Maria Dolores Colomer Sempere, Filla Predilecta de Canals

Maria Dolores Colomer Sempere, Filla Predilecta de Canals

Maria Dolores Colomer Sempere, Filla Predilecta de Canals

El 18 de març de 2015 fou un dia gris a Canals. L’oratge ens oferia un cel cobert de núvols que amenaçaven pluja. Però a més, al nostre poble ens despertàvem amb la trista notícia de la mort de la nostra benvolguda Maria Dolores Colomer. Sense dubte, ens deixava una dona excepcional que va dedicar la seua vida a ajudar els altres; primer, exercint la seua professió de comadrona i ATS a Canals i a l’Alcúdia de Crespins; i més tard, com a missionera a Bolívia durant més de 20 anys. Una canalina que, per la seua professionalitat, entrega i qualitat humana, el 1996 rebia el nomenament de Filla Predilecta de Canals.

Maria Dolores Colomer Sempere va nàixer al carrer Baix de Canals un 5 de gener de 1926, al si de la família formada per Enrique Colomer Ferri i Amparo Sempere Álvarez. Son pare, cosí germà de Salvador Ferri (fundador de l’empresa Ferry’s) i família dels Colomer (de la fàbrica de farines), era nascut a Aielo de Malferit, però de ben jove es va traslladar a Canals per treballar com a representant de la fàbrica de farines del seu cosí. Sa mare era filla dels Panyeros, que procedien de Vallada.

Quan va nàixer Maria Dolores, el matrimoni comptava ja amb dos fills majors, Paco i Jacinto, de 19 i 16 anys d’edat, respectivament. Anys abans havien tingut tres fills més (Enrique, Amparo i Amparo), però dissortadament els nadons no van superar els primers anys de vida. Així és com, en quedar de nou embarassada, sa mare es va oferir a la Mare de Déu dels Dolors per tal que en aquesta ocasió tot anara bé, i per eixe motiu van decidir posar a la xiqueta el seu nom.

Els anys d’infantesa de Maria van transcórrer al poble, compartint jocs de carrer amb les seues amigues Purín Ferrer, Encarnita Lluch, Carmen Mallol i Melín Ballester, que vivien a prop de sa casa i amb qui assistia a l’escola de les monges del carrer de sant Gaietà.

Als 13 anys Maria va començar a estudiar al col·legi la Puresa d’Ontinyent, on va viure interna uns anys, encara que algun cap de setmana tornava al poble per poder estar amb la família. És precisament aleshores quan sent per primera vegada la crida vocacional de ser missionera. Però el 1942, quan ja tenia els 16 anys i trobant-se a Canals durant unes vacances, son pare va patir un infart i va morir. A causa d’aquest dramàtic succés, Maria ja no va tornar més a Ontinyent i es va quedar definitivament a casa vivint amb sa mare i sa tia.

Els següents anys, en plena joventut, Maria participa activament a la parròquia del poble, així com al grup de teatre del Patronato dirigit per Francesc Bru i Vicente l’Espardenyer. En aquesta època fa bones amistats, com ara Maruja Gómez, Paquita Juan, Maruja Cerdà, Maruja Pla, Marina i Sílvia Ferri, Rosario Ferrer o Fina Llorca, entre d’altres.

L’any 1952, amb 26 anys, reprén els estudis i realitza els tres cursos de batxiller a l’institut José de Ribera de Xàtiva. Encara que feia uns anys que havia sentit una crida vocacional que li fa interessar-se per les missions, decideix romandre al costat de sa mare i centrar-se en la seua formació, però una formació que en un futur li possibilite acomplir el seu somni d’ajudar al tercer món. Així, Maria orienta la seua vida professional cap al món de la sanitat i cursa estudis d’ATS primer i de matrona posteriorment. Com que per a ser infermera i comadrona ha d’estudiar a València, allí es trasllada a viure eixos anys amb sa mare en una pensió.

Finalitzats els estudis, el 19 de juliol de 1955 comença a treballar a l’Alcúdia de Crespins de comadrona com a funcionària interina, juntament amb el metge don José Escamilla. Precisament el primer part que assisteix és el del seu nebot Rafael, el fill menut del seu germà Jacinto i la seua cunyada Amalia. Alhora que treballa a l’Alcúdia, estableix la seua consulta particular al seu domicili de Canals, al carrer Baix número 6. Durant eixos anys (del 55 fins el 79) són nombrosos els parts que assisteix en ambdós pobles, cosa que li fa guanyar-se l’afecte i l’estima de moltes famílies.

Per fi, l’any 1977 aprova a Madrid l’oposició a Funcionària de Carrera del Cos de Matrones del Ministeri de Sanitat i Seguretat Social. I l’any següent, l’1 de setembre de 1978 pren possessió del càrrec de Matrona titular en propietat de l’Ajuntament de l’Alcúdia de Crespins.

Tanmateix, el 31 d’octubre de 1979 demana excedència voluntària. I és que Maria no deixa de sentir la inquietud d’anar a les missions. Per això, l’any 1973, quan mor sa mare al mes de maig, es planteja prendre seriosament aquest camí. Durant diversos anys visita algunes ordres religioses, com per exemple les clarisses, però cap d’elles acaba de convéncer-la. És en un retir espiritual de les Obreres de la Creu on coneix el fundador d’aquest institut secular, Vicente Garrido, i decideix entrar a formar-ne part l’any 1975. Amb el consell de don José Maria Sarrió i el pare Sanchis, rectors de Canals i l’Alcúdia de Crespins respectivament, poc després emprén com a obrera de la creu la seua vida a les missions.

El 19 de novembre de l’any 1979 deixa Espanya i inicia la seua labor com a missionera, que transcorre durant més de 20 anys a Sud-Amèrica, concretament a Bolívia. Allí treballa al departament de Santa Cruz, el més gran dels 9 departaments (o regions) en què es divideix el país, ubicat a la part de llevant i amb frontera amb el Brasil. Maria realitza principalment les tasques d’infermera i comadrona al vicariat Ñuflo de Chávez, província de Santa Cruz de la Sierra, on les Obreres de la Creu posseeixen 4 cases: a San Ramón, al Fortín Libertad, a San Javier i a El Puente. No obstant això, i degut a la seua gran iniciativa i dedicació, des de la direcció de l’institut li van atorgant a poc a poc altres majors responsabilitats que sabrà desenvolupar amb eficiència.

La primera destinació de Maria com a sanitària missionera de les Obreres de la Creu és el Fortín Libertad, un departament de Santa Cruz de no més de 1.500 habitants, però al qual arriben els natius dels innumerables poblats pròxims, per la qual cosa la població a atendre passa de les 50.000 persones. Allí, a més d’exercir d’infermera i matrona, contribueix a la construcció d’un hospital rural, projecte concretat gràcies a la col•laboració de Manos Unidas. L’any 1982 és nomenada administradora de la casa mèdica del Fortín i es converteix així en la responsable de l’inventari, del finançament, de la farmàcia, de l’atenció als pacients en absència del metge (atenció primària, assistència a parts, subministrament de medicaments), i del registre estadístic. Però a més, durant eixos anys aconsegueix reactivar també un centre de salut, des del qual moltes vegades Maria haurà de recórrer les comunitats de natius pròximes per prestar els serveis sanitaris allí on la necessiten.

L’any 1987 es traslladada a la localitat de San Javier, on promou la gran obra de la qual sempre s’ha sentit molt orgullosa. Amb col•laboracions de Bolívia (natius, empreses de la regió, l’ambaixador d’Holanda…) i d’Espanya (Manos Unidas, la pròpia família, amistats de Canals, València, Barcelona…), aconsegueix fer realitat la construcció en abril de 1989 d’un nou hospital. Gràcies al seu gran interés i les contínues gestions per captar els recursos i l’ajuda necessària, aconsegueix fer arribar d’Espanya la valuosa quantitat de 424.000 dòlars (uns 50 milions de pessetes). A l’hospital, Maria comença exercint d’infermera però, rodejada d’un bon equip de metges, infermers, auxiliars i personal de servei, arribarà a posar-se al capdavant de l’administració del centre, una obra que tots ells senten com a seua.

Al setembre de 1991 l’aleshores príncep Felip de Borbó visita Bolívia i, en un encontre amb diverses persones, coneix Maria, qui li explica el seu treball allí. A petició de la nostra canalina, el príncep accedeix a concedir una ajuda econòmica per completar l’hospital amb un pavelló de malalts infectocontagiosos i multiusos. El 31 de juliol de 1993 s’inaugura el pavelló.

La figura de Maria en la construcció i el funcionament d’aquest hospital és fonamental. Segons les autoritats de la ciutat, l’encertada direcció en la part administrativa unida a l’eficient equip humà que va dirigir, van fer possible una excel·lent atenció a les persones que acudien a l’hospital des de 100 quilòmetres a la redona. Tant és així que, arribat el moment d’acomiadar-se de San Javier per continuar la seua tasca de missionera en una altra destinació, Maria va rebre nombrosos agraïments per part d’autoritats, col•lectius i ciutadans.

L’any 1996 es trasllada a El Puente (província de Guarayos), un poble en la selva molt pobre i amb escassos recursos, on presta ajuda religiosa, sanitària i social. En aquesta ocasió Maria es troba amb una comunitat que viu en un absolut abandonament i en condicions mínimes de subsistència. Els natius viuen en barraques d’adob amassat amb fang, brossa i excrements de vaca o cavall, i amb els sostres fets de fulles de motacú (tipus de palmera), tan febles que quan plou hi ha més aigua dins que fora. La dieta alimentària està composta d’arròs, dacsa o yuca; no es passa fam, però hi ha desnutrició i carència dels aliments necessaris perquè els xiquets puguen desenvolupar-se d’una manera sana. Les malalties més comunes són les infectocontagioses o pulmonars en els xiquets, degudes als bruscos canvis de temperatures. Per tot açò, la tasca que desenvolupa Maria amb les seues companyes de les Obreres de la Creu esdevé essencial per garantir unes mínimes condicions de vida.

Durant tots eixos anys a les missions, com Maria ha reconegut moltes vegades, va rebre en tot moment el recolzament del poble de Canals, al qual sempre tenia present. Per una banda, li arribaven ànims de familiars i amics que li donaven força per continuar en la seua labor, mitjançant cartes, poemes, dibuixos de xiquets…; i per altra banda, ajudes econòmiques que li feien arribar per cobrir aquelles necessitats que ella considerara.

D’una manera especial, Maria sempre recordava el regal que el poble de Canals, mitjançant l’Ajuntament, li va fer l’any 1996. Per dur a terme la seua tasca, ella necessitava un mitjà de transport adequat que li permetera desplaçar-se i recórrer les llargues distàncies que separen els distints nuclis de població. Per això, l’Ajuntament va adquirir una ambulància (valorada en uns 5 milions de pessetes) i l’aleshores tinent d’alcalde, Antonio Mollà, en representació de l’Ajuntament i del poble de Canals, va viatjar fins a Bolívia per fer-li entrega personalment d’aquesta donació.

Al llarg de tots eixos anys, de tant en tant l’institut de les Obreres concedia a Maria uns mesos de descans per vindre a Espanya, després dels quals regressava i es reincorporava a la missió. En les seues visites a Canals, com molts canalins i canalines recordaran, oferia xerrades a la parròquia i a les escoles, en les quals explicava com era la vida dels seus bolivians i quina era la seua funció allí, uns relats que sovint deixaven admirats xiquets i xiquetes. Eren nombroses les anècdotes que Maria narrava, moltes d’elles curioses i divertides, com aquelles nits durant les quals havia d’acudir d’immediat a les casetes dels natius per assistir algun part imminent. Segons contava, hi havia nits que arribava a assistir fins a tres parts i en alguns d’ells es veia envoltada de xiquets, gossos, gallines i altres animals mentre realitzava la seua feina. També interessants eren els seus trajectes per la selva, de vegades fins i tot perillosos quan havien de creuar amb el vehicle tot terreny algun riu crescut per les pluges, o quan el fang deixava el cotxe estacat en un camí impracticable que els impedia avançar. I no faltaven mai les anècdotes amb animals salvatges de la selva, com aquella gran serp de 2 metres i mig amb què es van trobar en mig d’un camí quan traslladaven a l’hospital una dona a punt de donar a llum. El conductor del vehicle va haver de matar-la per poder passar i Maria va voler quedar-se amb la seua pell dissecada per portar-la i mostrar-la a la família.

L’any 2000 Maria torna a Espanya i deixa les missions definitivament, molt al seu pesar. I és que, malgrat el dur treball i la distància respecte a la família i les amistats, era major la seua vocació i l’amor que sentia per aquella terra i aquella gent.

Però ja establida a València, la seua activitat no cessa. Amb 75 anys continua la seua labor com a obrera de la creu col·laborant en campanyes de diverses institucions com ara Manos Unidas o la Casa Cuna de la ciutat; participa amb assiduïtat en programes didàctics a l’emissora Ràdio Luz de València; realitza conferències i xarrades en multitud de pobles, escoles i parròquies explicant les seues vivències a les missions… En definitiva, durant uns quants anys Maria seguirà treballant en diversos projectes amb la vitalitat i la simpatia que la caracteritzen i amb l’objectiu d’ajudar als necessitats d’un o l’altre costat de l’oceà. Només els problemes de salut derivats de les operacions que li realitzen en ambdues cames els últims anys aconsegueixen remetre la seua intensa activitat. Fins que el 18 de març de 2015, en una temporada de descans a la Casa de les Obreres de la Creu de Moncada, ens deixa a l’edat de 89 anys.

La immensa labor i la gran humanitat de Maria han estat objecte de reconeixement en diverses ocasions, tant a Espanya com a Bolívia. El mes de febrer de 1999 el govern bolivià li concedeix la prestigiosa Condecoració del Cóndor de los Andes, creada per a distingir a persones o institucions que han prestat eminents serveis a la nació boliviana. Així, Maria Dolores Colomer rep de mans de l’aleshores president de Bolívia, Hugo Bánzer Suárez, al Palau Prefectural la màxima distinció que atorga l’estat bolivià “com a just reconeixement als seus més de 20 anys de labor pastoral, religiosa i social en benefici dels més necessitats del país”.

Per altra banda, el 20 de juny de 1997 Maria va rebre un emotiu homenatge al seu benvolgut poble. Al saló de plens de l’Ajuntament i davant la corporació municipal, la seua família, amics i nombrosos veïns que volgueren acompanyar-la, va rebre de mans de l’alcalde, Vicente Felipe, el pergamí acreditatiu de Filla Predilecta de Canals. Una distinció que, segons l’expedient incoat a l’efecte, se li atorgava en considerar que amb “les seues permanents i continuades aportacions en el món de la infància, el seu constant i profund sentit de professionalitat en la seua dedicació en la seua etapa sanitària, les seues relacions d’entrega i col·laboració a la seua estimada Bolívia, la seua capacitat, el seu zel i ple interès al llarg de la seua dilatada vida missionera al servei dels pobres i necessitats, es posa de manifest no sols els seus inigualables mèrits i vocació, sinó que demostren a més una extraordinària qualitat humana que la fan creditora sense més tràmit a l’honor de ser nomenada filla predilecta de Canals, honor que deu considerar-se recíproc per a aquesta corporació municipal que representa al poble de Canals, per comptar entre els seus fills a una dona d’aquest temple, capaç del sacrifici de donar tota una vida lliurada entre els malalts, desvalguts i necessitats allén de la mar”. D’aquesta manera, i als seus 71 anys, Maria es convertia en la segona canalina distingida amb aquest nomenament, després que el 1994 se li atorgara a Ricardo Tormo.

Amb aquest breu resum biogràfic podem fer-nos una idea de com ha estat l’extensa vida, tant en anys com en vivències, de Maria Dolores Colomer. Una dona que serà recordada per diverses generacions de canalins i canalines pel seu altruisme i servei a la societat. Per tot açò, podem entendre que Maria “la comadrona” o “la missionera”, com ha estat sempre coneguda al nostre poble, esdevé una figura rellevant a la memòria col•lectiva de Canals de la qual sempre formarà part.

Maria amb els seus pares i el seu germà Paco (1935)
Maria amb els seus pares i el seu germà Paco (1935)
Maria (2a esq) amb companyes del col•legi La Puresa d’Ontinyent (1941)
Maria (2a esq) amb companyes del col•legi La Puresa d’Ontinyent (1941)
Grup d’amics i amigues de Maria
Grup d’amics i amigues de Maria
Grup d’amics i amigues de Maria
Grup d’amics i amigues de Maria
Obra de teatre al Patronato
Obra de teatre al Patronato
Grup d’Acció Catòlica amb Don Juan Baustista Pla (1948)
Grup d’Acció Catòlica amb Don Juan Baustista Pla (1948)
Maria es desplaçava de Canals a l’Alcúdia en el seu Seat Sis-cents
Maria es desplaçava de Canals a l’Alcúdia en el seu Seat Sis-cents
Diumenge de Rams, davant l’escola de la població (1986)
Diumenge de Rams, davant l’escola de la població (1986)
Obres de construcció de l’hospital de San Javier (1988)
Obres de construcció de l’hospital de San Javier (1988)
Visita del príncep Felip a Bolívia (1991)
Visita del príncep Felip a Bolívia (1991)
Pavelló finançat per Espanya per concessió del príncep Felip (1993)
Pavelló finançat per Espanya per concessió del príncep Felip (1993)
El Puente” (1996)
El Puente” (1996)
Antonio Mollà i Maria amb l’ambulància donada per Canals (1996)
Antonio Mollà i Maria amb l’ambulància donada per Canals (1996)
Acte de nomenament de Filla Predilecta (1997)
Acte de nomenament de Filla Predilecta (1997)

Guillermo Sancho.

Publicat al llibre de festes de Sant Antoni Abad de Canals de l’any 2017

Subscribe
Notify of
guest

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x