Pulsa «Intro» para saltar al contenido

Historia dels cementeris de Canals

Els cementeris de Canals

Sicut nubes, quasi naves, velut umbra…

Com els núvols, com les naus, com  les ombres… 

(Tomàs de Kempis, De la imitació de Crist)                    

Tot té un principi i un final. La vida no s’escapa d’aquesta llei inexorable. Parlar de cementeris, d’arquitectura funerària, és parlar en darrer terme de la mort, l’últim tabú de la cultura occidental a les acaballes del segle XX. A diferència d’unes altres èpoques, ara vivim d’esquenes a la mort, com si mai no haguérem de morir, com si fórem ”immortals“. Obviem que tots tenim una ”data de caducitat“ desconeguda però segura, que algun dia, potser avui o demà, ens tocarà partir. Mai no tenim temps per a la mort, però ella sempre té una hora per a nosaltres. I és que tots tenim un temps de vida i un temps de mort, un esquelet a dins, perquè quin home ha nascut que no haja de morir, que s’escape del poder de la mort? Vivim d’esquenes a la mort i per això ens la topem de cara.

Ja no morim a casa voltats de tota la família, sinó en la soledat dels hospitals. I més encara, quan eixim de casa per a morir, ja no hi tornem; el nostre cadàver va directe al tanatori i d’allí a la parròquia o/i al cementeri. Sentim vergonya de la mort i l’amaguem. Gairebé és de mal gust morir, sobre tot, pel dolor que es causa a la família i els amics. Hem convertit la mort en un problema existencial quan en realitat és una cosa d’allò més natural, perquè la mort no és només el final de l’existència, sinó una part del cicle vital: sense mort no hi hauria vida. La mort forma part dels procés de renovació biològica de la natura, la mort és ecològica. Uns morim i d’altres naixeran en una renovació constant.

Si bé és cert que sobre tot a les ciutats s’han simplificat els rituals funeraris i s’ha despersonalitzat la mort, no és menys cert que hem aconseguit eixir d’una visió absurda i obscurantista, especialment pel que feia al dol. Recorde quan era menut, als anys setanta, quan encara molta gent portava el dol ”com Déu mana“. La primera novetat en acabar el soterrar era que volien dins de casa un silenci fúnebre, difícil d’imposar als xiquets. Després, estaven dos o tres mesos que no deixaven connectar la televisió (en blanc i negre), llevat del telediari. Els adults s’autorrestringien la vitalitat i no anaven al cinema ni a les festes del carrer ni res que suposara un mínim ”divertiment“. Les dones es vestien de negre durant uns anys i les ancianes duien vel al cap. Semblava aleshores que tota la família havia mort una mica amb el difunt i el que era pitjor, s’enterrava en vida durant un període de temps més o menys llarg. Aquell dol tradicional i retrògrad ha desaparegut en gran part amb l’avanç de les llibertats, la cultura i la civilització. El que s’haja de fer per una persona que es faça en vida i després de morta, és suficient el record amb afecte i sobre tot viure, viure plenament un temps que sols pertany als vius i que mai no ha de ser segrestat pels morts. Les nostres àvies es passaven la vida pensant en la mort, de vegades amb una quotidianitat obsessiva: totes les setmanes anar al cementeri, tots els mesos pagar el rascayú. Ni vivien ni deixaven viure a les noves generacions. Hem fet bé de matar l’antiga mort i ara només ens trobem amb el problema de ”dissenyar“ una mort nova,  més humana, més natural, sense pors. No hem de viure de cara a la mort com feien abans, però si som intel·ligents, tampoc podem viure d’esquenes. Si alguna cosa dóna sentit a la vida és precisament que té un termini cronològic limitat. Així doncs, vivim i gaudim. Fins i tot, hem d’aprendre a viure la mort, no morir enganyats i viure l’últim moment que és nostre i de ningú més, amb la consciència que ens ha arribat l’hora del comiat, com aconsellen els versos que van posar a l’entrada d’un cementeri:

TU QUE ENTRAS POR ESTA PUERTA,

DETÉN EL PASO Y ADVIERTE,

QUE HAS DE MORIR EN LA VIDA

PARA VIVIR EN LA MUERTE.

No s’ha de tenir por a la mort, entre d’altres coses perquè és inevitable. Deia Shakespeare que només hi ha tenebres en la ignorància i Quevedo en La cuna y la sepultura també recriminava el temor a la mort:

¿De dónde viene este miedo de la muerte,

que ha crecido tanto arrimado a la ignorancia,

que aun oírla nombrar no quiere alguno,

como si por el oído secretamente se le entrara?

Però encara que no es tinguen prejudicis en tractar el tema de la mort, sempre causa respecte i sobre tot, desconsola. A la gent de lletra, davant la mort, només ens consola la literatura i en algun moment d’aquest article en tornarem a tirar-ne mà. Com es tracta d’un tema transcendent, per molt que des del punt de vista de la Història de l’Art intentem tractar-lo científicament, amb notes, bibliografia i totes aquestes coses que solen posar-se per a demostrar que s’ha llegit molt i no es sap res, aquests fulls que teniu a les mans intentaran tenir un to en alguns moments literari -amb pretensions literàries, vull dir-. Parlarem dels cementeris anteriors i sobre tot de l’actual, objecte de l’estudi. Hem volgut també recordar-nos dels annexos, Aiacor i la Torre dels Frares, de manera que visitarem llurs cementeris sense investigar-ne la construcció, amb el desig que no es quedaren fora del microcosmos de ”l’altra riba“ de Canals.

Anem doncs a moure’s, perquè com deia Pascal: Notre nature est dans le mouvement; le repos est la mort. El primer canaler difunt del qual tenim notícia data de l’època romana i s’anomenava Publi Manli Probili. Coneixem la seua identitat gràcies a una ara sepulcral de marbre de Buixcarró que durant segles va servir per sostenir la pica de l’aigua beneïda en l’antiga església gòtica:

D·M

P·MANLIVS

PROBILLIO

AN XLIII

H·S·E

D(is) · M(anibus)

P(ublius) · Manlius

Probillio

an(norum) XLIII

h(ic) · s(itus) ·e(st)

La traducció seria: ”Als déus Manes. Publi Manli Probili, de 43 anys, és ací sepultat.“ Aquesta inscripció romana, conservada en l’actualitat a València, ens demostra la importància de no destruir les làpides inservibles de l’actual cementeri i la conveniència de colgar-les en algun indret proper de manera que puguen servir d’informació als canalers dels segles futurs.

A penes tenim informació sobre Canals en l’època romana però hom pensa que hi hagué una vil·la o un nucli menut de població. La tradició religiosa de l’antiga Roma admetia tant la incineració com la inhumació. El cert però, és que no tot el món podia permetre’s el luxe de pagar una pira funerària com Juli Cèsar, ja que la llenya anava cara. Els enterraments s’hi feien a la vora dels camins, en l’eixida de les poblacions. Tenien una certa por al món dels morts i preferien tenir-los al ras. Sabem que Canals en l’Edat Mitja es circumscrivia a l’actual barri del Secanet i poc més. Suposem que aquesta xarxa urbana medieval s’assentaria sobre les construccions romanes, d’un àmbit encara més reduït. Per tant, és possible que Publi Manli fos soterrat vora el camí a l’eixida de la vil·la o el llogaret, per exemple en la riba de sant Antoni. La làpida llatina fou trobada en una excavació del segle XVII i el rector Miquel Saurina va decidir integrar-la en l’església antiga per a que no es perguera. 

Els romans tenien una perspectiva d’ultratomba força diferent a la nostra, fins el punt que algun d’ells no s’estigué de fer-ne broma, com en un grafiti que es va trobar a la ciutat de Pompeia, en el carrer de l’Abundància:

Amic, els meus ossos et preguen que no pixes vora el sepulcre,

i si vols ser més respectuós, no cagues tampoc.

Ací veus la tomba d’Úrtica. Fora caganer!

Creus que pots mostrar-hi el cul impunement?

Pel que fa a l’època islàmica, els musulmans fan el mateix i soterren els morts fora de les ciutats, generalment a l’orient, per on es pon el sol. Aquest és el cas de Xàtiva, on el cementeri musulmà s’estén des del Portal de sant Jordi fins pràcticament la Casa Blanca, a les dues vores del camí de la Bola. En el cas de Canals, per les notícies que tenim, intuïm que la necròpolis islàmica es troba en la Torreta, igual que l’actual cementeri municipal. No és sols que en les excavacions arqueològiques de la torre dels Borja van aparèixer molts cadàvers de l’època, orientats i sense aixovar, sinó que segons ens van dir alguns veïns, en la plaça de l’Institut, quan van construir les clavegueres, també van eixir molts esquelets. Una necròpolis islàmica tan extensa hauria de pertànyer per força a Canals, perquè el poblament propi de la Torreta sempre fou reduït.

Després de la conquesta cristiana, el panorama funerari de Canals canvia radicalment. Els cristians no soterraven els difunts fora de la població, sols i en indrets desemparats. Ben al contrari, els cossos dels difunts en perdre l’alè de la vida s’integren en l’edifici que agrupava l’espiritualitat de la comunitat: la sagrera. La ”sagrera“ era l’església i les seues dependències, l’espai constituït com a sagrat i inviolable, on rebien asil els morts i els delinqüents. Per extensió també rebia el nom la placeta o clos situat davant de l’església. Per tant, els morts dels cristians es soterraven en sagrat. Aquesta tradició cultural i religiosa tan arrelada provenia del culte als màrtirs. La gent dels primers segles del cristianisme volia estar soterrada el més prop possible de llurs relíquies. Els morts envaïren l’interior de les esglésies i el paviment es convertí literalment en una catifa de làpides funeràries. S’hi produeix però una jerarquització social en el repartiment de l’espai. Tornem com a exemple a l’antiga església gòtica. En el presbiteri o als peus del presbiteri hi hauria la sepultura dels capellans. En les capelles tindrien una cripta les famílies més importants. Mossén Sivera cita l’altar de sant Joan dels Barberans i l’altar de santa Anna dels Climents. Al mig de la nau potser hi hauria una cripta que seria la primitiva fossa comuna i arreu de la resta del paviment s’estendrien els enterraments del que anacrònicament podríem anomenar les classes mitges de Canals. Per als pobres, que serien la majoria, hi havia fora, arrimat a l’església, el fossar:

El primitivo cementerio estuvo emplazado cerca de la antigua iglesia parroquial, según costumbre en los pasados siglos, y ocupaba el solar que hoy comprenden las casas números 8 y 9 de la plaza de la Trinidad. En los mandatos de la Santa Visita del año 1602 se lee uno en que se ordena ”cerrar las puertas del fosar y que el rector tenga la llave y no permita extiendan ropa en él y lo profanen“.

Els fossars eren una mena de patis de forma quadrangular on es soterrava en terra o en nínxols. En les nostres terres van perdurar fins el segle XIX i solien tenir una disposició claustral, heretada dels claustres dels convents que també servien per soterrar frares i monges. A Xàtiva va subsistir un fossar fins la Guerra d’Espanya en el carrer de les Ànimes i tenia una piràmide de cranis en el centre. A penes fa uns anys encara quedava un mur de nínxols i diverses làpides pegant bacs per terra. En algunes parròquies de la ciutat de València encara queden capelles funeràries gòtiques que perforen el mur exterior del temple i que abocaven als desapareguts fossars. S’hi poden veure en sant Joan del Mercat, sant Nicolau i santa Caterina.

Durant el segle XVIII el creixement demogràfic i de la mortaldat provocà una saturació mortuòria de les sagreres. De quan en quan s’hi feia l’exhumació de restes en l’interior de les esglésies i els fossars per abocar-les a la fossa comuna i açò permetia la cabuda de nous cadàvers. Però aquest procés rutinari arriba un moment que es veu desbordat per l’increment de la mortalitat i havien de traure cadàvers que encara no s’havien descompost totalment per a soterrar-ne de nous. En realitat, segurament fou un problema que succeiria en més d’una ocasió abans del segle XVIII, especialment en època d’epidèmies i guerres. Però ara els il·lustrats coneixien que moltes malalties eren provocades per la falta d’higiene i naix un corrent de pensament que demana l’eixida de les poblacions dels morts i les activitats industrials insalubres. 

Per fer-nos una idea, anem a assistir imaginàriament a un soterrar antic en l’església parroquial actual, un edifici del segle XVII. En acabar els actes religiosos es procedia a soterrar el cos del difunt. Si era un clergue es soterrava al vas del clergat i si pertanyia a una família poderosa, tenia el patronatge d’enterrament en alguna de les capelles laterals. Era el cas segons Sivera de les famílies dels Pareja, Guzman, Barberà, Gil, Climent i Saurina. El mateix mossén Lluís Pareja parla orgullós al seu llibre Canals Ilustrada de la sepultura que la seua família tenia en una capella de l’església i de les millores que ell hi havia realitzat. La resta dels canalers disposava de la nau. S’alçaven les lloses necessàries per cavar una fossa no gaire profunda, es cobria el taüt i es col·locaven novament les lloses, segellant les juntes amb algeps. Cada mes s’hi juntaven un quants cadàvers en estat de putrefacció i s’ha de dir que en l’interior del temple no devia de fer bona olor. En les esglésies, convertides en cementeris inadequats i focus d’infecció, feia pudor i les miasmes eren un perill sanitari per als feligresos. Quan s’hi donava humitat en el subsòl dels edificis, la situació s’agreujava i les taques en les juntes de les lloses delataven els enterraments recents. En entrar en alguns temples calia moltes vegades tapar-se el nas abans de persignar-se. 

En molts casos només la família i els amics sabien on s’havia soterrat el difunt i en uns altres, amb més poder econòmic, es cobria l’indret amb una làpida. Els més poderosos sempre estaven més prop de l’altar major i la jerarquia social baixava conforme ens acostem a les portes i als peus del recinte sagrat.

Diverses epidèmies de febre groga que es patiren virulentament durant el segle XVIII feren posar el crit en el cel a l’èlit il·lustrada, la qual aconseguí amb l’ajuda dels científics i els metges influir en les altes instàncies de l’administració i el clergat. Calia retornar al costum de tenir els cementeris fora dels nuclis urbans. Una Cèdula Reial de Carles III de 3 d’abril de 1787 ordenava la construcció de cementeris en camp ras, en llocs ben ventilats i distants de les cases del veïnat. Com a capella podia aprofitar-se alguna ermita que ja estigués construïda. Calia tenir en compte també les característiques edafològiques del terreny, la direcció dels vents dominants i la situació respecte als camins reials i les conduccions d’aigua.

No fou fàcil el procés d’implantació de cementeris exteriors i en molts casos la qüestió es va perllongar durant el segle XIX. La inestabilitat política de l’època, la falta de recursos econòmics de les hisendes municipals, l’obstaculització d’una gran part del clergat que veia com se li podien escapar els ingressos econòmics que gaudien al voltant del monopoli de la mort, impediren o almenys ajornaren una decisió que era fonamental per a la millora de les condicions d’higiene.

Però sembla que en el cas de Canals la llei es va complir sense gaire tardança i a finals del segle XVIII ja disposaven d’un cementeri fora de la vila: 

A últimos del siglo XVIII se construyó el actual cementerio, situado al Levante del pueblo, en la partida de Sagres. El área de este cementerio es la de un cuadrado que tiene 26’50 metros de lados = 702 metros cuadrados. El progresivo y muy considerable aumento de población en el siglo XIX ha hecho muy deficiente este lugar sagrado, y desde algunos años se piensa en construir otro cementerio más capaz.

El colapsament de finals del segle XIX estava provocat per l’increment demogràfic, però també per la gran mortaldat de les epidèmies. El còlera de 1854 va acabar amb la vida de 100 canalers. En el de 1855 en moren 60. Durant l’epidèmia de 1868 moriren 383 persones. El còlera de 1885 se n’emportà 164 i en 1890 foren 84. El petit cementeri de Canals no podia ”digerir“ tal quantitat de cadàvers i les autoritats locals es plantejaven la necessitat de bastir-ne un de nou, més gran i allunyat de la vila.

El cementeri vell estava al final del carrer de sant Joan de Ribera, prop de la plaça de Sagres, en el terreny que actualment ocupa l’Escola d’Adults. Tanmateix, era més menut que el solar de l’escola si contem també el pati. En 1914 es van destruir els nínxols i es va fer el trasllat de diverses restes humanes i un grapat de làpides al nou cementeri municipal. Restava però el mur perimetral i un munt d’enderrocs al centre, tot el qual va desaparèixer quan en 1968 es va construir el grup escolar.

 D’aquest cementeri prové una magnífica llosa de marbre de Buixcarró que es conserva en la partida del Reg Nou, reaprofitada per servir de pontet sobre una sèquia. La inscripció està cap per avall i els extrems no s’arriben a llegir perquè fan peu sobre els murets:

AQUÍ YACE D. ANTONIO BLAS PRA[TS]

[VECI]NO DE ESTA UNIVERCIDAD DE C[ANALS]

[FAL]LECIÓ EN ELLA EL DIA 22 DE N[OVIEMBRE]

1827 A LOS 68.AÑOS.3.MESES Y 19 D[ÍAS]

RUEGUEN A DIOS POR SU ALMA

El fet que es tracta d’una làpida de gruixària considerable i de format apaïsat, ensems amb les característiques de la inscripció ens recorda molt les lloses que encara es veuen en l’interior d’algunes esglésies. És possible que aquesta llosa provinga de l’església parroquial i en desmantellar l’antic paviment anés a parar al cementeri vell. De totes formes, el que està clar és que no és una làpida de nínxol i que de ser originària del cementeri vell, cobriria una tomba. Les característiques que té impliquen que la família del difunt disposava d’un poder adquisitiu alt. Els Prats van arribar a Canals des de Cocentaina. En 1711 consten Antoni Prats i la seua dona Teresa Garcia.

En el tram 7 del cementeri municipal hi ha un nínxol que conté les restes d’un altre Prats que segurament seria família, perquè no és un cognom abundant en la vila:

AQUÍ YACE

  1. LUIS NORBERTO PRATS

Y SÁNCHEZ

TEN[IEN]TE QUE FUÉ DE LA EXTINGUIDA GUARDIA R[EA]L PROAL.

Y CAP[ITA]N DE GRANADEROS DEL PROL. DE CUENCA

NACIÓ 6 JUNIO 1796   FALLECIÓ 13 SET[IEMBR]E 1865

ROGAD Á DIOS POR SU ALMA

Perfectament podria ser fill de l’anterior. En el mateix tram 7 hi ha soterrada una dona que és Guzman i Prats. Marcial Martínez pensa que podria ser la mare del ”Senyoret de Fusta“: D. Vicent Guzman i Guzman.

EL CEMENTERI MUNICIPAL

La paraula ”necròpolis“ ve del grec i significa ”ciutat dels morts“. Quan s’extrau del camp extricte de l’arqueologia, el seu ús pot tenir unes connotacions pedants i solem utilitzar el mot cementeri que ha substituït completament els termes que feien servir antigament: fossar i carner. ”Cementeri“ no ve de ”ciment“ com creu l’etimologia popular, sinó del grec koimeterio i del llatí coemeterium, açò és, ”lloc de descans“. Es tracta per tant d’una mena de dormitori, on els morts dormen un somni especial. El triomf de la denominació cementeri sobre la de necròpolis no és casual, perquè el significat de ”descans“ és més proper al pensament teològic cristià. 

El cristianisme, com la majoria de les religions, gira al voltant d’un eix constituït pel binomi vida-mort i s’assenta sobre l’esperança en la resurrecció de la carn. Açò s’ha de tenir molt clar a l’hora de comprendre perquè han existit els cementeris cristians durant aquests vint segles. L’Església Catòlica mai no va veure amb bons ulls la cremació fins el Concili Vaticà II. Les restes dels cristians estan esperant la resurrecció de la carn, és a dir, no sols la resurrecció de l’esperit sinó també la dels cossos mortals. Diu sant Pau en la Primera Carta als de Corint:

Com és que alguns de vosaltres diuen que no hi haurà resurrecció dels morts? Si no hagués resurrecció dels morts, tampoc el Crist no hauria ressuscitat. I si el Crist no hagués ressuscitat, seria sense objecte la nostra predicació, ho seria també la vostra fe […] De fet, però, el Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primícies de tots els qui van morir.

La resurrecció de Crist i amb ell la resurrecció de la carn constitueix el dogma fonamental de la fe cristiana que omple de sentit l’existència dels cementeris. Al respecte, hi ha text de l’Antic Testament, bellíssim, que és la visió dels ossos secs del profeta Ezequiel: 

La mà del Senyor es va apoderar de mi. Amb la força del seu Esperit em féu eixir fora i em va deixar al mig de la plana, que era plena d’ossos. Em va fer recórrer tot al voltant d’aquella estesa d’ossos: n’hi havia moltíssims per tota la plana i eren del tot secs. Llavors em preguntà:

-Fill d’home, què hi dius: gpodran reviure, aquests ossos?

Jo li vaig respondre:

-Senyor, Déu sobirà, només tu ho saps.

Ell em digué:

-Profetitza sobre aquests ossos. Digues-los: ”Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor. Això anuncia el Senyor, Déu sobirà, a aquests ossos: Jo vos infondré esperit i recobrareu la vida. Vos donaré tendons, faré créixer la carn damunt de vosaltres, vos revestiré de pell, vos infondré esperit i reviureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.“

Jo vaig profetitzar, tal com ell m’havia ordenat, i mentre parlava se sentí una remor: amb molt d’estrèpit, els ossos es van ajuntar l’un amb l’altre. Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell damunt, però no tenien esperit de vida. El Senyor em digué:

-Fill d’home, profetitza, profetitza a l’esperit. Digues-li: ”Això et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobren la vida.“

Jo vaig profetitzar tal com ell m’havia ordenat, i l’esperit va entrar dins d’ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran.

Llavors ell em digué:

-Aquests ossos, fill d’home, són tot el poble d’Israel. Ells van dient: ”Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l’esperança; per a nosaltres, tot s’ha acabat.“ Doncs bé, profetitza i digues-los de part meua: ”Això vos anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, vos en faré eixir i vos faré tornar a la terra d’Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i vos en faré eixir, sabreu que jo sóc el Senyor. Posaré el meu esperit dins de vosaltres, recobrareu la vida, i vos establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciant i ho he acomplit. Ho dic jo, el Senyor.“

I també el Nou Testament s’ocupa dels difunts i la vinguda del Senyor en la Primera Carta als Tessalonicencs:

Germans, volem que sapieu què serà dels qui han mort, perquè no vos entristiu com fan els altres, els qui no tenen esperança. Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell. D’acord amb l’ensenyament del Senyor, vos diem que nosaltres, si encara quedem amb vida quan ell vindrà, no passarem al davant dels qui hauran mort; perquè a un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel i al so de la trompeta de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer. Llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts juntament amb ells en els núvols, i pels aires anirem a l’encontre del Senyor. I així estarem amb ell per sempre. Consoleu-vos, els uns als altres amb aquests ensenyaments.

El cementeri es constitueix així com un lloc d’espera, de son, com un espai oníric que emplaça les darreries de l’home. Potser per això els cementeris estan plens de continguts simbòlics i retenen una misteriosa solemnitat. S’estableix un àmbit ambigu entre la vida i la mort, el qual dóna pas a l’espai de l’absència, però també al de la presència dels qui ja no són però foren. I al bell mig dels cementeris les tombes callades es diria que són fites entre la frontera de dos móns separats per l’abisme de la mort. El sepulcre és un punt de comunicació, l’únic lloc sobre la terra on es reuneixen alguna vegada les generacions presents i les passades. No debades la paraula grega que significa ”tomba“ vol dir ”memòria“.

Recorde un quadre del pintor Nicolau Poussin al centre del qual s’hi veu un sepulcre antic de pedra i uns pastors llegint la inscripció. El paisatge és bucòlic, la lectura enigmàtica: ET IN ARCADIA EGO. ”I a l’Arcàdia jo“. En mig de l’Arcàdia, el paisatge paradisíac dels clàssics, també existeix la mort, sempre omnipresent. Però no vivim en l’Arcàdia i la mort en els temps que corren és una competència municipal, amb taxes i nínxols de 5n i de 1n i panteons… Els cementeris són edificis públics com uns altres qualsevol que ofereixen un servei de caràcter sanitari i social. Però potser sense voler-ho en un principi, s’han convertit també en museus per a la reflexió històrica local i molts d’ells mereixen ser considerats Béns d’Interés Cultural, perquè contenen veritables obres d’art o configuren un arxiu de la memòria ciutadana. Els nostres cementeris es constitueixen en l’escenari on té lloc el culte als morts, una característica social que ens fa humans i que ens diferencia de la resta d’antropoides. Però si bé els animals no ”visiten“ els seus morts, és curiós com de vegades veiem algun gos que es refrega i es rebolca sobre les despulles d’algun altre gos mort. Tal vegada pretenen donar-li calor o entrar en un contacte vital  impossible o apropiar-se de no sabem què. Potser els humans no estem tan lluny dels nostres germans els animals i també ens rebolquem en els nostres morts, simbòlicament, perquè hem evolucionat molt encara que no saben ni on anem després de faltar.

Els cementeris, aquests locals que ens permeten rebolcar-nos en els records dels éssers volguts i perduts per sempre, són un lloc de sentiments i amorteixen les emocions. Els homes vivim de records i en cap de lloc no brollen amb tanta facilitat com ací, on es confronta la vida amb la mort i el no-res.

Encara que semble una paradoxa, els cementeris no estan construïts per als morts, sinó per als vius. Hem creat les ciutats dels morts a imatge de la ciutat dels vius, a petita escala. Amb les mateixes diferències socials, el mateix tipus de construccions que no deixen de ser pisos i cases inhabitables; una mica de jardí, grava i quitrà, els mateixos fanals. Però és cert també que hem exiliat els morts i els tenim lluny dels pobles, voltats de murs que converteixen els cementeris en presons al revés: les tàpies no són per a impedir que els que estan dins s’escapen, sinó per a que no entren els vius de fora. Els morts estan indefensos i els que fan por són els vius. De fet, la concepció dels nostres cementeris és com la de les viles antigues, voltades de muralles, amb portes que s’obrien de dia i es tancaven de nit. Però la nit té quelcom de domini de la mort i és cert que algunes malalties empitjoren en arribar la mitjanit, com per exemple les crisis asmàtiques. Quantes vegades no hem sentit: -D’aquesta nit, no passa-. En les nostres terres no existeix el costum de visitar el cementeri la nit de Tots Sants, però en algunes zones de per exemple Castella-La Manxa és una cosa normal. El cementeri està obert tota la nit i acudeix el poble. 

De tots els monuments de Canals, el cementeri és el més visitat, el més pragmàtic, el més democràtic, el més integrador; perquè tard o d’hora se’n forma part. A falta d’un inventari dels cementeris valencians, mamprenem pel nostre compte l’estudi del cementeri canaler amb l’ànim d’integrar-lo més si cap en l’estima del poble i que a poc a poc es millore i es valore, com a testimoni viu que és de les persones que van fer possible el Canals que gaudim avui. Encara que parega que els cementeris són un racó dels pobles al qual no cal prestar atenció, creen més imatge del que pensem. Als soterrars arriben forasters que moltes vegades van directament al cementeri i potser no tenen una altra visió del nostre poble que el que allí veuen. Quina imatge més lamentable ofereixen els pobles que tenen mig abandonat el cementeri, ple de brossa i en semirruïna. Si no tenen compte ni dels sepulcres dels seus pares, què es pot esperar en l’administració dels vius? El grau de civilització d’una ciutat es pot mesurar fàcilment per l’estat de les seues necròpolis i el respecte pels difunts. Qui no respecta la mort, és que tampoc no té cap respecte per la vida.

El cementeri municipal de Canals és senzill, de dimensions contingudes i amb pocs panteons. Està situat als afores de la Torreta i per visitar-lo cal anar per davant de l’Institut Gramàtic Gil seguint el camí de les Moles.

Els plànols d’aquest nou cementeri foren encomanats a l’arquitecte de València En Joaquim Mn Arnau i estaven acabats en abril de 1902. La construcció s’havia de fer en un camp cedit en la partida dels Vinyals, si el solar comptava amb l’aprovació de la inspecció sanitària necessària que la legislació preveia:

Dada cuenta de la solicitud suscrita por Don Diego Pérez de los Cobos y Pérez de Lema, manifestando a la Corporación tener disponible solar gratuito a favor del Municipio para el emplazamiento del nuevo cementerio en la partida dels Viñals. El Ayuntamiento aceptó la oferta acordando en primer término que para que se cumpla lo dispuesto por R. O. de 16 de Julio de 1888 y 13 de Octubre de 1898, que se abra expediente y que los dos Médicos municipales se constituyan en el terreno que se ofrece y emitan informe sobre si reúne las condiciones adecuadas para el caso. Que se oiga también a la Junta municipal de sanidad y de resultar factible que pasen también peritos y presenten relación deslindando el terreno y hecho lo cual, expóngase al público por término de diez días para oír reclamaciones a los efectos de lo que determina la R. O. de 19 de Junio de 1901 y espirado que sea el plazo, dese cuenta para acordar lo procedente.

El tal Pérez de los Cobos devia ser el marmessor testamentari de mossén Joan Cerdà, constituït pòstumament en benefactor del poble amb la cessió d’un terreny que s’havia adquirit amb diners de la deixa:

Al efecto la testamentaría de D. Juan Cerdá, presbítero, adquirió y donó al Ayuntamiento hace más de cinco años el solar de un nuevo campo santo, y aunque es mucha la necesidad de esta mejora, al presente todavía no se ha levantado la cerca. Este solar del nuevo cementerio está situado a unos 600 metros del barrio de la Torre, al Suroeste y en la partida de Viñals, junto al camino de les Moles. Sus dimensiones son: las del cementerio católico, las de un rectángulo que tiene 90’40 x 50 metros = 4.520 metros cuadrados, y el civil tiene 19’10 x 11’30 = 215 metros. Al presente van sentados los cimientos, y la higiene y el respeto que se merecen las cenizas de los muertos reclaman de consuno con urgencia el que se termine cuanto antes la valla con que se pueda bendecir y empezar a enterrar en el nuevo cementerio.

Era per això que el marmessor només posava com a condició per fer donació del terreny a l’Ajuntament, la cessió d’un enterrament gratuït en la futura capella, malgrat que la corporació municipal no seria gaire generosa amb qui oferia la possibilitat de millorar el benestar del poble:

Seguidamente y en vista del escrito elevado a este Ayuntamiento por Don Diego Pérez de los Cobos y Pérez de Lema por el que se hace donación de terreno suficiente para la construcción de un nuevo Cementerio con la condición de poder enterrar gratuitamente en el lugar que elija de la capilla del mismo o de fuera de ella los restos mortales del finado Don Juan Bautista Cerdá y Alventosa; se acuerda por unanimidad aceptar dicho terreno pero con la condición que de elegir sitio en la capilla, sea éste en el suelo y de su cuenta los gastos que ocasione dicho enterramiento cuyas obras que para lo cual tienen que efectuarse, ha de estar en buenas condiciones higiénicas.

Mossén Joan Baptista Cerdà està soterrat en un nínxol del tram núm. 7, segons consta en una làpida feta a València, en el taller que Pérez i Estellés tenia al núm. 18 del carrer de les Avellanes:

R.I.P.

  1. JUAN BAUTISTA CERDÁ

Y ALVENTOSA

PRESBÍTERO,

VICARIO QUE FUÉ DURANTE 32 AÑOS

DE LA PARROQUIA DE CANALS,

FALLECIDO EL 21 DE JUNIO DE 1899

A LOS 63 AÑOS DE EDAD

En juny de 1903 l’Ajuntament ja disposava del terreny cedit i remarcava la necessitat de portar endavant les obres del cementeri nou, perquè l’antic ja no reunia les condicions higièniques que prescrivia la llei. Tot seguit nomenen el mestre d’obres En Lluís Gordó i Sancho, de Xàtiva, per a que estudie el solar i redacte la memòria descriptiva, el projecte i el pressupost. La Junta local de sanitat va comissionar els perits pràctics En Josep Gómez i Ibáñez i En Joan Baptista Sanz i Lloret per a que anaren al camp on es projectava bastir el cementeri. Havien de fer unes prospeccions per tal de conèixer la gruixària del terreny i redactar un certificat que s’afegiria a l’expedient.

Malgrat que el solar del futur cementeri llindava directament amb el camí de les Moles per un dels costats i existia la possibilitat d’obrir una porta directa a aquesta via, les característiques del nou edifici municipal demanaven que tingués una entrada en perspectiva, amb un camí plantat de xiprers a la vora. Per tal d’aconseguir-ho calia adquirir un camp veí, propietat de Na Vicenta Mn Sanchis i Noalles, amb la qual va entrar en conversacions l’alcalde, En Fulgenci Martínez i Lloret, comissionat com a president de l’Ajuntament. 

Un any després, en març de 1906, les obres del cementeri quedaven detingudes perquè els recursos econòmics que hi havia pressupostats s’havien de destinar a la reparació de les escoles públiques. L’Ajuntament no veu una altra eixida que demanar un crèdit per poder acabar la construcció. Nogensmenys, en aquest mateix mes paguen les cinc fanecades de terreny necessàries per a construir el camí d’accés al cementeri, per les quals Na Vicenta Mn Sanchis rep la quantitat de vuit-centes setanta-cinc pessetes.

La necessitat de recaptar ingressos que pogueren destinar-se a l’avançament de les obres portà l’Ajuntament en setembre de 1906 a regularitzar els preus dels terrenys per a panteons, nínxols i fosses, de manera que els diners puguen destinar-se íntegrament a la continuació de la fàbrica. Estableixen diferents preus per metre quadrat destinat a panteons de primera i de segona, cinc tramades en els grups de nínxols i fosses per a adults i ”pàrvuls“. Per tal d’incentivar la reserva de terrenys i nínxols fins a finals d’any fan una ”oferta“ i rebaixen el 25% del valor. El concejal Higini Gómez i Tormo protestà d’aquest acord perquè entenia que havien de ser més reduïts els preus dels nínxols del cementeri civil, car les despeses serien insignificants en comparació al cementeri catòlic.

En octubre de 1907 les obres del cementeri municipal estaven finalitzant. Es trau a subhasta entre els manyans de la localitat l’elaboració de les portes metàl·liques segons un plànols que se’ls havia facilitat. Es van presentar les pliques de dos professionals i finalment el treball fou a càrrec d’En Germà Català i Llopis, el qual havia fet un proposició de set pessetes per arrova de ferro treballat. 

La continuació de les obres havia estat possible gràcies a un préstec que l’Ajuntament havia demanat a les entitats de crèdit local:

Por la presidencia se manifestó que no encontrándose la Caja municipal con fondos suficientes para continuar las obras de cerca del nuevo cementerio había recabado de los Bancos ”La Villa de Canals“ y ”Crédito Agrícola“ con intervención de la comisión del ramo, un préstamo a este Municipio por partes iguales de mil quinientas pesetas para la terminación de las obras que por ahora se han de hacer hasta poder enterrarse en dicho cementerio. El Ayuntamiento después de conceder un voto de gracias a los señores que componen dicha comisión, acordó por unanimidad, aceptar la indicada suma de 1500 pesetas obligándose a devolverla de los productos que se obtengan tanto de la venta de nichos, terrenos para panteones y enterramientos comunes, como de otros ingresos que en lo sucesivo pueda disponerse y que se consigne en la parte de gastos del presupuesto la referida suma para que sin dificultad pueda este Ayuntamiento devolver cantidades parciales, a medida que se recauden cuyas devoluciones se harán por conducto de Don Ramón Colomer Ferri como consta la consignación en el presupuesto.

A propuesta de la comisión de Cementerio se acuerda por unanimidad rectificar los precios de nichos y terrenos para panteones en la siguiente forma.

1n tramada… 40 pesetas.

2n tramada… 50 pesetas.

3n tramada… 60 pesetas.

4n tramada… 50 pesetas.

5n tramada… 40 pesetas.

Terreno para panteones; cada metro cuadrado,

1n…100 pesetas.

2n… 80 pesetas.

El dia 25 de novembre de 1907 s’aprovà la relació de jornals invertits en les obres, aspecte que es consigna en diverses actes de sessions municipals i que hem omès per no ser reiteratius. En aquesta data l’acabament de les obres era imminent i s’està pensant ja en poder inaugurar-lo i fer la benedicció oficial:

Seguidamente y próximo a terminarse las obras del nuevo cementerio en la parte que se refiere a cerca de pared y puertas de entrada; se acuerda por mayoría que en cuanto queden terminadas se proceda a la inauguración del mismo a cuyo efecto se faculta al Sor. Alcalde Presidente para que designe el día y la hora en que ha de tener lugar y que a tan solemne acto se invite con la debida anticipación al Sor. Cura párroco, Reverendo Clero, Juez municipal, personas de posición más saliente y en general a todo el vecindario, a aquellos por medio de B. L. M. y a este último por anuncio que expondrá en los parajes de costumbre. El Concejal, Sor. Giménez T.[ormo] protesta de que se realice la citada inauguración ínterin no quede terminado el cementerio civil conforme disponen las leyes.

També es va aprovar el pagament de trenta pessetes a Vicent Giménez i Rovelló per una biga de fusta per a la teulada de l’entrada, així com diverses despeses dels picapedrers i les portes metàl·liques:

Seguidamente fueron aprobadas las siguientes relaciones: la de adornos o labra en piedra artificial para el nuevo cementerio importante trescientas veinticinco pesetas y presentada por Francisco Vidal de Valencia; la presentada por Francisco Fayos Maset importante ciento trece pesetas por umbrales y otros trabajos de cantera invertidos en el citado cementerio; la del importe de las puertas del repetido cementerio peso 46 arrobas de hierro a siete pesetas que el total ascienden a trescientas veintidós pesetas construidas por Germán Catalá Llopis y la de varios objetos, alquiler de la madera para el andamio y demás materiales empleados en dichas obras representativa doscientas trece pesetas, El Concejal Sor. Gómez Tormo protesta del pago de estas relaciones. 

El concejal Higini Gómez sostenia que era il·legal que no s’acabaren les obres del cementeri civil i va votar una vegada més en contra, en aquest cas pel pagament de sis pessetes i cinquanta cèntims a Germà Català i Llopis per dos metres de tela metàl·lica que col·locaren en les portes del nou cementeri.

Un camí vorejat de xiprers de l’època fundacional condueix en línia recta fins la porta. És una portada de gust eclèctic, amb un toc neogoticista en el coronament. Un timpà d’arc apuntat, amb arquivoltes, emmarca un cercle que conté les sigles D.O.M., les quals abreugen en llengua llatina l’expressió DEO OPTIMO MAXIMO, que ve a significar més o menys en el meu pèssim llatí: ”A Déu, el millor i més gran“. A Tots Sants de 1997 han pintat en l’interior del cercle l’any 1907, data en la qual s’hi va començar a efectuar enterraments. El sentit religiós de la portada es complementa amb quatre motlures circulars que contenen una creu grega i la creu metàl·lica al caramull del conjunt. El fanal modern que s’hi veu en la fotografia ha estat substituït recentment per dos fanals als costats. La porta, com ja hem llegit adés, és una reixa de ferro pintada de negre. La monumentalitat d’aquesta portada es veu revaloritzada per la seua situació geogràfica, a meitat de camí entre el mur tester del cementeri i el començament del camí de xiprers. Es constitueix per tant en el centre d’un eix longitudinal que trenca la visual, malgrat la transparència velada de la reixa, provocant una separació entre la geografia dels vius (el camí dels xiprers) i la dels morts (el camí interior dels panteons). Es tracta en realitat d’un portal amb un espai cobert que genera una zona d’ombra que serveix d’antesala al món interior i convida a penetrar en silenci, alhora que ens mostra ja el que no vèiem des de fora, com si volguera recordar-nos les paraules de Larra: Campo de la verdad es lo que miras, / no desoigas la voz con que te advierte, / que todo es ilusión menos la muerte.

Sobre la teulada hi ha una espadanya buïda. Seria una millora instal·lar la campaneta que falta, de manera que serviria per avisar els usuaris quan van a tancar el recinte. El vestíbul també dóna accés a dues estances. A l’esquerra està l’antiga porteria, amb una llar. A la dreta, després d’una avantsala hi ha la sala d’autòpsies, amb una taula de pedra enmig.

En gener de 1908 s’esdevé una altra qüestió que ateny a l’economia del cementeri. L’Església sol·licita prendre part proporcional en els ingressos que va a generar el nou cementeri:

Por el Sor. Presidente diose cuenta de su viaje a Valencia verificado el mismo día con objeto de solicitar del Prelado la mayor brevedad en la bendición del nuevo Cementerio así como de haberle manifestado su Excelencia que dada la precaria situación de la fábrica de la Iglesia parroquial, se cediese por el Ayuntamiento de los fondos que recaude por arbitrios sobre el Cementerio una parte alícuota para auxilio de dicha fábrica; y que en su virtud proponía fuese esta cesión en la cantidad de cinco por ciento, ínterin durasen las obras de construcción y se extinguiesen los empréstitos levantados con dicho objeto y el diez por ciento desde aquella fecha en lo sucesivo.

Puesto a discusión el asunto, hizo uso de la palabra el Concejal Don Ricardo Cerdá y manifestó no estar conforme con que se ceda cantidad alguna de lo que se recaude por producto del Cementerio por cuanto a que mediante muchos sacrificios, había podido el Ayuntamiento construir lo indispensable para enterrar y que dadas las pésimas circunstancias por que atraviesa este Municipio, cree que no se debe hacer desprendimiento de ninguna clase.

En los mismos argumento abundó el Concejal Don Higinio Gómez, quien manifestó su disconformidad en que se ceda tanto por ciento alguno de la referida recaudación.

El Sor. Presidente después de considerar muy atendibles las razones expuestas por los Sres. Cerdá y Gómez y creer lo mismo que estos que el Erario municipal es sumamente reducido para poderse desprender de cantidad alguna; añadió que con objeto de evitar dilaciones y teniendo en cuenta que dicho tanto por ciento ha de invertirse en obras de fábrica de la referida Iglesia, cuyo edificio pertenece, puede decirse al común de los vecinos, entendió se debía acordar conforme a lo propuesto: y en vista a no haber unidad de pareceres, se procedió a votación dando el resultado siguiente:

Votaron el pro de la proposición los Sres. Juan Giménez, Llaudes, Ferrer Aranda, Tudela, Arnau y Ferrer Peiró; en contra, los Sres. Gómez Tormo, Don Ricardo y D. Francisco Cerdá, quedando por consiguiente aprobada por mayoría de seis votos contra tres.

La pretensió de l’Església de participar en els ingressos d’un cementeri municipal en la construcció del qual no havia fet cap inversió econòmica, feta íntegrament pel consistori, ens fa sospitar la possibilitat que el cementeri vell fos parroquial. Perquè si no, no té cap sentit. Si l’antic cementeri era parroquial i s’havia quedat menut, potser la parròquia no es veia amb la capacitat econòmica de bastir-ne un de nou i el projecte va quedar plenament a mans de l’Ajuntament. Però l’abandonament d’aquell cementeri suposaria la pèrdua d’uns ingressos per drets de sepultura que potser d’alguna manera es pretenia compensar amb un percentatge fix sobre els ingressos del nou cementeri. De totes formes, el cementeri nou tenia una doble naturalesa jurídica. Per una part era municipal i públic, però per l’altra era un recinte sagrat. Hi havia dues claus: la de l’Ajuntament i la de la Parròquia.

Amb el vot en contra del concejal Gómez, veritable enfant terrible del consistori, es va aprovar l’adquisició a Enric Peiró i Garcia d’una creu i un candeler per al cementeri, al preu de deu pessetes. La mateixa comissió va tractar el pressupost presentat per l’obrer Robert Estruch i Davó per a la construcció del primer grup de vint-i-cinc nínxols, del qual es suprimeixen les motlures per tal d’abaratir l’obra.

El 10 de febrer de 1908 es proposa el nomenament d’una comissió per a redactar el reglament del nou cementeri i continuen les obres dels nínxols. Però l’esdeveniment important d’aquesta data fou la benedicció oficial amb la presència de les autoritats civils i eclesiàstiques de la localitat (vegeu l’apèndix documental). Pel que fa al Reglament per al règim i govern del cementeri de 1908, el qual també incloem a l’apèndix documental, la seua lectura és molt interessant, no sols pel panorama funerari de l’època que presenta, sinó perquè indirectament ens informa de la greu problemàtica que patia el cementeri antic i que es pretén evitar amb les disposicions del nou. En primer lloc, el consistori es constitueix en l’únic òrgan de direcció i govern de l’establiment, s’estableix la llista de preus i s’estipula que el règim de propietat serà a perpetuïtat. Es castiga amb condicions draconianes el fet de no posar la làpida en sis mesos i es prohibeix la construcció d’estructures de fusta, la qual cosa ens fa pensar si n’hi hauria alguna en el cementeri vell. El personal del cementeri constava com a mínim d’un conserge que vivia en la porteria i un enterrador. Es prohibeix terminantment l’entrada nocturna. L’article 25 prohibeix l’entrada d’animals i el 26 entrar a fer herba. L’article 35 nomena la capella, edifici que no arribaria a construir-se mai.

L’acta de la sessió del 4 de març de 1908 ens dóna la notícia que s’hi va mostrar un model d’imprès per al llibre de registre d’enterraments i acordaren imprimir 200 exemplars. Aquest llibre, enquadernat, es conserva al negociat de cementeris en la Casa de la Vila. El primer soterrar que recull està datat el dia 9 de desembre de 1907, quan ja s’havia acabat de construir el cementeri però encara no estava inaugurat oficialment. Sol passar, fins i tot en l’actualitat, que quan s’acaba un edifici públic molt necessari, passa a utilitzar-se de seguida i la inauguració oficial es fa més tard… quan ho permet l’agenda de les autoritats. El primer cadàver fou curiosament el d’un metge, N’Àlvar Martínez i Lloret, casat, que vivia al núm. 8 del carrer Nou i va morir d’una enteritis crònica. Està soterrat en un nínxol.

Al marge dret del registre dels primers enterraments hi ha una anotació amb llapis que diu: ”El último Amparo Sanz Mira. 9 Diciembre 1907“. És possible que s’hi faça menció al darrer soterrar en el cementeri vell, el qual hauria tingut lloc el mateix dia que el primer en el nou.

Fent un ullada a les primeres pàgines d’aquest llibre de registre, constatem de seguida la freqüència de la mortalitat infantil. Aquests fulls ofereixen una visió tercermundista de l’estat de la sanitat al Canals de 1908. Els 36 primers sepelis havien estat conseqüència de malalties com: enteritis crónica, infección intestinal, debilidad senil, derrame seroso, bronquitis capilar, congestión pulmonar, bronquitis crónica, escarlatina, sesión orgánica del corazón, edema pulmonar, gastritis aguda, peritonitis séptica, enteritis, anemia cerebral, endosorditis reumática, lepra tuberculosis, apoplegía cerebral, inanición, laringa bronquitis, infección intestinal, insuficiencia vital, infección pútrida, raquitismo, endocarditis reumática, debilidad senil, parálisis cardíaca, lesión cardíaca, palpitaciones, difteria, síncope… La terminologia és arcaïca, però suficientment aclaridora de les malalties que motivaven la mort a començaments del segle XX. El panorama sanitari era bastant desolador.

Mentre tant, malgrat que els materials per a l’acabament del cementeri civil ja s’hi tenien, no podien dur a terme les obres per falta de consignació. En les sessions del 3 de març i 1 de maig de 1908 s’establiren els drets econòmics del conserge i l’enterrador, recollits en el reglament que incloem en l’apèndix documental.

Arribem en l’any 1914 i el cementeri civil encara no estava acabat, incomplint la Llei de 29 d’abril de 1855. Els diners consignats se’ls gastaren en enderrocar els nínxols del cementeri antic i traslladar les restes humanes al nou:

El primero de una trasferencia de crédito dentro de un mismo capítulo y artículo del presupuesto de gastos, para que la cuatrocientas pesetas que aparecen consignadas en el presupuesto municipal del corriente año, para realizar obras en el Cementerio Civil, puedan ser utilizadas en la excavación derribo de nichos y traslado de restos de cadáveres, del viejo al nuevo Cementerio, acuerdo que fue tomado por el Ayuntamiento en sesión del día trece del actual.

Pel que hem pogut esbrinar la comunitat protestant de Canals era molt reduïda, només un parell de famílies, que en alguna ocasió hagueren de patir la incomprensió i la intransigència religiosa d’alguns dels seus conciutadans més intolerants. Durant la postguerra, en l’any 1948, va morir un dels membres del cristianisme local no catòlic; suposem que pertanyia a l’Església Evangèlica. Van venir a Canals diversos familiars i companys de creences, amb un Pastor que oficià la litúrgia de difunts en l’interior de la casa. En acabant, en traslladar el fèretre al cementeri civil, els va eixir al pas en mig del carrer un grup d’individus que volien emportar-se el taüt a la parròquia catòlica. Degué de produir-se una situació molt violenta i fins i tot es va presentar una denúncia davant l’Ajuntament, la qual va passar pel ple i està enregistrada en el llibre d’actes municipals:

Dada la instancia presentada por Don Rodrigo Sancho, denunciando la propaganda protestante con motivo del entierro de Ramón Arnau, se acuerda requerir a la familia, para que manifieste el nombre del Pastor que asistió al entierro practicando los ritos protestantes en la casa del difunto y en el cementerio, y darle cuenta al Sr. Gobernador, juntamente con la denuncia presentada.

El cementeri civil estava destinat a soterrar les persones que no professaven la fe catòlica o aquelles que morien fora d’ella, com per exemple els suïcides. L’Església considera que la vida és una potestat només de Déu i ningú no pot disposar lliurement de llevar-se-la. Qui ho fa està prenent una atribució que pertany només a la divinitat i per tant, queda automàticament desemparat del si eclesiàstic. Per això als suïcides no els fan missa de cos present i els porten directament al cementeri. El cementeri civil es va desmantellar fa uns anys, perquè amb l’adveniment de la monarquia democràtica el govern va dictar ordres d’unificar els cementeris de manera que es soterraren tots junts, siguen de la religió que siguen. L’article núm. 1 de l’actual reglament de govern del cementeri municipal diu: Está considerado como recinto único y por lo tanto no podrá estructurarse en sectores separados atendiendo a diferentes tendencias de carácter religioso, social, político, etc. Si patim bastants llunyanies en vida, almenys en la mort estiguem tots junts.

Una característica distintiva dels cristians evangèlics -a diferència dels catòlics- és el gran interès que senten per la lectura dels textos sagrats. Aquest gust per la literatura sagrada sol reproduir-se en els epitafis de les làpides. En el cementeri de Canals hem pogut localitzar-ne dues, la primera d’un home:

DÍCELE JESÚS

YO SOY LA

RESURRECCIÓN 

Y LA VIDA,

EL QUE CREE

EN MI

AUNQUE

ESTÉ MUERTO

VIVIRÁ.

  1. JUAN. CAP. 11:25

 La segona d’una dona, que en quatre línies, sembla que condensa la fortalesa de la seua fe:

JUSTIFICADOS PUES, POR LA FE,

TENEMOS PAZ PARA CON DIOS

POR MEDIO DE NUESTRO

SEÑOR JESUCRISTO.

Tornant al procés d’obres de millora, en temps de l’alcaldia de N’Arcadi Ferrer, van tenir el projecte d’il·luminar els nínxols amb llum elèctrica. Sembla que aquesta proposició tan innovadora no es va dur més enllà, perquè l’embolic de cables haguera convertit els murs de làpides en un desgavell estrany. Tanmateix sí que es van dur a terme altres millores:

Tenemos en proyecto, ya que se mejoró notablemente su ornato, el dotarlo de luz eléctrica, así como el camino que a él conduce desde la Torreta. Cuantos la quieran en sus nichos que lo pongan en conocimiento de la Secretaría del Ayuntamiento.

Cuenta el Cementerio con agua para el riego de rosales y árboles plantados recientemente, cedida gratis por la sociedad Innovadora agrícola a instancia de su presidente D. José Cerdá Cortell, por lo que seguramente quedará en poco tiempo convertido en Jardín.

El Ayuntamiento acordó, que el blanqueo anual, dado ya dos veces, y que debe darse en lo sucesivo, se haga a expensas de los propietarios de nichos que carezcan de lápida.

Sirva de gobierno a los interesados y procuren ponerlas antes del próximo octubre.

L’alcaldia de N’Arcadi Ferrer degué de ser l’època daurada del cementeri i quan més atès va estar el jardí central, que en la documentació és anomenat ”parterre“. Està plantat de xiprers. Els xiprers són uns arbres de fulla perenne i d’aspecte d’agulla o fàl·lic. Com solen  trobar-se en els cementeris, la gent sol associar-los amb la mort. I precisament representen tot el contrari: la immortalitat, sempre verds i perfumats. Per això es planten en els cementeris. La fusta del xiprer és incorruptible, els insectes xilòfags no poden atacar-la i és molt dura. Les truges de les campanes es feien de fusta de xiprer. Els xiprers tenen una vida llarga, però una de sola. Si es talla el tronc, mai rebrota. Aquest arbre va donar el nom a l’illa de Xipre i  és l’origen etimològic del nom Cebrià, Cipriano en castellà.

Els arbres dels cementeris han de ser sempre de fulla perenne i que no siguen fruiters. El paisatge vegetal funerari demana el domini del color verd. En les plantes, han de predominar les fulles sobre les flors, de forma moderada i sòbria. Els jardins dels cementeris solen participar de la idea del jardí romàntic: la natura domesticada que sembla que es rebordoneix una mica, la tomba, el monument commemoratiu. Els jardins dels cementeris integren la mort de l’home en la natura, vers la qual tenim un sentit ancestral de retorn. Aquest voler ser soterrat al bell mig de la natura, com el pastor-estudiant Crisòstom dels capítols XII, XIII i XIV de la primera part del Quixot, és l’anhel antic de retornar a la terra mare. El cos vol terra deien fa cinquanta anys. ”Fins que tornes a la terra d’on vas ser tret, perquè ets pols i a la pols tornaràs“.

La naturalesa regna en els cementeris: hi ha plantes, arbres, multitud d’insectes, sargantanes, dragons, serps. Els ocells accedeixen des del cel i fan estada al cau de la mort dels humans. Al cementeri de Canals, en el pas que comunica la part vella amb la part nova, hi ha un gesmiler a cada costat, amb les petites flors d’aroma suau i fragància penetrant.

Continuem amb la història del cementeri. L’any 1932 s’estudiava fer el trasllat dels cadàvers al cementeri per mitjà de tracció mecànica o animal:

Se acuerda que por la Comisión de Policía Urbana se estudie la forma del traslado de cadáveres al Cementerio por medio de tracción animal o mecánica.

Passada la Guerra d’Espanya s’havia fet urgent l’ampliació del cementeri amb un segon pati i la construcció de nínxols:

Por la Presidencia se expuso: Que era necesario proceder con toda urgencia a la construcción de nichos en el cementerio católico municipal, toda vez que según ha comprobado personalmente, se encuentran próximos a agotarse los que hallándose libres se destinan a enterramiento de las personas que fallecen en la población.

Deliberando el asunto suficientemente por la Corporación, se acordó por unanimidad: Que se conceda plena autonomía y confianza a la Alcaldía Presidencia, para con la rapidez posible, contrate la construcción de nichos en la cantidad posible y razonada en la forma más ventajosa que permitan las circunstancias, dando cuenta de cuanto se actúe a la Corporación en sesión próxima. Que para su mejor orientación, se proceda por la Comisión de obras públicas a la redacción de un croquis [?] explicativo de las obras que consideren pertinentes realizar, el que entregarán a Presidencia, haciéndose constar que es indispensable prescindir de los trámites de subasta o concurso prevenidos en el Reglamento de Contratación Municipal, en atención a lo perentorio del caso y lo urgente de la realización de las obras.

Les autoritats locals van contractar la construcció de tres grups composts de vuitanta nínxols, amb l’obrer i veí de Canals Abelard Requena i Barberà, per dotze mil pessetes de l’època.

En agost de 1943 la Prefectura local de Falange Española de  F.E.T. y de las J.O.N.S. va demanar a l’Ajuntament que els cedira un solar en el cementeri, per a construir un panteó-monument als difunts caiguts del bàndol guanyador de l’última guerra:

Se dio cuenta de un oficio de la Jefatura local de Falange, fecha 12 del actual, en el que interesa de la Corporación se adopte el acuerdo de cesión de terreno en el Cementerio Municipal, para la construcción del Panteón-Monumento a los gloriosos caídos de esta localidad.

Igualmente diose lectura a otra comunicación de dicha Jerarquía, de igual fecha que el anterior, en el que aporta la idea de que se funda en una sola fecha el aniversario de la muerte de los caídos, ya que de esta forma, se podría dar el máximo esplendor y funeraria brillantez a los actos que en sufragio de los mismos anualmente se celebren. La corporación, por unanimidad, acordó sin dilación lo siguiente; Que se ceda generosa y gratuitamente a Falange exclusivamente, para la construcción del Panteón que se cita el terreno necesario a dicho fin, señalándose precisamente el centro de lo que vendrá a ser el cementerio nuevo, una vez se realicen las obras proyectadas para ampliación del mismo.

Se acuerda de igual forma señalar el día 10 de agosto de cada año, como fecha en que se conmemore el aniversario de los caídos durante la revolución, de esta localidad, declarándose en este acto, día de luto en la población, suspendiéndose toda clase de trabajo en el campo, fábricas y talleres, a fin de que los funerales que con tal motivo se celebren revistan el mayor esplendor.

L’anomenat panteó dels caiguts està situat al final de l’eix longitudinal seguit per la porta principal i el panteó de Colomer. D’estil difícil de definir però contundent, el volum cúbic està cobert per  una cúpula seguint la tradició funerària clàssica del Panteó construït per Agripa en el camp de Mart de Roma. La cúpula semiesfèrica té una decoració gallonada blau i verda, a base de fragments ceràmics. En aquest aspecte cal posar-la en relació amb els cupulins dels campanars de l’església parroquial de sant Antoni Abat, ja que els caramulls de les dues torres foren obra del mateix mestre d’obres i constitueixen un precedent cronològic. Sobre la cúpula una creu llatina enorme proporciona verticalitat i lleugeresa al conjunt. L’interior és molt reduït i simula una capella modesta, gairebé espartana. La porta enreixada de ferro conté a sobre la inscripció CAÍDOS POR DIOS Y POR ESPAÑA. PRESENTES. En les finestres laterals estan els noms dels canalers assassinats en la Revolució de 1936, coronats per sengles creus. Avall, unes floreres adossades donen volum als murs. En la paret de darrere hi ha làpides individuals i malgrat que hi hem vist flors a Tots Sants, no hem sabut aclarir si aquestes persones estan soterrades ací o no, perquè ens han arribat testimonis contradictoris. És possible que no hi estiguen soterrats tots i en cas que no hi hagués ningú, més que d’un panteó hauríem de parlar d’un cenotafi, que és un monument sepulcral erigit a la memòria d’un personatge il·lustre, però que no en conté les despulles.

Els terrenys immediats al cementeri fundacional, necessaris per a l’ampliació, s’havien adquirit en 1941. La memòria descriptiva de les obres i el croquis van estar a càrrec de l’aparellador municipal, Manuel Piñón, però la qüestió de l’ampliació quedà aplaçada fins 1945.

A banda de la porta del cementeri, les construccions més destacables són els panteons, situats només entrar, a les vores del camí central. No hem pogut disposar de cap documentació, projectes d’obres o plànols, però la distinció cronològica és pot bastir de forma bastant aproximada. El primer en construir-se fou el de Colomer, el segon el de Ferri, el tercer el de Grau-Penadés, el quart el de Llopis Coloma, el quint el de Tormo-Sanz i el darrer i més modest, fora d’aquesta via principal, el de Gómez-Alventosa/Ripoll-Gómez. 

No és una casualitat que els panteons s’hagen situat ací enmig del cementeri, flanquejant el camí principal pel qual tothom ha de passar. La situació privilegiada dels panteons és un indicador de la posició social i econòmica dels propietaris, de manera semblant al fet que no és el mateix viure a l’avinguda que en un carrer perifèric. Però hem dit abans que al cementeri de Canals no hi ha gaires panteons i cal precisar que no sempre el poder econòmic implica la possessió d’un panteó. N’hi ha famílies amb tanta o més riquesa que les dels panteons i que tanmateix optaren en el seu moment pels nínxols. En aquesta decisió poden haver influït idees religioses, d’humilitat evangèlica, deixant de banda la vanitat d’ultratomba. També poden influir d’altres factors. En el meu poble, per exemple, la gent prefereix gastar-se els diners construint-se un xalet a Bisquert i no gastar-s’ho en un panteó. És una qüestió de mentalitats.

Una alternativa més econòmica que la construcció d’un panteó és l’adquisició de nínxols immediats, unificats per una mateixa làpida, amb les dimensions adients. El mòdul més corrent sol ser dos nínxols en horitzontal o en vertical. De vegades són tres o més. Un cas a destacar és l’enterrament de la família Micó-Julbe, amb un total de deu nínxols (5 + 5 en vertical) unificats per una mateixa làpida dividida en cinc trams horitzontals que equivalen cadascun a la superfície de dos nínxols. Aquest cas únic en el cementeri canaler no sols interessa com una alternativa eficaç als panteons per tal d’agrupar els difunts de la família, sinó pel valor artístic de l’enorme làpida. Es tracta d’una Pietat en relleu que recorda la de Miquel Àngel en el Vaticà, als peus d’una enorme creu. La majoria de la superfície de marbre blanc queda lliure per recollir les inscripcions funeràries. Ha estat una solució pràctica i relativament econòmica, però també una originalitat de gran qualitat artística. No debades pertany als propietaris d’una de les indústries locals del marbre. 

L’interés dels arquitectes en dissenyar l’espai de la mort es blasma sobre tot en els panteons, gràcies a la iniciativa privada. La construcció d’aquests edificis permetia dur endavant experiments arquitectònics a petita escala i extravagàncies estilístiques que sols trobarem en l’arquitectura funerària, un camp en el qual l’arquitecte es sentia més lliure per poder expressar-se, sense estar condicionat per l’habitabilitat. Així han estat possibles nombrosos edificis de rellevància artística que contribueixen a l’ornat i enriquiment dels nostres cementeris. Però tornem a assenyalar que la topografia del cementeri, especialment la diferenciació social que provoquen els panteons, reprodueix la societat dels vius i perpetua en el camp funerari l’escala de les desigualtats:

…El lugar donde mejor se conjuga el sentido de la propiedad y el sentimiento de cohesión familiar y de clase es en las criptas o panteones que encontramos en los cementerios del siglo XIX. En efecto, en cuanto el burgués se considera en posición de ser recordado inmediatamente se construye un panteón familiar. Éste, a diferencia de otro tipo de enterramientos, favorece, por un lado, la individualidad de las tumbas, y, por otro, como ha señalado Gary W. McDonogh para Barcelona, ”el sentimiento de cohesión de clase, la función de la familia como vehículo promotor de esa cohesión a través del tiempo“. Esto era así porque, frente a los otros tipos de propiedad inmueble, los mausoleos burgueses se mantienen como receptáculos que pueden albergar a todos los miembros de una familia. Es decir, mientras toda la propiedad familiar se divide en el momento de la muerte, el panteón permanece indiviso como un símbolo privilegiado de continuidad. Precisamente, como subrayaba M. Voyelle, la cripta proporciona un espacio cerrado y exclusivo que, como tal, refleja de modo especial el concepto patriarcal de familia, donde varias generaciones se unen bajo un mismo techo…

La peculiaritat jurídica d’aquesta propietat immoble, veritable casa inhabitable, que sol transmetre’s hereditàriament per línia masculina. El panteó, com la casa, aixopluga la família sota un mateix sostre; en contraposició al nínxol, receptacle individual i alhora promiscu.

Els panteons hereten la tradició d’aquelles sepultures de patronatge en les capelles laterals dels temples que privilegiaven la noblesa  i les classes altes. Però quan es va produir la construcció dels cementeris el poder econòmic ja havia canviat de mans. La burgesia i la nova noblesa de negocis assumeixen el canvi d’escenari de la mort i seran els qui definiran el nou model de segregació sepulcral, com una forma de remarcar l’ascensió social. Tanmateix, el plantejament arquitectònic dels panteons de cementeri és directament deutor d’aquelles capelles funeràries. De fet, el panteó per excel·lència, el prototipus ideal, és sempre el panteó-capella. Si ja no deixen soterrar-se dins de les esglésies, ara es construeixen llur pròpia capella familiar independent i allí soterren els difunts de la família. Els condicionaments econòmics i la restricció del terreny reduiran les dimensions de l’altar en favor de l’espai per a soterrar, però sempre trobem un altaret encara que siga reduït a la mínima expressió com és una creu. S’hi podria celebrar missa. Són petites esglésies, bastides en sagrat, dedicades a la memòria dels familiars. Són monuments de família que commemoren el record dels que han faltat i s’han aixecat amb voluntat de perdurar.

Aquest culte de la burgesia als avantpassats coincideix amb una voluntat de manifestar l’estatus social. La mort és utilitzada per expressar la posició en la societat i en aquest sentit, el panteó no és més que una obra de vanitat i ostentació. Vanitas vanitatis (vanitat de vanitats) que deien en l’època barroca. Però el que a nosaltres ens interessa ara i ací és que sovint són obres d’art. Moltes vegades la família li encarregava el panteó al mateix arquitecte que els havia projectat la casa o el xalet. I igual que en aquelles cases per a viure, en l’edifici de la mort intervenen artesans, pedrapiquers, ferrers, ceramistes, vidriers… I tot es construeix a la mida de les cendres de l’home, pensant que durarà eternament fins el dia del Juí Final. Mentre arriba aquell dia, aquestes estranyes casetes prenen el sol al bell mig dels nostres cementeris i com a mansions deshabitades s’eleven sobre la terra que ens crida i penetren amb llurs criptes en la foscor i els misteris del subsòl.

Entrant a mà dreta, trobem el panteó de la Família Ferri, lligada a la fundació de l’empresa tèxtil més poderosa en la història industrial de la vila. D’estil eclèctic difícil de definir, és obra dels anys quaranta i pertany a la tipologia de panteó-capella, amb nínxols en l’interior dels murs laterals i un altaret frontal. Sobre l’altar un vitrall del Salvador fa referència al sant del fundador de l’empori. En els anys seixanta l’interior va ser objecte d’un reforma. La porta de reixa metàl·lica, emmarcada per un parell de pilastres, està coronada per un relleu de la Mare de Déu dels Dolors, patrona de la vila i devoció familiar. Les juntes de la pedra artificial pateixen de filtracions.

A mà esquerra tenim el panteó de la família Llopis-Coloma. Datable als anys seixanta-setanta, li dóna al cementeri un toc de modernitat amb el seu volum cúbic tan contemporani. La façana principal queda protegida de les pluges i integra una jardinera amb palmeretes. La porta és una reixa acristal·lada composta de redolins, sobre la qual veiem un crismó metàl·lic ben gran. El crismó és un monograma simbòlic de Crist. Està composat d’una X i una P entrellaçades, les quals són les dues primeres lletres del mot Crist en grec. De vegades s’afegeix l’alfa i l’omega, primera i darrera lletra del l’alfabet grec, simbolitzant Crist com el principi i el fi. Junt a la creu, és l’emblema cristià per excel·lència i situat en les tombes indica que els que hi estan soterrats són cristians. Tot el lateral dret de la façana està ocupat per una escena en relleu, presidida per Crist amb la creu de fons i el braç esquerre en actitud de cridar a un grup d’homes alineats en un pla inferior i d’esquenes a l’espectador. Aquest panteó també és de tipus capella, però amb una distribució més original, de manera que en l’interior el mur de nínxols és sols el de la dreta. L’obra està signada per COMA Y CAMPOS / C. JESÚS 44 VALENCIA.

Si avancem tan sols unes passes, al bell mig del pati o parterre, en el que la gent ara anomena ”cementeri vell“, veurem el panteó de la família de D. Ramon Colomer, amb túmul i cripta. Aquesta tomba estilísticament pertany al regnat d’Alfons XIII i està presidida per la millor escultura de tot el cementeri. El conjunt és de marbre blanc i està signat. L’autor fou A. MARCO / PELAYO.5.VALENCIA. No cap dubte que no sols és la tomba de més valor artístic, sinó que a més a més ”respira“ aquell romanticisme que tant els agradava als vuitcentistes. No desdiria per llegir al peu aquell poema de Gustavo Adolfo Bécquer: Dios mío, qué solos se quedan los muertos… o millor un altre poema poc conegut, el ”No vingués quan seré mort“, de Lord Alfred Tennyson:

No vingues quan seré mort,

a plorar inútilment sobre la meua tomba,

a xafar sobre el meu cap caigut,

turmentant la infeliç pols que no vas voler salvar.

Deixa que el vent m’agrane, que el caminal me plore;

però tu, passa de llarg.

Si fou un error o un crim teu, xicona,

ja no m’importa, perquè sóc tot desempar:

casa’t amb qui vulgues, el temps m’emmalalteix

i jo sols vull descansar.

Segueix endavant, cor gelat, 

i deixa’m sol en aquest llit de pedra;

però tu passa de llarg.

L’àngel de la mort, ambigu i alat, descèn sobre uns núvols que s’han convertit en roca. De fons, la pantalla fosca i verda dels xiprers augmenta el contrast amb la claredat del seu cos celestial. Du els cabells rulls cenyits per una diadema amb l’estrela de cinc puntes de la vida. Inclinat, amb la mà dreta sembla que deixa caure unes flors sobre la tomba i l’índex esquerre assenyala el cel en un enigma mut, fàcil de desxifrar. Aquest àngel de regust modernista recorda aquelles victòries alades, ”Victòria niké“ de l’hel·lenisme i no cap dubte que en elles l’autor es va inspirar. Als peus de la peanya el cor flamejant amb la creu, símbol del Cor de Jesús, una devoció de l’època molt estimada per la família. De tots els panteons amb cripta, és el que més pateix el problema de les filtracions quan plou.

Seguint el camí, a mà dreta, trobem el panteó de la família Grau-Penadés. Aquest mausoleu és la construcció privada més monumental i espectacular de tot el recinte. El terme ”mausoleu“ vol dir tomba monumental i està pres del monument funerari dedicat a Mausol, edifici que era considerat una de les set meravelles del món en l’antiguitat. L’estructura del mausoleu dels Grau és molt clàssica: un pòdium semicircular té accés per mitjà d’una doble escalinata, deixant enmig l’entrada inclinada a la cripta. La porta primitiva era de ferro, però la progressiva oxidació va aconsellar substituir-la per una d’alumini obscur. L’articulació de la doble escala lateral, contraposada amb la central que abaixa a la cripta, forma part d’un llenguatge simbòlic culte que fa referència al cel i la terra, a la vida eterna i la mort humana. Les dues escales ascendents condueixen a una plataforma emmarcada per una columnata amb arquitrau, fris i cornisa. Les columnes són toscanes. Aquest teló de fons semiel·líptic d’arquitectura arquitrabada, constitueix una pantalla transparent però definidora del marc arquitectònic i situa en l’espai l’escultura d’un àngel de silenci amb la creu. La figura té un tractament estètic escultòric radicalment diferent a l’àngel del panteó de Colomer. Recorda remotament les escultures del Valle de los Caídos. La cronologia del panteó pot situar-se en els anys cinquanta-seixanta, durant la dictadura del general Franco. El panteó participa doncs d’aquell estil grandiloqüent i alhora sever que era grat al règim, durant el qual algun membre de la família va ocupar càrrecs polítics importants a la ciutat de València.

En realitat, tot el conjunt arquitectònic del panteó de Grau gira al voltant de l’escultura de l’àngel, de manera que les mirades dels espectadors de seguida es centren en l’escultura. L’àngel de Grau demana silenci en l’hora de la mort, amb la seguretat que li dóna saber-se recolzat en la creu. El seu rostre androgin està pres dels rostres que pintava Leonard Davinci. Les ales en canvi, molt artificioses, més que de plomes semblen fetes d’enormes escates, com si fos una disfressa. Als peus de l’escultura, sobre la porta de la cripta, un relleu de la Pietat; la qual no deixa de ser una variant de la Mare de Déu dels Dolors, advocació tan arrelada a la vila. El monument està voltat per una tanca negra de ferro, d’inspiració clàssica, gairebé romana. A la part de darrere, el mausoleu sembla una veritable rotonda i en la base trobem dos òculs que il·luminen l’interior de la cripta. Aquests ulls de bou li donen a l’edifici un cert misteri marítim, com si foren els finestrons d’un vaixell o d’un escafandre, alhora que provoquen una estranya sensació de vida, com si el panteó fos un ens viu, que observara qui passa i mira. A banda del valor material de la construcció ens trobem davant l’obra d’un bon arquitecte que sabia el que es feia. 

L’interior de la cripta té planta de T, amb els nínxols en els laterals del corredor d’accés. L’altar té un relleu de marbre amb la creu i el sudari, simbolitzant la resurrecció de Crist. Dues fornícules buides, amb volta de quart d’esfera, fan referència una vegada més al llenguatge clàssic. Tot l’interior és de marbre. També pateix el problema de les filtracions a través de les juntes dels graons en les escalinates.

Enfront tenim el panteó de la família Tormo-Sanz, dels anys setanta. Molt més senzill, es tracta d’un túmul amb cripta. Les portes primitives de ferro també han estat substituïdes ací per unes d’alumini obscur, alhora que hi feren dos respiralls laterals per a eliminar la humitat que es condensava en l’interior. Malgrat que no entra aigua, els murs de marbre reaccionen davant la humitat generant sals.

L’últim panteó, darrere del mausoleu de Grau, és en realitat una tomba familiar tancada per una pesada llosa amb la creu i la inscripció PAX. Pertany a la família Gómez-Alventosa/Ripoll-Gómez. És l’últim panteó construït i el més modest. En el capçal una piràmide de simbologia pagana dóna una nota diferent en l’allau de simbologia cristiana que aclapara el cementeri. El lateral frontal de la piràmide s’ha aprofitat per gravar els cognoms de les famílies. La piràmide té un significat clarament funerari. En l’Antic Egipte s’hi soterraven els faraons. Són les tombes més grans que mai no ha construït la humanitat. També tenen un rerafons escatològic en el sentit que l’etimologia de piràmide ve de ”pira“, és a dir, foc. La mort és el foc on es consumeix la vida, on es consum la matèria. Aquesta tomba senzilla, amb una presència arquitectònica mínima i un caràcter humil que deixa de banda la vanitat post mortem,  participa tanmateix d’un llenguatge culte i ancestral.

Els panteons estan edificats sobre l’antic camp de fosses. La fossa era el sistema més econòmic de ser soterrat i generalment en els cementeris valencians la forma més segura d’acabar tard o d’hora en l’ossera. A Canals resten encara bastants tombes assenyalades per creus de marbre o pedra, molt sovint sobre un túmul minúscul. A tall d’exemple direm que al davant del tram 31 podeu visitar la tomba del ”Senyoret de Fusta“, amb una creu que diu:

AQUÍ

DESCANSAN EN LA PAZ DEL

SEÑOR LOS RESTOS DE

  1. VICENTE GUZMÁN Y GUZMÁN

FALLECIDO 24 NOV[IEM]BRE 1934

R.I.P.A.

El Senyoret de Fusta volia que el soterraren només entrar, en la porta del cementeri. Aquest desig es considerava des d’antic una mostra d’humilitat, ja que tots els que entraven a un cementeri o una església trepitjaven la tomba. El record d’aquell desig d’En Vicent Guzman es va convertir en una tradició oral molt arrelada, de manera que molta gent ens ha dit que en el vestíbul del cementeri estava soterrat, però no hi vèiem cap làpida que assenyalés el lloc. La realitat, menys poètica, és que està soterrat en una tomba del ”parterre“, com fàcilment podreu comprovar.

Les visites als cementeris solen comportar una marató de lectura de làpides i veure un munt de fotografies en el àlbum de la mort. Anem a fer una volta incompleta per les làpides del cementeri, la qual hauran de completar els lectors, en posteriors visites. El primer pati del cementeri, immediat a les portes, és la part més antiga. És com una mena de pati de veïns on trobem el record dels canalers de finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX, els integrants de la història quotidiana que va construir el Canals d’avui. Aquest pati de tombes, panteons, làpides i xiprers és un arxiu magnífic per refer la història local d’aquells anys i cada persona soterrada representa una pedra del mur que constitueix la vostra identitat com a poble. Crec que jo no sóc el més adequat per fer una lectura profitosa d’aquestes pàgines de pedra que constitueixen les làpides. Per dues raons: per l’edat i perquè no sóc de Canals. Però tinc la intuïció que la informació que ofereixen aquestes làpides és molt important per a la història local. Alguns dels grups de nínxols estan en mal estat i existeix el projecte d’enderrocar-los, la qual cosa suposaria la desaparició de les làpides i les restes que no seran reclamades per familiars. L’antiguitat fa que a molts ja no els quede família o siga molt llunyana. La desaparició d’aquestes làpides seria una pèrdua històrica i cultural irreparable. Pensem que s’hauria de fer el que es va fer a Xàtiva fa uns anys davant el mateix problema de deteriorament dels nínxols antics: restaurar-los. Deixem descansar en pau els morts i no destruïm llurs modestes cases. Només la conservació de les làpides in situ s’ho val, perquè són documents, veritables fons de dades. Quan es destrueix una làpida, la memòria es perd i es mor definitivament per a la posteritat, perquè la pedra dura més que els ossos i sempre ha tingut vocació d’eternitat.

Des del cementeri antic de la partida de Sagres, van traslladar fins ací una part de les restes mortals i un grapat de làpides que encara podem veure. D’entre totes, destaca pel material, una que hi ha en terra, en la vorera del tram 9. Es tracta de quatre taulells pertanyents a un matrimoni nascut encara en el segle XVIII (1769-1834 / 1778-1837). Aquest testimoni ceràmic és important perquè constata l’ús de la ceràmica en els cementeris valencians. Es tractava d’un material més econòmic que la pedra o el marbre, però permetia l’ús de més diverses cal·ligrafies i decoracions. Recordem haver vist al cementeri només un nínxol de l’any 1958, amb la inscripció en taulells negres. La ceràmica es fa servir abundantment en canvi en les boques dels nínxols, emmarcant les làpides quan es posaven una mica a dins.

Si recorrem els murs de làpides trobarem a cada pas les efemèrides de la vida, les professions, el dolor i el record dels familiars. Les inscripcions reflecteixen la historia de les persones que han contribuït a forjar la vila i en aquest sentit són autèntics registres històrics que permeten investigar la biografia i la història local. I a més de tot açò, algunes làpides són obres d’art que van més enllà de marcar l’espai d’una tomba que assenyala la memòria d’un difunt. De vegades són obra de pedrapiquers experts que han deixat constància del bon treball que sabien fer i ens trobem amb esculturetes que ultrapassen el valor afectiu dels familiars.

En els epitafis de les làpides de Canals trobem a faltar referències a la fama pòstuma, més abundants en unes altres necròpolis. Hem d’esmentar però la làpida de mossén Raimon Sarrió en el tram 22:

IN (JHS) MEMORIAM

DEL MUY IL[LUST]RE HIJO DE ESTA VILLA

R[EVEREN]DO D. RAIMUNDO DE P. SARRIÓ Y VALLÉS (P[RESBITE]RO)

BACHILLER Y MAESTRO NACIONAL

QUE FALLECIÓ EN 1o DE MARZO DE 1933

SUS HERMANOS, D. JMIA. JATO. Y A. DEDICAN ESTE RECUERDO

Fué un excelente escritor

En pensamientos profundo

Tuvo fama de orador

El Canalense Raimundo.

EL QUE CREE EN MI VIVIRÁ ETERNAMENTE

  1. JUAN

En general, trobem a faltar en el cementeri de Canals la presència d’epitafis poètics. Hem trobat poca ”literatura de consolació“, que sol anar en la part inferior de la làpida. Els poemes o frases solen posar-se en boca del difunt o la dels familiars. De vegades són cites bíbliques. Un cementeri amb abundant literatura de consolació és no sols un entreteniment per al públic que el visita, sinó un instrument pedagògic sobre la caducitat de la vida i una forma de reconfortar en aquesta absència brutal que és la mort, total i definitiva. Trobareu poc menys del que hem recollit ací. Les fórmules més abundants i concises són: DESCANSE EN PAZ, NO TE OLVIDAN… Llegint tan sovint aquesta darrera tenim la sensació que s’hi dóna una mena d’obsessió per evitar l’oblit, un perill que amenaça els morts greument. S’hi pensa que els difunts viuen d’alguna manera en el record dels vius i que sols poden desaparèixer completament si se’ls oblida. En unes altres ocasions els difunts parlen en primera persona i demanen oracions en compte de plany, com aquest espòs a l’esposa:

No te sientas afligida

ni me llores por favor

voy contento hacia el seno

para una eterna vida

quiero esposa querida

con la mayor ilusión

lo pide mi corazón

porque en esto me consuelo

recibir de ti en el cielo

cada día una oración.

La mort no pot destruir els lligams de l’estima ni el record de les bones accions fetes en vida, de manera que la memòria es perpetua en la família:

Por el bien que en la tierra hiciste

que Dios te tenga en el cielo,

porque pensando en desvelo

están los que bien quisiste.

Y perdura y aún persiste

tu recuerdo en estandarte,

y quieren su querer darte

como siempre te lo dieron

que hasta el final te quisieron

y no pueden olvidarte. 

Es diria que són els morts els qui consolen els vius i com a déus familiars protectors continuen a llur costat:

Piensa que soy esa estrella

que tan cerca tienes

y te proporciona paz,

mientras yo siento tu amor

y tu persona, gracias a tus recuerdos.

                 Tu mujer.

Les làpides estan redactades en llengua castellana i en tot el cementeri apenes hi ha tres làpides en valencià, malgrat que en algunes aflora un vocable de la llengua que parlava el difunt, parla la família i llegiu en aquest article, com en un cas esperançat de la tercera generació:

Aquí yace… un hombre

un amante esposo,

un incomparable padre

i un iaio maravilloso…

I un cas en que la inscripció de memorial és en valencià:

El teu marit i fills et recorden.

També són comunes les inscripcions que s’aclamen a la divinitat, com en aquesta de redacció caòtica i angoixant davant el traspàs de la mort:

Dios mío madre mía, tengo sueño quiero

dormir no puedo que angustia descanso

en paz ya os espero en el cielo.

Després de la mort, les oracions s’agraeixen per damunt de qualsevol consideració:

A todos los que

me habéis querido

os pido oraciones

que es la mejor

prueba de afecto.

D’altres inscripcions de contingut religiós cristià que hem trobat són:

Señor mío y Dios mío.

El Señor te bendiga y te guarde

Te muestre su rostro y tenga misericordia de ti

Te mire benignamente y te conceda la paz

El Señor te bendiga.

Que la plenitud de tu amor

los reúna en la vida eterna.

Bienaventurados los muertos

que mueren en el Señor.

Sus obras les acompañan.

(APOCALIPSIS, 12, 13)

Para tus fieles Señor la vida no termina aquí

en los cielos tienen preparada eterna morada.

                          Prefacio misa difuntos

Recen un padrenuestro.

La mort terrenal no és obstacle per testimoniar la presència del difunt entre els vius:

Mi cuerpo

ha muerto

pero yo estoy

entre vosotros.

En el cas de la mort de xiquets menuts, es remarca el desconsol dels pares i l’estima malgrat haver tingut una vida tan curta:

Dios segó tu vida eterna

para como ángel tenerte.

Tus padres saben quererte

aunque estés en vida eterna.

Un fenomen curiós és la presència de petites inscripcions en llengua francesa. Solen ser pedres de dimensions reduïdes que s’adhereixen a les làpides i que poden haver estat enviades per amics de França. No sabríem ben bé establir l’origen d’aquestes relacions, les qual podrien estar en la verema, l’emigració dels anys seixanta o les visites al santuari de Lorda (Occitània):

A LA GROTTE BÉNIE

NOUS AVONS PRIÉ POUR TOI.

En citarem tres. La primera és un record d’amistat, ”el temps passa, el record roman“:

Le temps / passe. / Le souvenir / reste. SOUVENIR D’AMITIE.

La segona fa referència a l’estima, ”amar-te sempre, oblidar-te jamai“:

T’aimer toujours, / t’oublier jamais. / A MA TATI ROMAIN.

La tercera, més poètica, dedicada a un fillol, s’adreça a un ocell; ”quan tu volaràs, prop d’aquesta tomba, tallarol, canta-li la teua cançó més bonica a nostre fillol“:

Lorsque tu voleras / près de cette tombe / Fauvette / chante-lui ta plus / belle chanson. / A NOTRE FILLEUL.

La visió que tenim del conjunt de murs de nínxols és d’un dens horror vacui, horror al buit, incrementat per les floreres, les flors i les esculturetes de les devocions personals. Ben bé es podrien fotografiar els santets necessaris per a il·lustrar una hagiografia bastant completa: sant Antoni Abat, sant Jaume, sant Miquel, sant Josep, la Mare de Déu dels Dolors, la Mare de Déu dels Desemparats, la Mare de Déu del Roser, sant Rafael, sant Ramon, la Trinitat i moltíssims més… Unes vegades són les advocacions patronímiques dels difunts i d’altres ocasions advocacions arrelades en la persona o la família. En els dos casos, els sants o Maria s’havien constituït en protectors en vida i no deixen de ser-ho després de la mort.

Deia Shakespeare que no hi ha noblesa més antiga que la del jardiner i la de l’enterrador; els dos són els qui mantenen viva la professió del pare Adam. En el cas del cementeri municipal de Canals ambdues activitats s’uneixen en la persona del conserge, Antoni Gonzàlez, que hi treballa des de fa vuit anys. En paraules d’una dona que visita el cementeri dia si dia no: ”tenim un enterrador xicotet, però valentet“.

CEMENTERI PARROQUIAL D’AIACOR.

Tant Aiacor com la Torre dels Frares van tenir ajuntament fins la meitat del segle XIX. D’aquella independència municipal i de la seua situació geogràfica diferenciada del nucli urbà de la vila -ja que constitueixen nuclis urbans propis- en són testimoni l’existència de sengles esglésies parroquials i el fet de disposar de cementeris, als quals farem una visita sense endinsar-nos en la investigació històrica.

Com en el cas de Canals, a Aiacor soterraven en l’interior de l’església de sant Jaume i sota el paviment actual deuen de quedar criptes i enterraments. Per les dimensions del poble és possible també que tingueren un fossar adossat a la parròquia, el qual podríem situar hipotèticament en un jardí tancat que hi ha en un lateral del temple, al carrer de l’Església. És factible però, que el fossar d’Aiacor estigués adossat al tester del temple, en el solar que ocupa en l’actualitat la casa-abadia.

El cementeri actual deu de datar de finals del segle XIX, perquè l’únic panteó que conté és de 1896. Seguint les recomanacions sanitàries, es va construir sobre un alteró ben ventilat i lluny de la població, en les proximitats de l’ermita del desaparegut calvari. Tanmateix, Aiacor ha crescut i els corrals d’algunes cases de l’avinguda de la Generalitat arriben ja a fer carreró amb la tàpia del cementeri. La proximitat amb la via fa que quan passa el tren el sòl tremole sota els nostres peus. En una esplanada lateral on hi havia xiprers, s’ha ajardinat i pel temps farà més acollidores les immediacions.

Entrant per la porta, a mà esquerra està el depòsit de cadàvers. Tot seguit tenim el pati antic amb una creu al bell mig que recorda el peiró de l’ermita del Crist de la Salut de Canals, en l’assegador de Sagres. La creu és el centre simbòlic i geogràfic de l’espai quadrangular. En uns altres temps constituïa també l’eix circular d’una vorera que travessava en forma de creu de punta a punta i encara podem veure les marques en el paviment de pòrtland. El resultat era que quedaven quatre espais quadrangulars sense asfaltar, ajardinats o amb tombes, de manera que oferien un aspecte similar a l’ajardinament que en unes altres èpoques del segle XX es podia veure al pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada, salvant les distàncies artístiques. A hores d’ara de tot allò només resten unes poques creus de fosses i una tomba amb túmul i sense cap inscripció que deu d’assenyalar la fossa comuna. L’únic element arquitectònic destacable és com hem dit adés el panteó de la Família Vila i Franco. La reixa de ferro de la porta el data en 1896 i davall dues corones de flors serveixen d’ornament. En el timpà una creu funerària amb corona. La façana del panteó recull amb senzillesa el classicisme de la segona meitat del segle XIX i només les motlures articulen els elements del mur, centrats per la porta de mig punt. La brutícia dels cristalls ens ha impedit veure l’interior, però sembla que es tracta d’un panteó de tipus capella, amb nínxols laterals.

Pel que fa a les làpides dels nínxols, ens ha sorprès trobar-ne a Aiacor bastants valuoses, de bona qualitat artística. Fins i tot n’hi ha una d’art-decó de l’any 1933. Els nínxols representen una mena d’altars devocionals familiars, la visita als quals revalida la veneració pels avantpassats i reafirma el culte als morts.

Ací també trobem algunes mostres de literatura de consolació:

Un padre nuestro y un avemaría por su alma.

Si con él sufrimos

reinaremos con él.

El que cree en mi vivirá.

Tu esposo, hijo y nietos

y demás familia, te mantendrán

siempre viva en su recuerdo.

Igual que a Canals, hem trobat dues inscripcions en francés, aquesta vegada directament relacionades amb una estada en la gruta de la Mare de Déu de Lorda:

A la grotte benie

J’ai prie pour vous.

S’ha de destacar del cementeri d’Aiacor el ben mantingut que està: ben agranat, ben net, ben conservat. Aquest sol ser un tret característic dels cementeris parroquials menuts, els quals no depenen de les burocràcies municipals i es gestionen més directament pels usuaris, que veuen el cementeri com una cosa pròpia. De fet, a Aiacor, moltes famílies tenen la clau i el visiten sovint.

La saturació de la capacitat d’enterraments en el primer pati es va solucionar adossant-li un segon a la banda nord, una mica més baix. Actualment només té un mur de nínxols i en un racó el magatzem i el servei. Tant un pati com l’altre tenen una font adossada a la paret. La del nou, en marbre rosa del Buixcarró, conté la data de 1995.

ELS CEMENTERIS PARROQUIALS DE LA TORRE DELS FRARES.

 

Cementeri vell de la Torre dels Frares (desaparegut)
Cementeri vell de la Torre dels Frares (desaparegut)

Tenim constància que hom soterrava a l’interior de l’església parroquial de l’Encarnació perquè en fer les últimes obres de restauració del temple, va aparèixer en la nau la llosa d’una cripta plena d’esquelets. També és possible que hagués un fossar adossat al temple, potser al tester o millor a la banda de baix.

En el segle XIX van bastir un petit cementeri fora de la població, a la part de dalt. Es tracta d’un recinte quadrat, de 10’20 x 10’20 metres, tancat per un mur. L’edifici es troba abandonat i profanat. Ens temem que acabarà desapareixent i per això hem volgut deixar-ne constància fotogràfica i hem dibuixat el plànol. La porta d’accés, tan senzilla com una portella, està coronada per un frontó. Aquesta porta tenia en la banda interior un voladís del qual encara quedaven restes de fusta. L’interior és ple d’enderrocs i males herbes. Vora els peus trobem un fragment de làpida amb el calze i la serp de les apotecaries: FARMACÉUTICO MILITAR / LICENCIADO EN CIENCIAS / 1 DICIEMBRE DE 1932 / TU MADRE NO TE OLVIDA. I la memòria dels morts, fragmentària i efímera, pegant bacs per terra. Adossats al mur del fons els nínxols ens miren arruïnats, amb aquella mirada desoladora i buida que té sempre la mort i la misèria. Només tenien dues o tres altures i destacava un conjunt de dos nínxols en vertical, presidits per un coronament modernista amb les inicials A S. En el racó sud-oest també es bastiren dos nínxols. Quan el cementeri va arribar al límit de la capacitat, suposem que ja després de la guerra, en lloc de plantejar-se ampliar-lo, van preferir bastir-ne un de nou, més allunyat de la població.

La nova construcció, amb la mateixa orientació i en un extrem del terme municipal, en la partida de l’Altet, és quatre vegades més gran que el primer cementeri. De configuració quadrada, la porta de reixa metàl·lica deixa veure l’interior. Quatre xiprers custodien la façana. El pati està completament pavimentat i diversos tests de plantes i alguna palmera alegren la vista dels mortals. L’únic panteó és molt recent i pertany a la família d’un alcalde pedani que va morir en accident de trànsit. La inscripció deixa constància de la gran estima que els pares senten pel fill únic:

ENRIQUE EL HIJO MÁS BUENO, QUERIDO E INTELIGENTE

TUS PADRES NO TE OLVIDAN.

TODOS LOS QUE TE QUEREMOS Y ADMIRAMOS NUNCA TE OLVIDAREMOS

NO LLORÉIS PADRES POR MI, QUE YO DESDE EL CIELO LLORO EL

DESCONSUELO DE NO TENEROS CONMIGO.

LAS PALABRAS DESAPARECEN, LAS OBRAS PERMANECEN.

D.E.P.

És un edifici cúbic, amb incisions horitzontals en el mur de manera que visualment el fragmenten i li donen sensació de moviment. La porta, protegida per una creu gran a la part dreta de la paret, deixa veure la vidriera que il·lumina l’interior. Conté un retrat del difunt i la figura de sant Enric, amb l’espasa i la maqueta d’església a la mà. Davall del vitrall, un altaret molt senzill i a la dreta l’enterrament.

Pel que fa al grup de nínxols, de quatre altures, és de destacar el coronament dentat que retalla el mur en l’horitzó i provoca en l’espectador la sensació que el cel no està tan lluny de la terra, que el cementeri s’integra en el paisatge de la creació i que tot és un. Que la terra els siga lleu.

Fotografies de l’autor i de Ximo Pérez

Josep LLuis Cebrian

(Publicat al llibre de festes de 1998)

 

 

Sé el primero en comentar

Comenta la noticia

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.