment, de manera que si no fòra pel testimoni del conegut  catàleg “Palau” podría prendre’s per una invenció. Mes, és el cas que ací prop, en la mateixa província de València hi tenim el rarísim sermó imprés; un exemplar que, no fa molts anys, va trobar el croniste de Benifayó i crec que va ser oferit a l’ajuntament, esperant el propietari que al menys li agraïren el detall; però pareix ser que el rebedor de l’oferiment no estava a l’altura requerida per a un tema com aquell i ni els festers, ni des de l’ajuntament no li feren el més mínim cas.

I tampoc desitge entrar en esta qüestió, perquè ni el company afectat va abundar en detalls al contar-me l’ocorregut, ni a mí m’interessava aleshores altra cosa que estudiar i donar a conéixer el text original. I si hui desempolve el tema és tan sols en l’intent de deixar bén clara una cosa la mar de senzilla: que la nostra foguera és de caràcter devocional i que té una antigüetat molt per damunt d’eixos curts 265 anys que alguns es complauen en otorgar-li i què, per tant cal deslliurar-la totalment d’eixa datació tan peregrina, nascuda potser en les festes del 2010 a consequència d’una “clavà de pota” fenomenal. I és que un corresponsal de Las Provincias, que emprava les inicials M.G., al donar compte de la troballa del rarísim exemplar més amunt descrit, afegí “categòricament” que el sermó en qüestió: Es el origen de las fiestas que se celebran en enero en la localidad (Las Provincias 19-XI-2009). Un dels moltíssims errors que s’han extés perillosament per culpa dels pseudo historiadors que pululen pels mitjos de comunicació.

És d’esperar que ningú no traga ara a col·lació les declaracions del sacerdot enguerí Pedro Sucías (allà per l’any 1912), en les que intentà “colar” un repentí “creiximent” del tamany de la la foguera en l’any 1639, data de l’efímera desvinculació de Canals del vasallatge que mantenía respecte a Xàtiva.

¡Més ens valguera deixar les coses com han estat sempre i contentar-nos en dir que la vila de Canals li fa una gran foguera a Sant Antoni “des de temps inmemorial”!.

ELS ORIGENS DE LA FOGUERA

Alfonso Vila Moreno

Publicat al llibre de festes de Canals de l’any 2015

Comenta la noticia

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.