Historia de la Lloca contada per Marcial Martinez en el seu centenari

CENTENARI DE LA LLOCA

La Lloca és el plataner més gran de la Comunitat Valenciana i està catalogat com a  arbre monumental.

L’ésser humà naix i mor, igual que un arbre i una planta. Quants anys viu un ésser humà, un arbre o una planta? No se sap amb exactitud. El que sí que podem dir, gràcies als documents que tenim, és que la Lloca té cent anys de vida. És un arbre digne d’admirar del qual el poble de Canals pot estar molt orgullós de tindre’l, especialment en el centre del poble. Abans de continuar crec que és necessari explicar per què aquest plataner s’anomena la Lloca. Rep aquest nom perquè una gallina que ha acabat de tindre pollets, sempre els té baix d’ella. Aquestes gallines que tenen al seu voltant els pollets s’anomenen lloques. Aleshores, a la Lloca li ocorre el mateix, és a dir, sempre està envoltada de persones.

Les persones que ens visiten en els mesos d’estiu es queden sorpreses quan veuen         l’arbre de la Lloca perquè és un arbre enorme i amb unes fulles o pàmpols grans i verdes. També és impressionant l’ombra i la frescor que proporciona. Un dia, un home molt vell que estava assegut baix de la Lloca em va dir:

• “Marcialet, saps per què s’està tan fresc baix de la Lloca? Perquè cada pàmpol és com un ventall que al moure’s fa aire i per eixe motiu s’està tan bé i tan fresquet, especialment quan bufa l’aire de llevant.

Jo li vaig contestar al tio Toni:

• “Li agraïsc que m’haja contat açò. Sempre ho tindré present i sempre me’n recordaré de vosté quan passe per la Lloca”.

Jo he tingut la sort de nàixer en el carrer que hui es diu avinguda de Blasco Ibáñez perquè en eixe carrer es van plantar setze arbres plataners, entre ells la Lloca. L’any 1965 es van tallar tots per a asfaltar els carrers excepte la Lloca. Simplement faig aquest comentari perquè cada vegada que eixia de casa veia la Lloca i per això li tinc tanta estima. El fet de veure un carrer ple d’arbres d’eixa classe que projectaven una gran ombra de la qual tots podíem gaudir, era molt especial. Per aquest motiu, la imatge de la Lloca la porte incrustada en la retina dels ulls encara que actualment no visc en el carrer que vaig nàixer.

Si la Lloca poguera parlar ens contaria moltes coses perquè al llarg d’aquests cent anys d’existència ha escoltat tot tipus de converses i s’han celebrat esdeveniments de tota mena. Per exemple, la Lloca és el punt de partida de qualsevol competició esportiva i on es munten les tarimes per a donar els trofeus als esportistes. Me’n recorde de Meló, un home major que corria a peu, que quan acabava la carrera es menjava baix de la Lloca un pa de mig quilo ple de tonyineta i olives farcides d’anxova que feia el tio Ricardo, el Blanco, que tenia la tenda en el cantó de Blasco Ibáñez. Tots els xiquets ens quedàvem amb la boca oberta quan veiem a Meló en eixa situació i déiem: “ No li sobrarà un poquet per a nosaltres?”. És que hi havia molta fam.

També s´han fet competicions per a saber qui bevia més cervesa i d’obrers de la construcció que competien col·locant marcs i fent barandats. També hi havia llauradors que participaven per a comprovar quina era la millor presentació i qualitat del fresó i de la fresa. Era la Cooperativa la qui organitzava aquesta competició ja que Canals era un gran exportador d’aquesta fruita. Aquesta activitat econòmica ha sigut molt important per al desenvolupament del nostre poble. La Lloca també ha sigut testimoni d’aquelles carreres tan importants de motos que el nostre Ricardo Tormo corria per l’avinguda Vicent Ferri, carrer de les Escoles, carrer doctor Saurina, avinguda Blasco Ibañez i plaça Pont del Riu. Me’n recorde que el soroll que feien aquelles motos era impressionant. Ademés, la mitja marató i les carreres de bicicletes també han finalitzat les seues curses al voltant de la Lloca.

És important saber que la Lloca ha sigut un dels punts més importants de Canals per a vendre qualsevol tipus de mercaderia: llidons que els venia una dona molt grossa anomenada pels xiquets la tia Llidonera, nous que els venia el tio Salvador Navarro (pare de la tia Maria, la Pusa) i el tio Batiste Alventosa, el Segonero. El tio Toni Franco i la seua dona Maria tenien una bona paradeta tapada en teles blanques com el gessamí per a protegir els tramussos, cacaus, torrat, avellanes, ametles i caramels que venien. En maig venia el tio Masià que era de Xixona per a vendre mantecaos i gelats. Els xiquets li déiem el tio Mantecaero. El tio Quico Torís venia margallons. Quan els xiquets en compràvem ens alegràvem si ens eixia una fillola ja que tenia molt bon gust, igual que la cabota i les fulles les quals anàvem mastegant-les per a traure-li el suc. Venia també un home de fora amb porcs de set setmanes per a vendre’ls.

També venia un home de fora que venia portes, el tio Pelegrí Ibáñez que venia melons, el tio Saleta, un home alt posat de gorra i brusa, que portava un carret amb diversos departaments on hi havia cacaus, tramussos, xufes, avellanes, ametles, caramels, regalísia i uns cigarrets de llavoretes enrotllats en paper de colors que els xiquetes ens els compràvem per a pegar alguna calaeta. El tio Pepe, el Nano, treia aigua del riu i feia aiguallimó que el venia allí mateix. Als xiquets que li ajudàvem a rodar la geladora ens donava un gotet. Estava tan bo que tots volíem ajudar-lo. També estava Enrique que tenia un quiosc on feia papes, unes papes ben bones acabades de fer. També feia xurros que abellien molt quan feia fred mentre que el seu fill Pepe es dedicava a torrar castanyes. Que bones que estaven calentetes!

Es col·locava també una espècie de cabanya el dia del Domund. Els xiquets i les xiquetes anaven vestits de missioners, de monges i de totes les races del món. Els xiquets i les xiquetes portaven unes vidrioles perquè la gent tirara diners. A més, al costat de la cabanya hi havia una rama de plàtan molt gran i cada plàtan que es venia, valia una pesseta, era per al Domund.

A més a més, a poqueta nit acudien els homes que anaven a la Lloca per a buscar faena o per a veure si algú els llogava per a fer, especialment, faenes del camp. Una vegada, en 1937, un grup de militars que estaven en unes naus del carrer Trinquet van muntar unes tendes de campanya baix de la Lloca i les dones anaven allí per a endur-se la roba i llavar-la. D’aquesta manera es van guanyar algun jornal.

També es va col·locar la tómbola Parroquial. Una tómbola que allò que es rifava era fet per les dones de Canals i la recaptació era per a la construcció de l’altar Major de l’Església. Les fàbriques i cases comercials també hi feien aportacions.

No puc oblidar-me d’eixos homes xarradors que es dedicaven a vendre diversos articles,  especialmente mantes, que deien: “Quien me dé veinte duros le regalo una, dos, tres y cuatro mantas y por ser el primero le regalo dos peines, uno de señora y otro de caballero. También un paquete de hojas de afeitar marca La Estrella ya que miren si son de garantía que al afeitarse verán las estrellas”. Eixos homes sabien vendre molt bé. També venien uns homes amb ungüents per a curar tota classe de dolors. Deien que era el millor del món. Altres venien unes botelletes que portaven una espècie de xarop que es deia “Curo todo” i com la ignorància era tan gran, aquests homes tan espavilats anaven fent-se amb els diners.

La Lloca també ha sigut el punt de trobada i de reunió de les quadrilles per anar-nos-en de berenar els dies de Pasqua. Ells portaven alguna corda per a botar-la i elles anaven carregades amb el seu cabasset on portaven el berenar. Quants rotgles de xics i xiques s’han fet i quantes cançons s’han cantat! Tot eren rialles i més d’un es posava a festejar amb la pasqüera. Que bonica era la joventut i que bé s’ho passava baix la Lloca!

En l’actualitat hi ha un quiosc de premsa que és d’Ismael Fayos sent son pare el qui el va construir. Hui dia és Ismael qui més hores passa baix la Lloca.

Si vols saber el que passa en el poble, vés a la Lloca perquè allí t’assabentaràs de tot. Solem dir que les dones són xarradores, però els homes també ho som. Si ho voleu comprovar aneu a la Lloca i observeu que els homes que tenen poca faena o que ja estan jubilats es passen tot el dia xarrant.

L’any 1994 es va reformar la plaça del Pont del Riu fent-se un bon jardí al voltant de la Lloca. En la base d’aquest arbre monumental es va fer una barana de pedra que serveix per a seure, prendre la fresca o fer una bona xarrada.

A més, hi ha una barana de pedra a la vora del riu que també serveix per a seure i dos banquets els quals estan sempre ocupats per les mateixes persones que parlen de temes tant d’àmbit local, nacional com internacional.  Al costat del tronc de la Lloca hi ha una pedra de marbre en la qual es pot llegir la següent llegenda:”La Lloca, Platanus hibrida brot, Arbre Monumental plantat en 1914. Canals 1994”. També està gravat l’escut del consistori. Els grans poetes de Canals i algun de l’Alcúdia de Crespins li van recitar diverses poesies quan es va inaugurar la plaça. Va ser un acte molt emotiu.

El gran poeta canalí Joaquín Morales conegut com Ximo Picuelo li va escriure a la Lloca la següent poesia:

Denominada la Lloca,

és l’arbre del Pont del Riu

que empara en hivern i estiu

al qui faena en vol poca,

ja qui es recrea  en la soca

servint-li com a silló

i el que és gos de professió

no s’alça ni pa pisar,

quin producte ha de donar

eixa gent a la nació.

 

Quan es parla de la Lloca s’ha de parlar, obligatòriament, de les aigües del riu dels Sants perquè la reguen tots els dies. Gràcies a aquestes la Lloca s’alimenta contínuament i, per això, ha adquirit el volum i la grandària que té en l’actualitat. Encara que no la veiem, la sèquia de Canyamars també la rega. Aquesta sèquia va soterrada i passa per baix de la Lloca, per tant, aquest arbre té aigua per totes bandes.

Perquè ens adonem de la importància de la Lloca és convenient recordar que han passat pel seu costat tant la Mare de Déu dels Dolors com Sant Antoni Abat. Els dos es van parar baix de La Lloca el dia de la coronació de la Mare de Déu quan anaven de camí al pavelló Ricardo Tormo. Una estampa que no se m’oblidarà mai perquè la Mare de Déu duia un vestit molt elegant fet expressament per a eixe acte tan important mentre que Sant Antoni duia el seu vestit humil habitual. Fins i tot, els festers de Sant Antoni s’han retratat, amb la bandera del nostre patró, contínuament en la Lloca per al llibre de festes patronals.

El desaparegut Teatre Espanyol tenia un llavador i un balcó que donaven al riu. Quan feien algun espectacle de varietets, les artistes es posaven fresquetes per a llavar-se la roba i els homes es col·locaven baix de la Lloca per a mirar-les. Més d’un els deia algun pirop i elles es reien sense parar. Sovint, una artista eixia al balcó en roba lleugera per a animar els homes. Aquests es posaven tan contents i tan animats que se n’anaven de seguida a veure l’espectacle. El que conte és una realitat perquè en època de postguerra hi havia molta fam.

Quan parlem de l’arbre de la Lloca no ens podem oblidar de D. Antonio Arnau Beltran que estava de mestre a Eslida (Castelló). Allí ell celebrava el dia de l’arbre i eren els xiquets i les xiquetes de l’escola els qui participaven. Plantar els arbres, regar-los i cuidar-los amb la finalitat que no es moriren o se secaren era molt important perquè així els xiquets i les xiquetes agarraven responsabilitats des de menuts i començaven a valorar més les coses, especialment, els arbres.

En l’any 1905 arriba a Canals D. Antonio com a mestre titular, tenint al seu càrrec un centenar de xiquets. Va ser un gran mestre i una gran persona ja que treballava amb molta il·lusió i estima perquè volia que tots els xiquetsi les xiquetes saberen llegir i escriure. D. Antonio, seguint els seus costums, va pensar que els xiquets i xiquetes de Canals havien de celebrar el dia de l’arbre. Sense pensar-ho dues vegades li ho va proposar a l’alcalde José María Gómez Llaudes. La proposta va ser acceptada i D. Antonio es va alegrar molt pels xiquets i les xiquetes. D’aquesta manera observarien que els arbres s’adrecen des de xicotets. 

 

A D. Antonio li van concedir la Creu d’Alfons Xè el Savi per la seua labor com a mestre. El poble de Canals va tindre la sort de tindre un gran mestre que ens va deixar un magnífic legat cultural. Moltes gràcies D. Antonio, descanse en pau.

El dia 6 de febrer de l’any 1914 se celebrà en l’ajuntament de Canals un plenari ordinari.  L’acta de la sessió deia el següent:

“En la Sala Capitular de la Villa de Canals a los seis días del mes de febrero de mil novecientos catorce y bajo la presidencia del Sr. Alcalde D. José María Gómez Llaudes se reunieron los señores concejales cuyos nombres constan anotados al margen al objeto de celebrar sesión ordinaria y siendo la hora señalada se declara abierta la sesión dándose lectura al acta de la anterior que fue aprobada.

Seguidamente diose cuenta de los Boletines Oficiales y correspondencia recibida desde la última sesión hasta la fecha y los señores Concejales enterados acordaron el cumplimiento de las que a este municipio incumben.

Se acuerda la distribución de fondos para el presente mes consistente en la dozava parte de las cantidades consignadas en el vijente presupuesto.

Se dió cuenta de la liquidación del presupuesto municipal del año 1913 y adaptación de sus resultados por gastos e ingresos y el Ayuntamiento enterado acordó su incorporación al presupuesto del presente año previa aprobación de las mismas.

A propuesta de la presidencia se acuerda plantar cuarenta y seis cipreses en el camino de entrada al cementerio y dieci y seis árboles desde el puente de San Roque hasta la salida del pueblo protejidos en cajón a cada uno de estos últimos a fin de que puedan conservarse en buenas condiciones, librándose su importe con cargo al capítulo de imprevistos, quedando desde luego aprobado su pago.

Y no habiendo otros asuntos que tratar se levanta la sesión de que certifico.

José Mª Gómez, Vicente Ballester, Eliseo Juan, Ricardo Sancho, José Giménez, Jenaro Solves y Marcelino López.”

Aquest passat estiu, l’ajuntament de Canals va contractar a diversos estudiants per a fer tasques de qualsevol tipus. Una d’aquestes persones va ser José Tomás Arnau, becari d’investigació que va treballar en la Biblioteca Pública Municipal i en l’Arxiu Municipal. Aquesta persona em va mostrar un document que diu el següent:

“Amb signatura AMC 438 corresponent a l’esborrany de pessetes de 1914 pàgina 2 del mes de març del citat any, apareixen tres entrades dedicades a:

• Antonio Perales Bolinches, pels arbres destinats al cementeri i pont de Sant Roc per valor de 31,50 pts.
• Patrocinio Gómez, per les gàbies dels arbres per valor de 28 pts.
• José Real Sancho, pels jornals de plantament dels citats arbres per valor de 24 pts.”

Si el dia 6 de febrer de l’any 1914 s’aprova en sessió ordinària comprar 16 arbres i 46 xiprers i en data de 2 de març de 1914 apareixen tres entrades que mostren les despeses de la plantada d’aquests, podem afirmar mitjançant aquests documents que la Lloca es va plantar en febrer però no sabem el dia exacte, a l’igual que els xiprers.

Al principi d’estar en Canals Ràdio en companyia de Manolo Valera vam entrevistar en sa casa a la senyora Ángeles Ibáñez. Ens va contar que va nàixer en març de l’any 1906 i que va ser una de les xiquetes que va estar en la plantada de la Lloca. Ens deia que va vindre un diputat de les Corts que li deien Salvador Canals Vilaro. Aquesta personalitat va ser convidada per les autoritats de Canals i en el seu discurs va dir aquestes paraules: “Yo he visitado pueblos que se lavan la cara con una mano, pero viendo la cantidad de agua que pasa por este río de Los Santos la gente de Canals se lavará la cara con las dos manos”. Aquestes paraules, a la senyora Ángeles se li van quedar gravades per a tota la vida. Ens contava que tot el poble va acudir a la festa de la plantada dels arbres i que els xiquets i les xiquetes anaven regant-los portant aigua del riu dels Sants amb poalets.

En la celebració del centenari de la Lloca no hem d’oblidar-nos dels xiprers de l’entrada del cementeri perquè també compleixen cent anys. Formen part de la celebració ja que els van plantar el mateix dia o mes de febrer de l’any 1914.

Quan mire els xiprers hem quede pensant que la Lloca està plantada en el centre del poble on tot el món parla i es riu, mentre que els xiprers estan en el camí del cementeri respectant el dolor i les llàgrimes perquè per eixe camí passen per última vegada persones volgudes i estimades que ja descansen en pau. Per això, les noves generacions han de conservar aquests, és a dir, la Lloca i els xiprers.

Quan contemple la Lloca em quede bocabadat perquè és un arbre molt gran i sa. Al mateix temps em ve a la memòria tot allò que m’han contat les persones majors i, aleshores, m’aborrone perquè la Lloca ha tingut moments molt crítics. Per exemple, va haver una temporada que la volien tallar, però sempre han hagut persones valentes que han exposat la seua vida perquè l’arbre de la Lloca no es tallara. Gràcies a eixes persones la tenim plena de vida. 

Per això vull que la celebració del seu centenari siga un homenatge per a aquestes persones que van exposar la seua vida i també per a totes aquelles que van voler celebrar per primera vegada el dia de l’arbre en Canals.

Per últim, dir-los que aquest treball l’he fet amb molta il·lusió i m’agradaria que el lector gaudira amb la seua lectura perquè jo he gaudit molt escrivint totes aquestes vivències i anècdotes sobre la Lloca. Per acabar només acomiadar-me amb dues paraules: respectem-la i cuidem-la perquè així la Lloca sempre la tindrem entre nosaltres.

 

Marcial Martínez Barberá – Llibre de festes de 2014